De la felicitat compartida a la infidelitat: quan arriba el desamor

Posa les claus al pany i les fa lliscar fàcilment cap a l’esquerra. Aleshores fa un joc ràpid amb el canell acompanyant el pom una mica cap amunt i la porta s’obre amb facilitat. El gest el té tan mecanitzat i el fa de manera tan inconscient com respirar o rentar-se les dents després de menjar. Li estranya que la Bel no hagi fet dues voltes al pany, però potser s’ha despistat i ha marxat a correcuita o potser durant el dia, ara, no deixa mai tancada la porta del tot. Entra a casa i, per a ell, és com entrar en un temple conegut i sagrat. Percep a l’instant l’olor de casa inconfusible entre mil, la seva fesomia, aquella llum especial que té i de com cau sobre cada un dels objectes que hi ha; en faria inventari de les seves històries. Repassa els quadres i en reconeix el nom de l’autor, l’any en què el van comprar, quant els va costar i on el van adquirir. Diria a la perfecció on són els forats desiguals i imperfectes que els subjecten i que ell mateix va perpetrar matusserament amb el trepat que li va regalar el sogre. D’home a home. Està convençut que, amb els ulls clucs, podria esquivar tots els entrebancs, fer tot el camí sense ensopegar amb res. I creu que si ara entrés una per una a les estances de la casa (la cuina, l’habitació del nen, la cambra de planxar, el dormitori...) hi veuria projectada en Super-8 una pel·lícula feta de retalls dels millors moments viscuts. Li sembla, fins i tot, sentir com ressonen les veus de lluny, o les rialles, o la música omnipresent dins d’aquell univers que descriu la banda sonora de la seva vida. La memòria entrenada i lligada de curt, esquivaria, ben segur, les males estones, les discussions, els silencis, les fallades del sistema, les brosses, les formigues de l’aigüera, la roba bruta i les mentides. La pols sota dels radiadors.

Ser a casa el remou. Com ho fa tornar al paisatge del qual t’has arrencat o de l’exili imposat. De sobte li cau el pes de tots els anys que ha viscut entre aquelles parets. De tota la felicitat compartida. Del nen que s’ha fet gran. L’Hipòlit se sent esgotat. El pes de la hipoteca encara a mitges, el dolor de sentir-se fora d’allò que havien projectat per a tota la vida, allà on hi havien dipositat tantes il·lusions a un termini de trenta anys i amb interès variable. Del cop de porta sense esperança, sense solució de continuïtat, que va dibuixar talment un tatuatge, una esquerda just allà al costat en forma de fracàs.

S’estira al sofà després de treure’s les sabates. Des d’allà veu la llibreria que va de cap a cap de la paret del davant. Tots els llibres col·locats amb un ordre impol·lut, organitzats per editorials i col·leccions. Podria dir que se n’ha llegit la meitat, però és la Bel qui ho ha fet i els ha ressenyat un a un. Ell no se’n va endur cap quan va marxar, en va ser incapaç. Hauria estat un sacrilegi desballestar l’harmonia que habitava en aquells prestatges. A més, el fascinava mirar la Bel amb els genolls doblegats al pit, damunt el seu balancí, concentrada amb alguna de les lectures i un llapis entre els dits per apuntar als marges. La sensació de pau absoluta. No pot evitar somriure, però la nostàlgia li fa mal. I mal també del mal. El que va infringir ell sense miraments ni condescendència. Fugir esperitat d’aquella casa que l’ofegava i que li recordava massa el deute i el compromís. Els interessos a pagar. Tots els anys que encara quedaven del préstec. S’havia enamorat d’una altra i a la banca no li interessen els riscos.

No sap com, s’adorm i somia. Intranquil, sense assossec, sentint de fons un brogit persistent i continu. Té forma d’onada eixordadora, va i ve, va i ve. S’apaga i torna. Però ell no pot obrir els ulls. Fins que... "Señor Hipólito, señor Hipólitooooooooo!!!"

L’Hipòlit obre els ulls i se la troba palplantada davant seu, aspiradora a la mà, amb cara de retret. La Karina sembla enfadada de debò.

"Me ha dado un susto de muerte, señor. ¿Qué hace en casa? ¿Señora Bel ya lo sabe?", li demana nerviosa.

Ell la tranquil·litza. Li diu que ha avisat la Bel que anava a casa, que el nen s’havia deixat les sabatilles de futbol i que ell els hi havia anat a buscar. Però que estava cansat i que tenia temps i que ha aprofitat per fer una becaina al sofà. "És tan confortable". Però que marxaria de seguida i si li deixava anar al lavabo.

La Karina sospira i diu que faci: "Es su casa, señor". Però quan l’Hipòlit va al bany ella li envia un whats a la Bel explicant-li la feta del seu exmarit.

Quan surt del bany l’Hipòlit va a la cuina, on la Karina ha tornat a la feina. Hi veu una cafetera nova sobre el marbre. De les d’en Brad Pitt. Sent un pessic al cor. "Ho té tot tan endreçat i bonic, la Bel. És tant ella", diu en veu baixa com una pregària. La dona assenteix.

"Casa es siempre lugar y la gente que queremos. ¿Verdad?"

L’Hipòlit té la certesa, malgrat tot, que casa és l’únic lloc del món per tornar-hi sempre.