Arantxa Marenyà: "Quan volem tenir la raó en realitat necessitem reconeixement, escolta, empatia i connexió amb l'altre"

BarcelonaArantxa Marenyà va estudiar traducció i interpretació i treballava de professora d’anglès a secundària, però fa anys que s'ha format en comunicació no violenta, una disciplina que proposa un enfocament empàtic per gestionar conflictes i millorar les relacions. Ara es dedica a fer formació sobre aquest mètode que es basa en parlar des de les necessitats i no des de la crítica i que, segons diu, podria aconseguir que el món fos més amable.

Què és la comunicació no violenta?

— La comunicació no violenta és un altre tipus de relació amb el món, més propera, més humana, mostrant la teva vulnerabilitat i connectant amb tu.

I d'on surt el teu interès per la comunicació no violenta?

— Tot va començar el 2007. Jo era professora de secundària en un institut força difícil, on hi havia situacions complicades. Tenia 23 anys i els meus companys de feina em deien que m'havia de posar molt dura amb els alumnes. Però ho feia i els problemes seguien i el pitjor és que sortia de classe encara més desesperada, perquè aquest rol de dura no va amb mi. Llavors vaig buscar algun recurs per gestionar millor aquella situació i va ser quan vaig descobrir la comunicació no violenta. Vaig fer una formació de cap de setmana, i allò va canviar totalment la meva visió d'aquells adolescents.

Per què?

— Vaig començar a tenir relacions molt més properes amb ells, més autèntiques. La meva classe va passar a ser la més sorollosa, però també la que hi passaven coses boniques. I jo m'ho passava bé. Ja no hi havia aquella tensió. No vaig tornar a tocar el tema de la comunicació no violenta fins al 2016 que vaig ser mare i vaig començar un altre cop a fer formació. Em vaig adonar que repetia molts patrons apresos, que em relacionava d'una manera que potser no era la que jo volia i vaig començar a fer un procés de creixement personal mitjançant la comunicació no violenta, que em va apassionar. Volia un model per relacionar-me que m’encaixés més.

Vols dir un model familiar?

— No, un model comunicatiu en general per relacionar-me amb la gent que m'envolta, siguin els meus fills, la meva parella, la meva mare, o amb tu. Volia una manera de comunicar-me molt diferent del que jo havia viscut i el que havia vist en el meu entorn.

Quan comuniquem hi ha alguna cosa que falla?

— Falla que ens enfoquem molt en l'altre. Ens enfoquem en el bé i el mal i jutgem. Fem un judici de valor de tot, o gairebé tot. Ens enfoquem molt en què fa l'altre malament i en la queixa. I per mi falla que hi ha poca autoconnexió.

Moltes discussions quotidianes són del tipus: "Jo he dit això, tu has dit allò altre". Com se surt d’aquí?

— És que no ens estem escoltant. Molts cops hi ha dues persones amb molta necessitat d'expressió i poca capacitat d'escolta. Perquè quan tens alguna cosa dins que t'està cremant, necessites molt expressar-ho perquè és una manera de treure l’emoció. Llavors, quan tenim un conflicte i estem en malestar, –i jo crec que, a més, tenim molts conflictes acumulats, que no anem expressant i, per tant, anem carregats– comencem a malparlar. Perquè tens molta necessitat d'expressió. I com més necessitat d'expressió tens, menys capacitat d'escolta. Un conflicte es dona amb dues persones en malestar i amb molta necessitat d'expressió. I, per tant, gairebé no hi ha capacitat d'escoltar.

Hi ha molta voluntat de tenir sempre la raó?

— Sí. Aquesta és una altra. Cada patró reactiu que tenim –i voler tenir la raó n'és un– és l'expressió d'una necessitat. Jo crec que quan volem tenir la raó tenim necessitat de reconeixement, d'escolta, potser d'empatia, d'entesa, fins i tot de connexió amb l'altre. I la manera que hem après d'aconseguir-ho perquè de vegades funciona és que et donin la raó.

És una manera que et validin.

— Potser sí. I demostra que no en saps més. I potser no saps ni la necessitat que tens de reconeixement, i llavors segueixes tota la vida volent tenir la raó.

Amb la comunicació no violenta se n’adonen, de tot això?

— Sí, quan la gent comença a entendre i a aplicar aquest tipus de comunicació, de cop senten com un "uau!". Perquè quan reconeixes la necessitat, pots qüestionar la teva estratègia. I t'adones que potser ara no et cal anar tenint la raó pel món, sinó que pots fer-ho d'una altra manera. Perquè, com que reconeixes la necessitat, se t'obren un munt de possibilitats. Perquè aquesta persona que està buscant reconeixement, volent tenir la raó, normalment acaba amb molta frustració perquè troba justament el contrari. És com que de sobte et donen un mapa claríssim. Són quatre passos que, si tu hi poses el focus, arribes a entendre't. I al principi és molt revelador.

Quins passos són?

— El primer és l'observació i es tracta de saber separar la interpretació de la realitat. Cal qüestionar les nostres interpretacions i no comprar-les com una veritat. Perquè si començo una conversa des de la meva interpretació, i em crec que és una veritat, tinc molts números que allò comenci a escalar en una discussió. Aquest primer pas trobo que és fantàstic. És molt revelador. El segon és diferenciar el sentiment del pensament. I això ajuda a anar desculpabilitzant l'altre i anar cap endintre i poder entendre què m'està passant a mi. I el tercer és la necessitat que aquí cal diferenciar de l'estratègia. Quan confonem necessitat amb estratègia moltes vegades entrem en exigència. Si jo em penso que parlar amb tu ara és la meva necessitat, si no ho fas, m'enfado. I llavors entra una exigència. Ens pensem que els altres, sobretot parelles i gent molt propera, ens han de cobrir les necessitats. Però no és la seva obligació. Les necessitats te les cobreixes tu. I llavors, l'últim pas és la petició. És demanar allò que m'agradaria que fes l'altre, o demanar-me a mi allò que m'agradaria fer perquè la meva vida sigui més bonica. Els quatre passos són: observació, sentiment, necessitat i petició.

Hi ha algun conflicte que es repeteixi gaire?

— Ens costa molt dir que no. Hi ha una tendència a complaure l’altre. Tot sovint diem que sí i voldríem dir que no, però el que hem de veure és què hi ha aquí al darrere. Crec que és una estratègia desesperada per cuidar necessitats. Necessitats de pertinença, d'amor, potser de connexió. Però realment no dir que no, no m'està cuidant, el que passa és que no sé fer-ho d'una altra manera.

Ens costa dir el que volem?

— Sí, en costa demanar. Arribar a fer la petició. Hi ha moltes creences associades a demanar que ens diuen que és molestar l'altre, que si demano generaré deute, que si demanes un favor l'has de tornar, que demanar és molestar, que demanar és egoista... Hi ha molta dificultat a l'hora de demanar, en general. En tots els tallers jo diria que hi ha un 30% de gent que li costa dir no i li costa demanar. I un altre problema és no saber escoltar, també.

Què hem de fer davant un malestar? Com el comuniquem?

— Hi ha dos tipus de persones davant del malestar: un és el que acaba explotant i l'altre és el que, per no generar un conflicte extern, acaba callant i implosionant.

Acaba sortint per una altra banda?

— Sí, per això cal dir no, cal demanar, perquè si no sabem expressar el malestar podem explotar, podem fer mal i podem no trobar espais d'escolta, de connexió, d'intimitat real. Costa molt.

Partim de la idea que la discussió és una cosa negativa. Hi ha una manera positiva de discutir-se?

— Jo crec que sí. Tot i que queda clar que ningú vol conflictes. El conflicte és desagradable en el moment. Jo, si puc, triaria no tenir-ne cap. Prefereixo viure sense conflicte. Però si ve i el sabem gestionar –i vindrà, perquè en qualsevol relació el conflicte és inherent, ja no és només tenir opinions diferents, és tenir maneres de solucionar les coses diferents– és millor. En comunicació no violenta diem que el conflicte és una qüestió d'estratègia, de dues estratègies que xoquen, maneres diferents de fer. Quan tenim un conflicte, en el fons el que volem és que la gent ens entengui. I darrere de qualsevol conflicte hi ha un "per favor" molt gran. Si entenem aquell "per favor" i podem trobar maneres que ens cuidin a les dues o les tres parts, serem més forts. El conflicte no és ni bo ni dolent, però sense recursos és un desastre.

I en el món digital com ens estem comunicant?

— Jo veig que és un reflex del que tenim en el dia a dia però pitjor, perquè crec que hi ha uns permisos que la gent es pren, perquè es pot amagar en l’anonimat, que fa que la comunicació sigui més violenta. A les xarxes es magnifica el desastre que hi ha al carrer. Es falta molt més al respecte a l’altre. A xarxes encara escoltem menys que a la vida, diguéssim, real. Gosem fer més judicis, més crítiques...

Com que no hi ha la persona davant, m'atreveixo més.

— Exacte, és així. I pot portar a molt malestar. I és un malestar cada cop més fort.

Si haguessis de donar un consell per intentar comunicar millor, quin seria?

— En donaria un parell. Jo diria que comencin a detectar si tenen mecanismes automàtics en una conversa, com per exemple si donen consells no demanats, si volen solucionar la vida a l'altre, si sempre expliquen la seva història quan algú parla... Tot sovint tendim a interrompre els altres, a explicar la nostra història, a minimitzar, a distreure. Si tenim tendència a fer això, s'ha d'intentar evitar-ho i provar d'escoltar realment l'altre, i no el que tu vols dir sobre allò. L'altre consell seria que detectin les seves queixes i que les intentin convertir en una petició. Això pot millorar molt la relació amb els altres. És molt pesat estar amb gent que es queixa i no demana, perquè, a més, es viu amb tensió, perquè un pensa, ai, com puc fer-ho perquè estigui millor. Molta gent es queixa, però no sap què vol. Cal introspecció per saber quina petició vull fer.

Què milloraria si aprenguéssim a comunicar bé?

— Jo crec que no hi hauria guerres. En comptes d'entrenar-nos en la guerra, ens entrenaríem en la pau. El propòsit d’aquest tipus de comunicació és que hi hagi un món més amable. I més amorós. Jo crec que hi hauria relacions millors, gent molt més connectada i relacions més amables, molt més boniques.