"No estiguis trista, sisplau"

Va capficat amb les seves coses. Hi té massa boira, a dins del tupí. La reunió que acaba de fer ha estat tensa fins a l’últim moment i sense solució de continuïtat. Està en joc el coll de dos del departament de màrqueting. Probablement el dels últims que han entrat, els interins, perquè la indemnització és més raonable per a l’empresa. Aquest monstre que mana i engoleix i que, es recorda sovint, el compensa amb una nòmina més que suculenta. Les amenaces del CEO i les seves maneres poc escrupoloses no són el millor mètode per incentivar l’equip, però ell no ha pogut intercedir davant de l’evidència. Els números no surten. Ha caigut en picat la publicitat, la gent no té els quartos d’abans i la competència és ferotge. A Recursos Humans els arriben dades, valoracions, balanços i resultats. Propostes de noms de treballadors que potser ni coneixen i que han de validar. I així condicionar el seu futur, la seva vida, la manera com arribaran a final de mes; com pagaran les extraescolars dels fills si és que en poden fer i si és que tenen fills. Això també és un luxe, ara. Mou el cap d’un cantó a l’altre, com si així el pogués buidar. Quan el van fitxar, set anys enrere, pel seu currículum impol·lut i per la carta de recomanació del seu professor de màster a l'Iese, li van venir a dir que l’ètica la deixés a casa, per a la seva vida privada. Que el més important era que l’empresa mantingués les cotitzacions a l’alça i la seva solvència i reputació. La imatge per sobre de tot. I així és com busca l’equilibri i fa bugada cada dia, quan se’n torna a casa seva, amb els principis i valors ben ordenats al compartiment de davant del seu maletí de pell bona que ara duu entre les cames. I això el porta a pensar, a la velocitat de la llum, en les coses que importen i que el reconcilien amb ell: la mare i l’operació de maluc que li han programat per d’aquí dues setmanes; les entrades per al concert de Toquinho al Palau de la Música que ha de comprar-li a la Sílvia pel seu aniversari; les classes de guitarra; la trucada que li deu a l’Enric, que no aixeca el cap, el pobre...

Pensa tot això aturat en el semàfor en vermell de Pau Claris amb Mallorca amb la moto en punt mort i el peu esquerre a terra fixant-lo al món. Ha destensat la mà del manillar i el comptaquilòmetres s’ha posat a zero. Ha començat a fer fred, ja no pot anar sense guants, es retreu. Amb l’altra mà es posa bé la bufanda per damunt la jaqueta que li tapa l’americana, la corbata que l’estreny massa. Mira cap a la dreta, mentre el cap centrifuga i barreja preocupacions i llista de pendents. Just al seu costat, damunt una vespa, hi ha una noia amb un casc negre i una estrella blanca. Li surt una cua de cabells caoba per sota que li cau en cascada damunt la jaqueta verda. Ella sí que porta guants. De llana negra. Ell la mira i es fixa que està plorant. Veu com aixeca la visera i amb el puny de la mà que no aguanta la moto s’eixuga els ulls. El rímel se li ha escorregut. "Merda!", diu donant-se un cop a la cuixa quan veu la desfeta al retrovisor. I torna a plorar.

En Sergi li toca el colze. "Estàs bé? Et puc ajudar?" Ella se’l mira espantada; rebaixa la mirada quan veu el noi amb cara amable i preocupat potser de debò. Fa que no amb el cap. A en Sergi li sembla percebre un somriure tímid i nerviós mentre ella es torca amb el palmell de la mà l’emulsió de mocs i llàgrimes d’aquell tros de cara, que sembla tan bonica, fragmentada dins del casc, que s’imagina i completa a mida, convertida en un quadre d’Alice Neel. 

Un cop de clàxon del taxi del darrere els fa sortir d’aquell lloc compartit on han quedat surant sense gravetat. Un gest imperceptible, enmig del soroll, el trànsit, el tràfec. El pas d’un color a l’altre. El semàfor s’ha posat verd i darrere seu el món impacient demana pas. Els dos se sobresalten alhora, donen gas a la vegada i es posen en marxa. Arriben al mateix temps al següent semàfor del carrer Provença. Just quan torna a posar-se vermell. Ella aixeca la visera i li diu "Gràcies", a poc a poc perquè l’entengui. Ell li somriu i li diu que espera que no sigui res. "No estiguis trista, sisplau", li respon sil·làbicament i amb una complicitat com si es coneguessin de tota una vida i no pas d’un ínfim interval entre dos semàfors. Ella li fa que sí amb el cap i encongeix les espatlles. Li allarga la mà i estreny la del Sergi que té damunt la falda. Ell nota una esgarrifança que no és del fred, n’està segur. Als dos els fa la sensació que aquest cicle semafòric ha estat massa breu.

En Sergi arriba a casa i no pot treure’s la noia del semàfor del cap. Intenta desdir-se’n i es concentra a pensar en la Sílvia i en les entrades que ha de comprar. Busca a l’ordinador "Toquinho" i es troba una versió preciosa d’un tema interpretat amb en Vinicius de Moraes i l'Ornella Vanoni. Es titula Semaforo rosso. Justament. No sap per què, però ara és ell qui voldria plorar.

"Tante cose sentivo di dirti, ma anche allora dovevo partire... Il semaforo... il semaforo...Io ti cerco, se vuoi. È già verde, è già verde..."

En Sergi encara no ho sap, però per dilluns, damunt de la taula del seu despatx, li han deixat la fitxa de les dues persones que ha d’acomiadar amb efectes retroactius. En una de les dues fotos hi reconeixerà una cara coneguda només parcialment. Els cabells de color caoba, com un semàfor en vermell, no deixaran lloc a cap mena de dubte. 

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify