Una història d'amor impossible entre un professor i una alumna

Per un moment, i potser només són uns segons, li passa com un llampec pel cap. La possibilitat. Tot i que sap la veritat, tothom l'hi ha dit, potser fins i tot ell ha fet algun comentari alguna vegada de la seva parella. Però el cap és més poderós que la resta i el que sent ella ara és això i d’això n’està segura. Té la capacitat d’imaginar-se una altra realitat. Com si fos un somni però en el ring de la consciència i de la voluntat. En la intimitat del seu cap ella és l’única espectadora i no ha de retre comptes a ningú altre.

Ja fa temps de tot plegat. Ha anat creixent com una planta enfiladissa i això que ella intentava evitar-ho. "No és possible, no és possible". Des del principi que va començar el curs de cant en aquesta escola professional. És el professor, el director de l’acadèmia. Ella fa molt de temps que el segueix. Les seves actuacions, representacions, concerts, repertoris. És a tot arreu. Una persona admirada i respectada. Li fan entrevistes. És a tot arreu. Té èxit, fama, prestigi. Sap com emocionar amb la seva veu, com modular cada cançó, com fer posar la pell de gallina.

En la distància curta també té aquest encant. És amable, gens pretensiós. Sap treure el millor de cada alumne. És humil. Tracta de tu a tu. No va d’estrella. És molt treballador. A la paret de la seva escola no hi ha penjats els seus èxits en forma de retalls de diari o reportatges. Les parets que no tenen mirall són de guix blanc impol·lut. Un lloc on projectar la veu des del diafragma i que retorni al cos d’on ha sortit amb tots els seus matisos i bellesa.

Quan ella va matricular-se a l'escola, després d’unes proves prèvies, no pensava que li tocaria de professor. Però ell mateix va fer una selecció de vuit alumnes i ella era entre els escollits. No podrà oblidar mai el que li va dir davant de tothom aquell primer dia: que era emoció pura, que li brillaven els ulls quan cantava, que se li notava la veritat. I que volia la seva autenticitat a classe. Que tota la resta es podia aprendre.

Han passat set mesos i mig des que van començar i s’han convertit en una mena de família. Sovint van a sopar o a prendre alguna cosa quan acaben la classe. Algunes vegades, si ell no té actuació, s’hi afegeix. I és molt divertit, molt proper. Han congeniat tant tots plegats que fins i tot ell els ha dit que està pensant a muntar un espectacle on comptarà amb tots ells. A ella, especialment, li ha dit que la vol de protagonista i li ha fet una abraçada. Ella s’ha remogut, confosa, entre els seus braços. No per l’orgull de protagonista, sinó pel contacte amb la seva pell, la seva olor. El seu cos tan a prop.

Intenta veure en aquell gest alguna pista que li validi el que sent ella i que ara ja s'atreveix a posar-hi nom i textura. Alguna mena de senyal d’interès personal. I tot i que realment no hi és, ella per un moment imagina que sí. I fa volar el cap i el fa volar ben lluny i el continua fent volar fins i tot quan entra per la porta del bar el nòvio del professor, un escultor conegut, dotze anys més gran que ell, i li diu que és hora de marxar cap a casa que ell ja no té edat.

Ella veu com marxen agafats de la cintura i rient. I també veu com el professor li fa un petó al clatell i l’altre li esbulla els cabells. I ella sent una punxada al ventre. Aquell és el lloc on li agradaria ser si pogués ser.

L’últim dia de classe, ella està agafant les seves coses per ficar-les dins la bossa. Han quedat per anar a sopar i després anar a ballar a un local que coneix un dels companys. El professor no podrà ser-hi perquè marxa de gira just a la matinada i ha de cuidar la veu, però els promet que els ho compensarà al setembre quan tornin a engegar.

Ella avui se sent trista, atuïda. No vol que el curs s’acabi. No vol el parèntesi de l’estiu. Durant molt de temps aquelles estones de classe han estat un al·licient. Un espai de felicitat. Un lloc on s’ha sentit valorada i estimada. Està pensant en tot això i no s'ha adonat que ell ha tornat a entrar a l’aula on ja no queda ningú per apagar els llums. La veu i li diu, quan la veu tan moixa, que està molt orgullós d’ella, que ho ha fet molt bé, que té molta ànima i que ha de continuar treballant perquè pot arribar on vulgui. Que ell confia en ella.

En aquell moment ella voldria abocar-li com una torrentada tot el que sent. Però se n’està i en canvi d’això es posa a plorar. Li diu que no sap què li passa. Que ja passarà. Ell l’abraça, li eixuga les llàgrimes amb els polzes com si fossin parabrises en primera marxa i li diu que tot anirà bé. I aleshores li fa un petó molt suau, molt dolç, molt lent, molt cast, als llavis.

Ella no sap com ha passat. No ho havia previst. No ho havia imaginat així. Encara sent el seu gust quan escolta de lluny la seva veu.

"Ens veiem al setembre!", diu. I desapareix.