"No sabia si li agradava més l’autor del seu cap o el real"

Quan li va trucar l’editora per fer-li l’encàrrec, la Marisa va tardar unes quantes cavil·lacions a dir-li que sí. Anava de feina fins al coll, estava amb una traducció a l’anglès d’un assaig sobre l’amistat entre escriptores britàniques que la tenia completament absorbida i no volia comprometre’s a una feina que no sabia si hi podria dedicar tot el temps i l’energia que requeria la comanda. Però l’editora va insistir-hi. "És un autor molt important per a nosaltres. El primer llibre va anar molt bé i necessitem algú veterà que controli les especificitats psicològiques del llibre. Ets la persona, Marisa". Eren massa anys de complicitat per buscar excuses i dir-li que no; trauria hores i energia d’on fos, no dormiria si feia falta, però ho faria i miraria d’arribar al calendari establert.

S’hi va bolcar tres mesos sencers, tots els seus dies i totes les seves nits. Tots els caps de setmana. Hi estava tan immersa que somiava amb el relat. Va entrar en la història, va buscar-li totes les paraules; li va trobar el so i els colors, les contradiccions i la humitat; es va arribar a fer seus els personatges. El protagonista, aquell home sorrut, cabut i silenciós, la va commoure des de la primera pàgina. L’home solitari i les seves cabòries, que vivia en una cabana enmig d’un bosc de Maine, al costat d’un llac i que maquinava com posar fi a la seva vida. El dia que estava a punt de perpetrar-ho, un adolescent sense papers li entra a robar a la cabana i queda malferit quan cau per la finestra en l’intent d’escapolir-se, en el moment que és descobert per l’home. I això capgira la trama, perquè el suïcida acaba convertint-se en el seu cuidador mentre decideix què ha de fer amb ell. 

La Marisa va llegir en algun lloc que era una autoficció. Mai buscava informació dels autors mentre traduïa, per no condicionar-se. Però aquesta vegada va trencar totes les barreres. En va buscar fotos i tot. Li va voler sentir la veu en entrevistes. Era greu i pausada, però tenia un punt sorneguer. Reia, sorollosament, amb ganes. L’autor tenia 62 anys, també vivia en una cabana enmig de Maine, molt similar a la del llibre. Va començar a escriure tard, quan va quedar vidu, però les seves tres novel·les anteriors (només la precedent en català, per a l’editorial que li havia fet l’encàrrec a la Marisa) havien esdevingut autèntics best-sellers, amb catorze traduccions cada una. La crítica li lloava la riquesa del llenguatge, la psicologia d’uns personatges complexos amb moltes arestes; la humanitat de les seves novel·les, l’oda a la solitud.

Quan la Marisa va entregar la feina, va seguir llegint i mirant tot el que s’havia publicat d’aquell autor. Les seves camises de franel·la de quadres. Els seus cabells canosos. Els braços de llenyataire, a punt sempre per fer a miques qualsevol tronc robust de roure o bedoll. Els ulls tristos claríssims. Se l’imaginava passejant prop del llac de la novel·la; encenent el foc a terra mentre cuidava l’adolescent fictici. El pensava enyorant la seva dona morta feia anys. Tramant la seva pròpia mort. La Marisa s’imaginava salvant-lo, una vegada i una altra, de dins del llac. L’aigua mai era freda. De fons sempre sonava arrossegant-se Take me home country roads.

Quan, sis mesos més tard, l’editora li va dir que l’autor venia a fer promoció del llibre i que si li interessava encarregar-se de la traducció consecutiva i simultània de la roda de premsa i de les entrevistes que ho demanessin, ella va respondre que sí amb una ànsia inusual. Una barreja de nervis i curiositat de posar dimensió a una veu, una construcció mental feta a partir d’una història inventada inspirada en llocs i emocions coneguts. I de milers i milers de pensaments basats en una ficció, en una cosa que només existeix en la ment de qui la crea. De qui la llegeix. Fins i tot de qui la diu amb unes altres paraules.

Ja a l’aeroport, la Marisa va observar que l’home inventat era una mica més de tot el que ella havia fabricat. Més alt, encara més fort. Molt més divertit, més social, amb una veu més vibrant. Més enèrgic. Amb una rialla de gegant. Els quadres de la camisa tenien la mateixa mida, això sí. Van estar junts tres dies seguits. Anaven d’una entrevista a l’altra. Al Matí de Catalunya Ràdio, al Graset, al programa del Marc Giró, que li va preguntar per la marca de camises i li va dir que li quedaria tan bé un trajo com el que duia ell. L’autor va riure d’aquella manera i va dir que s’ho pensaria. El va entrevistar el Nopca del diari Ara, Europa Press, el Llort, tots els digitals del país. A cada traducció, l’espai entre l’autor i la Marisa s’escurçava, físicament. Ella vestia les seves paraules de nous fonemes, ell la mirava a ella a cada resposta i assentia amb el cap, com qui dona la benedicció o fa un acte de fe. S’esperaven, s’escoltaven. Transitaven per totes les accepcions. L’atenció màxima. L’un dins l’altra. Va ser un no parar, però a la nit anaven a sopar amb l’editora i el cap de premsa i allà deixaven les formalitats i ella tenia la sensació que el coneixia de feia molt de temps. Va descobrir que no era ni l’home introspectiu ni solitari que havia imaginat; divertit, eloqüent, seductor, xerraire. La Marisa no sabia si li agradava més l’autor del seu cap o el real, però trobava que els dos es complementaven i que amb el de veritat, almenys, podia compartir un bon Priorat. El darrer dia abans que l’autor se’n tornés, la Marisa li va demanar si li podia dedicar el seu exemplar. Ell li va escriure sobre totes les anotacions a llapis que hi havia a la primera pàgina en blanc després de la coberta. 

"T’espero a Maine. Ens banyarem al llac. L’aigua està glaçada, però tinc una llar de foc que hi posa remei. T’abrigaré, si et deixes, i escoltarem John Denver". 

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify