20 anys del tsunami de l'Índic: "En veure aquella onada vaig entendre que era la mort"

BarcelonaA vegades la vida t’està canviant del tot i tu encara no ho saps. Ara fa 20 anys, el 26 de desembre del 2004, milions de persones no podien imaginar el destí que els esperava quan a les 7.58 h un terratrèmol submarí de 9,1 graus a l'escala de Richter es va produir a l'oceà Índic. A les costes de Tailàndia centenars de turistes es despertaven relaxats gaudint de les vacances de Nadal. A altres regions com Sri Lanka, l’Índia o Indonèsia, milers de persones començaven el que pensaven que seria un dia més, sense imaginar que mar endins començava a formar-se un mur d’aigua mortal. "La nit anterior havíem obert els regals de Nadal. Recordo que hi havia un periscopi i una pilota que havíem comprat a l’hotel", recorda la metgessa madrilenya Maria Belón, que era en un hotel de la zona de Khao Lak, a Tailàndia. De bon matí, ella i el seu marit Quique havien baixat a la piscina de l'Orchid Beach Resort, un complex estrenat tot just dos dies abans, amb els seus fills Lucas, Tomás i Simón, de 10, 8 i 5 anys. La gent semblava feliç i la Maria recorda que la primera nit al complex van veure els propietaris i els gestors del recinte brindant amb xampany per celebrar que l’hotel s’havia posat en marxa. La Maria portava el llibre L’ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón, confiada que podria llegir amb calma mentre les criatures jugaven a la piscina. "Abans vam estar parlant de plans de feina amb el meu marit, el tipus de conversa seriosa que va perdre tot el sentit després", rememora.

El tsunami va trigar dues hores i 47 minuts en arribar a Khao Lak, una zona de pescadors que havia anat creixent com a alternativa turística a la massificada Pukhet. Gairebé tres hores en què aquell mur d’aigua fosca va anar creixent fins a arribar als 16 metres que tenia quan va impactar amb aquesta zona plena d’hotels a primera línia de mar. Dues hores i 47 minuts durant les quals la Maria va llevar-se, va esmorzar i va fer plans de futur. Quan la Maria va obrir el llibre de Ruiz Zafón, a l’illa indonèsia de Sumatra centenars de persones ja havien mort. Però a Khao Lak ningú no ho sabia. El primer senyal que alguna cosa estava passant van ser els ocells, volant tots a la vegada. Just després va arribar un soroll que va anar fent-se cada cop més fort, com si "la terra es trenqués o milers d’avions passessin volant per sobre nostre". Els turistes de l’hotel van mirar cap al mar i van veure com les palmeres que separaven la piscina de la platja desapareixien. Després, van veure un mur fosc en moviment. Era el tsunami provocat pel tercer terratrèmol més gran registrat mai, només superat pel de Valdivia (Xile) del 1960, que va arribar a una magnitud del 9,5, i un altre a Alaska de 9,2, el 1964. A la Maria i la seva família els estava a punt d’engolir un dels tsunamis més mortals de la història, el que s’emportaria més de 225.000 vides en 14 països diferents. S'estima que 1.600 quilòmetres de superfície de falla van lliscar en dues fases uns 15 metres entre les plaques de tectòniques de l'Índia i de Birmània, i van alliberar una energia equivalent a 1.500 vegades la de la bomba atòmica d'Hiroshima.

"Vaig sentir crits. I després vaig veure aquell mur negre, alt com un edifici, que avançava cap a nosaltres. Vaig tenir clar que allò que venia cap a mi era la mort", recorda Belón, que estava a punt de viure una odissea que inspiraria el film The impossible, dirigit per Juan Antonio Bayona, amb Naomi Wats i Ewan McGregor interpretant el paper del matrimoni. No van tenir gaire temps de reaccionar. "Vaig cridar al meu marit que tragués els nens de la piscina, ja que jugava amb el Tomás i el Simón. Vaig veure el Lucas que es llançava a la piscina just abans de l’arribada del tsunami". L’aigua els va passar per damunt i els va colpejar amb mobles, troncs i pedres. "Costa d’explicar el que vius en aquells moments. Vaig veure que no podia controlar res. Quan l’aigua va arribar em va venir el pensament que ningú m’havia explicat com era morir i que no podria acomiadar-me dels meus fills. Tot era fosc, l'aigua era viscosa i mentre m'arrossegava sentia que el meu cos xocava amb murs i amb tot d'objectes diferents. Recordo veure cossos sense vida dins de l’aigua", recorda Belón, que actualment fa xerrades on utilitza la seva experiència per donar energia a persones que han patit desgràcies. "Com explicar el que passa allà dins? És com ser en una rentadora a 2.500 revolucions. Pel cap et passen moltes coses, també la por de morir, i maleeixes no haver abraçat prou aquells a qui estimes. El temps desapareix, en perds la noció. Tens la sensació que en mil·lèsimes de segon tot canvia. Els metges calculen que potser vaig passar entre dos i tres minuts sota l'aigua. A mi em costa de dir, era com si el temps s’hagués aturat. Vaig deixar de pensar de forma racional. Va sorgir una part animal, les ganes de voler viure... va ser molt boig. No sé si existeix el destí o va ser cosa de la sort. Tampoc cal dedicar gaire temps a pensar-hi, en el que ha de passar, perquè passarà. A nosaltres ens va tocar viure això", explica.

El tsunami va passar per sobre de l’hotel, i va dur la Maria d'una banda a l'altra del complex. Quan va treure el cap agafada a un arbre, va veure que era "a l’altura del tercer pis, en un mar tot negre, rodejada de palmeres, mobles i cotxes, i un tros de teulada va passar a prop meu". Però estava sola. "El primer que vaig pensar és que els meus devien ser morts. I que no valia la pena viure si havia de quedar-me sola", raona. I llavors li va semblar veure un nen a prop intentant nedar. Era el seu fill Lucas. "Semblava impossible que fos ell. Primer vaig pensar que estava delirant, que era la meva imaginació. Però no podia dubtar, el volia abraçar. Així que vaig intentar acostar-me a ell, fos com fos. Tot i el dolor que sentia dels cops, vaig intentar nedar per salvar-los". A un tsunami no hi ha una sola onada. Ells en van patir quatre, d’onades. Amb cada una, la mare i el fill se separaven de nou i rebien l’impacte d’objectes que els deixaven el cos ple de ferides. "Al final vam poder agafar-nos tots dos a un matalàs que flotava. I després ens vam agafar a una palmera". Va ser una sort, ja que alguns supervivents van acabar morint quan el mar va tornar al seu lloc natural. Ells, aferrats al tronc, van resistir, i després de diverses hores van poder tornar a terra. "Va ser només en aquell moment quan vam començar a caminar selva endins, cap on jo creia que hi havia el poblat més proper", recorda Belón, que tenia una ferida molt greu a la cama, ja que una branca l'hi havia travessat. Perdia sang i cada cop estava més dèbil, així que van decidir pujar a un arbre com van poder per demanar ajudar cridant.

La Maria cada cop estava més dèbil, a un pas de perdre el coneixement. Al final, un home del poble els va trobar i els va ajudar. "Era allà buscant la seva família, però em va portar a l'hospital, em va tractar com si fos la seva filla. Això que tant ens han repetit totes les religions, que tots som germans, em vaig adonar que era veritat... Aquesta és la grandesa de l'ésser humà", recorda la Maria, que va arribar a l’hospital més proper, on els pocs metges locals estaven totalment superats per l’arribada de ferits. Els dies a l'hospital tampoc no van ser gens fàcils: la quantitat de ferits escampats pels passadissos i sales superava infinitament les seves capacitats. "Durant els dos primers dies em van haver d'operar dues vegades, primer de l'abdomen i després de la cama. Com que soc metgessa tenia por de patir gangrena", recorda Belón, que va veure com el seu fill Lucas "esdevenia un home adult", aquells dies. A part d’ajudar-la, va oferir-se per ajudar a l’hospital, i es movia entre els ferits intentant posar-los en contacte amb els familiars. El tercer dia, en Lucas va endur-se un ensurt quan va tornar a veure la seva mare i no la va trobar al mateix lloc. A més, dins del caos un metge va confondre expedients i per un moment en Lucas va pensar que la Maria s'havia mort. Per sort, una metgessa li va indicar on trobar la seva mare.

La història de la família va tenir el millor final feliç, ja que al mateix hospital van reunir-se amb el pare, en Quique, i els altres dos fills. El tsunami els havia separat, tot i que en Quique havia intentat abraçar-se amb totes les seves forces als menuts, però després s’havien retrobat. A la Maria la van acabar traslladant a un hospital de Singapur, on va acabar de curar-se després de 15 operacions i un llarg període de temps, etern, en què la música de Luz Casal li feia companyia. La vida els havia canviat per sempre més. "Hi ha un moment en què has de decidir si aquest dolor que has patit, el xoc que has viscut, et condicionarà. Si viuràs com una víctima. He decidit aprendre del que he viscut i intento ensenyar-ho als altres", raona Belón, que poc esperava que acabaria per ser la protagonista d’un film el dia que escoltant la SER va voler trucar en directe, ja que entrevistaven la Luz Casal, i li volia agrair la companyia que li havia fet. Aquella trucada acabaria convertida en una entrevista que arribaria a Juan Antonio Bayona. Si la mare de la família fa xerrades per ajudar altres persones, el fill gran, en Lucas, va veure clar aquells dies què volia fer a la vida: ser metge. Després d’estudiar a Espanya i els Estats Units, treballa al Regne Unit, on va dedicar-se en cos i ànima a lluitar contra la covid-19.

Un any després de la tragèdia, el govern tailandès va convidar molts supervivents a un acte oficial a l’escenari dels fets. Ells no podien fer el viatge, però van decidir que el dia en què es complia l’aniversari, a la mateixa hora que el tsunami els havia engolit, es banyarien al mar. Van escollir la Costa Brava. "Va ser una forma de no odiar el mar, d’estar en paus", explica Belón. Amb els seus fills, recordaria els mesos anteriors al tsunami, quan vivien al Japó: "Al meu fill Lucas li van fer fer una feina a l’escola sobre els desastres naturals i ell va escollir els tsunamis, ja que al Japó estan preparats i els tenen presents. I investigant em va dir que el tsunami més devastador de la història havia matat 36 000 persones a Indonèsia. Jo ho veia impossible. Doncs el que vam patir es va emportar 290 000 persones...", recorda.

Morts famosos i morts anònims

Moltes persones no van tenir la sort de la Maria. Com sol passar, es recorden algunes vides perdudes, d’altres no. A Tailàndia hi treballaven molts immigrants il·legals birmans, sense documentació, que van acabar enterrats en fosses comunes. Això en els casos on es van trobar cossos que ningú va reclamar. Només a la zona de Khao Lak, van morir més de 4.000 persones, moltes de les quals turistes que ocupaven els hotels de luxe, com el net del rei de Tailàndia, Bhumi Jensen, que era amb una moto d’aigua mar endins. El seu cos va ser localitzat sense vida dos dies després. En el moment del tsunami, el bot 813 de l’armada tailandesa el seguia per motius de seguretat. El vaixell va ser empès terra endins pel tsunami: la nau va acabar topant amb uns arbres a més d’un quilòmetre de la costa. Avui en dia, el bot 813 segueix al mateix lloc, convertit en el centre d’un parc memorial amb un museu dedicat a les víctimes de la zona, gent com el presentador de televisió finès Aki Sirkesalo, el guitarrista suec Imre von Polgar o Jane Holland, la filla del director de cine britànic Richard Attenborough. En total, es creu que va morir 227.898 persones a diferents països, alguns de ben llunyans, com Somàlia o Kenia. Els noms d’aquests morts gairebé no es coneixen. La major part de persones que van perdre la vida han quedat oblidades. Els que van sobreviure ho tenen present. I pensen en ells. "Nosaltres no ho hem superat. Nosaltres ho suportem, no som superhomes i superdones. Ho suportem i n'hem après. Crec que ens ha fet més humans", conclou la Maria.