"Necessito parlar d'ell, no me l'esquivis com fan tots, sisplau"

Va morir a l’albada, en Víctor. Era principis de gener, sonava Lou Reed i el seu Perfect day al tocadiscos del menjador. Agombolat per l’opiaci, el seu cos devastat i fràgil ballava la dansa de la mort damunt del llit ergonòmic on estava postrat des de feia mesos. Amb aquella cançó que tenia l’horitzó i la llum com a harmonia. Les partícules de sol barrejades amb pols en suspensió que entraven per la finestra de la sala on estava instal·lat amb tota la maquinària i des d’on sentia el tràfec del pati de l’escola que tenien just a sota casa. Claror i vida aliena, per recordar-li que, malgrat tot, a fora les coses tiraven endavant. Tres anys i mig després del diagnòstic fatídic: tumor multiforme irreversible, al cervell. Ni ell ni la Dolors es van voler creure del tot la sentència quan el metge els va informar a càmera lenta d’aquell esvoranc maligne. Van decidir que esgotarien totes les opcions i esgarraparien totes les esperances. Però el final d’aquell dia perfecte d’imaginar-se sent uns altres, com deia el bo d’en Reed, havia sucumbit i ells ja n’havien dissenyat l’escenari i l’adeu. El comiat de la filla menuda, aliena encara als per sempre ; les persones estimades a la vora; el son dolç de la morfina. “I ara pots marxar tranquil, estimat. Perquè estarem bé”. I després, el silenci. La pau.

Una tristesa atuïdora s’havia instal·lat des des feia massa temps al pis de Galvany mentre firmaven últimes voluntats i ell li feia llista de temes pràctics: les itevés del cotxe, les assegurances diverses, els comptes bancaris, les contrasenyes de l’ordinador. La clau del gas i les revisions pendents. Les coses emprenyadores que fan saltar totes les alarmes de l’enyor més dolorós i desprevingut quan apareixen al mig d’un pas de zebra; a la peixateria, en una revisió ginecològica o en una reunió amb els mestres de l’escola.

“Necessito parlar d’ell, no me l’esquivis com fa tothom, sisplau”, va dir a una amiga de confiança poc després que en Víctor morís. Enumerava les seves preferències com una lletania: el seu vi, el seu lloc al món, el seu acudit, les seves manies. Fer-lo present com a urgència; recordar-lo en cada un dels espais, de les paraules, de les accions. Explicar-lo a tot arreu. Evitar que només fos un fantasma o una ombra. O un record. Sentir-li l’olor, notar-ne la mirada, buscar el que ell hauria fet en una situació o en una altra. Parlava amb les fotos que hi havia al menjador, a la cuina mentre triava les mongetes, anant cap a la feina. Parlava d’ell a la nena, quan anaven a dormir, les dues al seu llit i ella li demanava que on era, exactament, el papa. La Dolors parlava d’ell com si encara hi fos i com si dient-lo pogués omplir aquell buit immens instal·lat de manera permanent a l’interior dels pulmons, un forat que set anys més tard ha fet tel i que ja sap segur que no ocuparà amb res. A vegades es pregunta fins quan es pot estimar un fantasma. Si es pot viure dins d’una ombra. Si es pot fer lloc a altres persones quan la mort t’ha arrabassat l’amor. Si l’elegia es pot transmutar en un poema d’amor serè i real. Si se n’alliberarà, de tot això. Si ho vol. Si, malgrat el que va dir a en Víctor abans de morir, potser encara no l’ha deixat marxar, ni tan sols una mica. I no sap si sabrà fer-ho.

Mentrestant segueix parlant en plural. I en un present etern.

–Quant temps fa que us vau conèixer?

–Portem 26 anys junts.

La Dolors ha canviat de casa. S’ha venut Galvany i ha comprat un adossat en un poble prop del mar. “A en Víctor li hauria encantat”. Ja fa un any que s’hi ha instal·lat. Tenen una gossa i una piscina. Les dues coses, pensant en la nena. El menjador encara està ple de caixes retolades que no ha desfet. No ha tret els marcs, ni els llibres. Només una foto d’ell que té a la tauleta de nit. Abans d’anar a dormir li repassa el dia, fluixet perquè la nena no la senti.

“Tinc ganes de tirar endavant; de sentir-me viva; de tenir presències, sortir de l’ombra. Vull intentar-ho”.

“És hora que ho facis”, li contesta en Víctor. “Estigues tranquil·la: jo estaré bé”.

Envian's les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify