Diu en Bernat que el primer que va notar, va ser molt de dolor a les cervicals. El metge de capçalera li va dir que era tensió, potser muscular. Li van fer radiografies i tacs i no van veure res que fes saltar cap alarma. Però ell cada vegada se sentia més fluix, amb menys força. A la feina va demanar la baixa. La primera de la seva vida en dotze anys. Se sentia incapaç de fer res. Es recorda a si mateix a casa, al sofà, amb una manta pesant a sobre. Dos, tres dies seguits. Sense esma per menjar, ni tan sols estirar-se al llit, perquè en horitzontal el dolor es multiplicava per mil com un cavall desbocat. La seva companya, la Sònia, el mirava amb preocupació, impotent davant del patiment incomprès, injustificable. Els metges els deien que tot estava bé, però ell cada vegada es trobava pitjor. El dia de la punxada al braç esquerre van anar a urgències a l’hospital. Al cap de dues hores de proves, li van donar la sentència. Un tumor entre el pulmó i el cor. Inoperable. Els metges li van dir que no tenia gaire bon pronòstic, però que s’havien d’esgotar totes les possibilitats. Que ells no renunciaven a la vida. Mai. Que el necessitarien amb tota la predisposició per encarar primer les sessions de químio i després totes les que calgués de radioteràpia.

En Bernat explica, però, que ràpidament es va convèncer que allò era el final. Que s’havia acabat tot. Passat el cop inicial, el va envair una mena de serenor. Tots hem de morir, es va dir. La diferència amb els altres és que jo en sé la data. Què faries si sabessis que et queden dues setmanes o tres mesos de vida? Viure cada dia com si fos l’últim.

El cap li va començar a anar molt de pressa, diu. Va fer balanços. Va escriure llistes. Va ocupar cadascun dels seus pensaments de totes les idees possibles per foragitar la por. He estat molt feliç. He tingut una bona vida. Soc un afortunat.

Què em queda per fer i ja no hi seré a temps? Submarinisme, tirar-me en paracaigudes. Tenir un fill.

Què puc fer encara? Banyar-me al mar. Tenir la conversa pendent amb aquell. Perdonar aquell altre. Escriure la carta que vull que llegeixin al meu funeral. Triar la música. Sobretot.

Deixar la Sònia. Sí, això també era a la llista de les coses per les quals encara tenia temps.

No era que estiguessin passant una crisi o que ell se n’hagués desenamorat de cop. De fet, abans del dolor i el veredicte, s’havien començat a plantejar la idea dels fills. Feia cinc anys que vivien junts. Estaven bé. Reien molt, plegats. Els dos tenien feina estable i ganes de fer un pas més. Però la malaltia no només ho va posar tot de cap per avall, sinó que va dinamitar qualsevol esperança. Els metges van aconsellar-li al Bernat que congelés esperma per si més endavant... Un condicional que en aquell moment era com ferro roent on aferrar-se perquè implicava aquell futur que ningú era capaç de garantir-li.

En Bernat s’estimava massa la Sònia per fer-li passar aquell calvari. Ella era massa jove per perdre el company. Per haver-se d’encarar a una absència massa fonda tan aviat. Si la deixava, creia, li estalviava tot el patiment. Com si això fos possible.

Explica que va anar a veure la sogra a casa seva. Li va dir: "Emília, necessito que m’ajudis. T’aviso. Tindré una discussió molt forta amb la teva filla i la deixaré. Sisplau, convenceu-la que mereix algú millor que jo".

Diu que la sogra el va mirar atònita i només va dir-li: "Ni se t’acudeixi fer res semblant".

No se sap si va ser pel to amenaçador de l’Emília o perquè ell estava massa dèbil –ja havia començat la quimioteràpia–, per tirar endavant una empresa tan gran i dolorosa. Finalment no va fer res.

La Sònia no es va moure del seu costat durant els sis mesos que va durar tot el procés. El va cuidar, li va cuinar, li va recollir els vòmits, el va vetllar, el va acompanyar, li va anar a buscar els medicaments. Va anar amb ell a totes les visites, va estar amb ell a totes les sessions.

En Bernat mai va dir-li que havia pensat deixar-la. Però, vist amb perspectiva, està segur que no fer-ho el va salvar. Mai som prou conscients de com necessitem les persones que estimem fins que les necessitem.

Fa sis anys que en Bernat es va curar del càncer. Fa tres anys que en Bernat va a classes de submarinisme. En fa dos que en Bernat i la Sònia tenen una filla preciosa.

Cada dia en Bernat escriu a la llista, una cosa més que vol fer abans de morir. Sense perdre mai de vista que està en temps de pròrroga.