Amor i pebre
Amor i pebre29/09/2022

"Sempre em dius «un petó», però no me l’has fet mai"

Es pot deixar tot per amor?

Va arribar a la festa vestida amb una desídia que arrossegava des de feia dies. Algú li va dir que li aniria bé distreure’s, que feia temps que estava d’un humor rovellat, amb poques ganes de res. Transitant sense esma pels dies, per les hores impertèrrites, ajustades per igual a tots els rellotges. La feina feia temps que marcava el mateix compàs del metrònom, i la relació amb el Roger estava estancada, gastada, sense esperit ni sexe. Una mena de corda fluixa d’un circ per al qual no havia pagat entrada. Tampoc en va pagar per anar a aquella festa només per a “dones interessants”, com li va dir la Coral. “Què hi pinto jo aquí?”, li va dir la Paula a la seva amiga. “Canviar d’aires. Sempre va bé. I ets molt interessant, estimada”.

Dins d’aquella sala de luxe, en un pis del Baix Guinardó, tot blanc amb finestrals de cap a cap hi havia una vintena de dones, de totes les edats. Destensades, animades. Parlant tranquil·les, copa en mà. Picant platets vegans. Un grup més reduït, al fons, ballava en una mena de comunió litúrgica la Perra de la Bandini. Connectades des de les vísceres i formant part de la bandada. Més enrere, en un pla difuminat, una noia sola, talment una estàua de sal fugida de Sodoma, mirant per la finestra de l’habitació del fons. Aliena a les converses, als balls, a la festa. La Paula va pensar que què mirava si feia fosca negra, i quan s’hi va acostar va veure que el vidre reflectia els seus ulls grans i color petroli. Se li va presentar. Li va demanar si no li agradava la Bandini. I ella, amb un castellà estrafet que deixava al descobert la seva procedència estrangera, li va dir que molt. Que havia anat a tres concerts i que l’havia votat a la final d’Eurovisió i tot. I que quina pena que estigués tot manegat pel jurat. Va udolar. Les dues van riure.

Cargando
No hay anuncios

La Paula va trobar que la Nashwa era molt bonica. Un nas libanès, prominent, amb personalitat. Les mans ossudes, els dits llargs. Un tatuatge mínuscul en forma d’onada al canell esquerre. La pell daurada. Els cabells negres i llargs. Però el que no podia deixar de mirar-li eren aquells llavis allargassats en forma de barca i amb una piga just a la comissura. Un far minúscul. Li va demanar de qui era amiga, si la seva parella era allà a la sala. Ella li va respondre que no. Que li semblava que ella era l’única hetero de la sala, que hi havia anat per una amiga seva: “La que xerra tant a la cuina. És companya de l’oficina”. Que era tota una experiència aquella nit. “Curiosa, però em sento una mica fora de lloc. Tot és massa impol·lut, massa blanc. Però que bé que s’ho munten les ties”, li va dir. Que tot semblava fàcil, més autèntic.

Van esgotar la nit sencera. La Paula va oblidar-se dels rellotges i de les cordes fluixes. Del Roger i també de la seva feina com a socorrista, que havia deixat de tenir una motivació, li va dir. A través d’un llenguatge desconegut va viatjar fins a Beirut. En va sentir les olors, el tràfec. La por. La incertesa. El setge. De sobte, les hores es van omplir de llocs i espais desconeguts, d’una intensitat de color de coure. Quan es va fer de dia, i abans de marxar es van donar els telèfons. “M’ha encantat coneixe’t”. “I a mi”. 

Cargando
No hay anuncios

Van seguir quedant. Cada dimecres. A les cinc. En un bar del passeig Sant Joan. Com les amistats de llarg recorregut, tenien la sensació compartida que es coneixien de sempre. No hi havia ni vergonyes ni impostures. S’explicaven la vida i els hàbits. Les dèries. Les relacions amb les seves parelles, dos homes, dues rutines, que no tenien res a veure l’una amb l’altra. Dos universos diferents, com elles. Hi estaven tan bé allà dins, que cada vegada les converses s’allargaven més. I després encara hi havia missatges. El “...i un petó”, despullat d’emoticones, que li enviava la Paula quan arribava a casa sempre servia de punt final.

Fins que un dia la Nashwa va trencar el ritual. “Sempre me’l dius però no me l’has fet mai”. Quan va rebre el missatge, a la Paula li va envair un estat de pànic i només volia sortir a la superfície, aguantant la respiració, per no quedar-se sense aire. Sabia que la sobreexpansió pulmonar en aquests casos és l’accident mortal més comú. I el volia evitar. Va inspirar oxigen. Va decidir que no podia esperar. Tampoc pensar-hi gaire. Necessitava convertir la paraula en acció. Sentir-li el gust, resseguir-li la pell, caure en el seu mar i nedar-hi a contracorrent. Estava entrenada per a això. Feia massa temps que vivia dins certeses esmicolades i, malgrat que les dues parlaven idiomes diferents, es reconeixien en totes les paraules.

Cargando
No hay anuncios

Van decidir deixar les feines, les parelles, les cases, proveir-se dels estalvis i anar-se’n a l’altra punta del món. A Austràlia. Pel camí es van aturar a Alemanya, on vivia una germana de la Nashwa, i després a Beirut, a casa la mare. La Nashwa va presentar la Paula com una amiga. Van dormir en habitacions separades. Aquella nit la Paula li va tornar a enviar el missatge perdut, innecessari: “...i un petó”. La Nashwa li va contestar des de l’altre costat de la paret amb un udol sonor. Les dues van riure. Sabien que quan sortissin d’aquella casa tenien tot un mar obert per a elles soles.

Envian's les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

Cargando
No hay anuncios

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify