Si poguessis tornar enrere, tornaries a escollir la teva parella?

La mira caminant al seu costat i sent com arrecera el cos al seu. Està convençut que ella no sap quin dia és. Últimament, va molt atabalada amb els nens, la feina, la mare malalta. Ell.

"Fa vint anys tenies menys preocupacions que ara. Eres més feliç".

Vint anys justos d’aquell mateix dia en què estan caminant l'un al costat de l’altra. Una data que es diu igual a la vida que en el calendari. Que comparteix estació, fred.

Ella pensa que el cos d’ell li serveix de parapent contra el vent gelat que s’ha girat; el cos menut i fràgil però alhora tan diligent d’ella li fa de crossa a ell quan l’intestí se li desperta com una fera salvatge i el recargola d’un dolor insuportable a què cap metge sap posar-li nom ni causa.

Immediatament després d’aquelles paraules es transporten sense dir-s’ho vint anys enrere, com si la vida fos un casset que es pogués rebobinar en un punt exacte de la cançó preferida de Lou Reed. Aquell dia en què ella va deixar la seva parella caducada d’aleshores i es va escapar per anar-lo a veure. Va agafar un avió i es va plantar a Roma, on vivia ell de manera provisional. No en va dir res a ningú. Ni tan sols a ell. No sabia què es trobaria; no sabia què anava a buscar; no tenia cap seguretat ni convenciment; però l’empenyia alguna cosa que li deia que havia de fer el pas. Anar-lo a buscar; explicar-li el que li passava per dins des que es van conèixer estudiant aquell màster. Explicar la seva veritat i poder continuar així endavant. Era una decisió egoista però necessitava fer net, ser honesta amb ella mateixa i fer desaparèixer qualsevol esbós de dubte, per petit que fos.

Just arribar a Roma li va trucar.

"Soc aquí. Necessito parlar amb tu".

Al cap de tres quarts d’hora un ell nerviós i atabalat ja l’estava esperant amb un cotxe de lloguer per hores a l’aeroport Leonardo da Vinci.

"He pensat que només podem ser amics. Fa molts mesos des que vas marxar, parlem cada dia per telèfon. Hores i hores i jo no deixaria de fer-ho mai, si pogués. Però no puc. I no és normal tenir tantes ganes de parlar amb algú i passar-te el dia esperant l’hora del dia en què sonarà el telèfon i sentir-te. T’ho explico tot, necessito saber què en penses. M’agrada molt que hi siguis i vull que segueixi sent així, perquè se’m faria insuportable ara que sortissis de la meva vida i no tenir-te. Així doncs, que he pensat que t’ho havia de venir a explicar tot. Sé que és una bestiesa immensa i que deus pensar que m’he begut l’enteniment, però ja no puc dir més mentides, ni al Damià, ni a tu ni, sobretot, a mi. Ho entenc si em dius que tot això és una pel·lícula que m’he construït jo en el meu cap i que ho he malinterpretat tot, però necessito saber què hi ha del cert".

Li diu tot això sense mirar-lo. Al seient del costat mentre n’esgarrapa la tapisseria amb les ungles.

"Em passa el mateix. Però ets tu qui tens parella. No estic en disposició de demanar-te res".

Fa vint anys d’aquell dia fundacional en què va començar tot amb plena consciència. Des del desig i el secret feia molt més temps que anava. Dues dècades després, una hipoteca, dos fills, un piló de problemes. L’infart d’ell, ara fa un any. "Se’m faria insuportable ara que sortissis de la meva vida i no tenir-te".

Ella el mira, li veu les arrugues, els cabells blancs, els ulls que s’han empetitit però que tenen més profunditat. Li veu les pors, li sap els punts plens de negror, els dubtes, la veu que només sona per dins.

I el tria un cop més.

Talment com aquell dia que va anar a Roma per confessar-li la seva veritat.