"No puc perdre ningú més": una història d'amor impossible

—Volia arribar aquí i dir-te que era millor que no ens veiéssim més. Refredar-ho tot. Posar distància. Pensava enviar-te un missatge i dir-t’ho per escrit, però després he cregut que era millor veure’ns un últim cop i dir-t’ho cara a cara. Potser simplement és que necessitava veure’t.

—I si jo no vull refredar-ho? I si jo necessito veure’t? I si penso que almenys vull intentar-ho?

—No és possible. Ho saps perfectament. Ho saps perfectament. Hi tenim més a perdre que a guanyar. I hi perdem del tot. Ho perdem tot. Ja no puc perdre més coses.

No saben com han arribat en aquest punt. Ni ell, ni ella. El moment abans de l’abisme. Aquell segon que ho canviarà tot: el cicle de les coses, el significat de la relació, el curs de la història. La manera en què sonaran les lletres de les cançons a partir d’aleshores. Com interpretaran els gestos, quin gust tindran les paraules. Es miren els ulls intentant convèncer-se i evitant el contacte de les mans, de la pell. Evitar el contacte imantat. Creuen tenir la veritat, però simplement és una fabulació, una construcció feta a mida que els serveix per donar-se la raó. Almenys ara, d’aquí a un temps només pensaran en el que no es van dir i que ho hagués pogut canviar tot.

Fa temps que es coneixen. Fa temps que s’han acostumat l’un a l’altra. De manera anecdòtica, gairebé. La coincidència en aquell pàrquing descobert als afores del poble, a prop de l’escola, on aparquen els pares que van a buscar les criatures. Ella sempre aparcava al mateix lloc, a prop de l’entrada. Li anava bé per baixar la nena. Coincidien a la mateixa hora, els mateixos dies. Ell la va ajudar una primera vegada. Després una altra, i després una altra. Agafava la nena en braços, enlairava el seu cos menut, prim i desmanegat; ella l’agafava per darrere el clatell amb la mà torçada i els dits tancats i ell la col·locava damunt la cadira de rodes. Li deia papallona. Ella somreia mentre li queia una bava per la comissura dels llavis.

No parlaven gaire més que això quan es trobaven. La nena, la cadira de rodes, la papallona. Vola vola. La nena reia, la mare reia. Ell reia.

Ell era el conserge. La persona que es cuidava d’obrir i tancar l’escola. D’arreglar les coses desmanegades i de posar ordre al desgavell. Ella anava amb la nena a buscar a infantil el fill petit, que sortia com una bala tan bon punt la mestra detectava la seva mare a la cua de la recollida.

Ell era el conserge, i la mestra era la seva parella des de feia cinc anys i mig. Estava embarassada de quatre mesos. Ella, per la seva banda, se les arreglava amb la nena i amb el petit com podia, i en especial quan l’home la va deixar perquè deia que no podia suportar tanta desgràcia en forma de càrrega. Va desaparèixer i li va dir que no era la vida que havia imaginat. Va fugir i ella no en va saber mai més res.

De tot allò ja fa molt de temps. Ell i ella van passar de l’anècdota a la necessitat. Fins i tot en el llarg temps després que la papallona arranqués el vol. Quan va passar ella va estar molts mesos sense tornar. Una altra mare li recollia el nen. Ell seguia a l’entrada, per si de cas. Per si tornava. Per desfer el neguit de totes les possibilitats que en justifiquessin l’absència.

El dia que la va veure arribar amb el cotxe sense cap altre ocupant se li va regirar la panxa. Es van mirar per damunt el capó del cotxe. Ell va enlairar inconscient els braços cap amunt amb l’esperança de sentir la lleugeresa d’un pes inexistent. Ella li va veure el gest i diria que va plorar. La substituta de la mestra que estava de baixa després de parir va cridar el nen que va sortir disparat cap a la seva mare.

"Puja al cotxe, corre. Ara vinc", li va dir ella.

Es gira, mira el conserge i li diu que no es tornaran a veure.

"És el millor per a tots dos. Ja no puc perdre ningú més".