Per què Adolf Hitler odiava el llapis de llavis vermell?
En la història hi ha una clara relació entre el maquillatge i la consideració de les dones en cada moment històric, ja que, quan han gaudit de més drets i llibertats, el maquillatge ha emergit amb més força i protagonisme. A l’Antic Egipte, per exemple, les dones tenien dret a posseir i heretar propietats, regentar els seus negocis i iniciar processos judicials contra homes. Aquest estatus va traduir-se estèticament en un maquillatge potent de llavis vermells i ulls delineats amb alcofoll. Contràriament, quan el patriarcat ha ofegat la seva autonomia, el maquillatge s’ha esmorteït i ha estat durament castigat. Tal és el cas de diversos concilis eclesiàstics medievals que van considerar el maquillatge com un pecat perquè era un engany al desig masculí i, durant els judicis de Salem (1691), va ser titllat com a recurs de seducció diabòlica.
Aquesta estreta relació entre maquillatge i estatus de les dones es deu al fet que el pensament conservador sovint els ha imposat haver de complir amb uns rígids dictàmens morals que restringien la seva llibertat sexual. Així doncs, el vermell dels llavis i el rosat dels pòmuls, que segons la psicòloga evolutiva Nancy Etcoff són senyals sexuals que recreen la joventut i el vigor de la salut, allunyen les dones de la castració sexual a la qual han estat sotmeses al llarg de la història. A més, el vermell és un dels colors amb una longitud d’ona més llarga, que el fa destacar i atrau la mirada dels altres, i posa en perill la idea que la dona es reservi exclusivament per al seu marit.
Malgrat que el maquillatge no ha estat mai restringit a una elit social, sí que s’ha d’entendre sota un biaix classista, doncs entre les dones privilegiades no ha estat gaire ben vist pintar-se de manera explícita. De fet, a les classes privilegiades sempre se’ls ha atribuït una superioritat moral que calia visibilitzar estèticament i, precisament per les connotacions sexuals del maquillatge, aquest acostava massa perillosament aquestes dones al llibertinatge i a la prostitució. Amb aquesta premissa i sota l’estricta moral puritana del seu regnat, la reina Victòria d’Anglaterra va proscriure el maquillatge i va contribuir en el fet que la pal·lidesa de la cara de les dones fos el nou ideal de bellesa burgesa.
Durant el règim nazi, Hitler i el seu aparell ideològic van imposar una visió molt controladora, conservadora i puritana del cos de la dona, amb un ideal de feminitat “natural” i entregat a la maternitat, la família i l’obediència. Per això, el maquillatge massa cridaner –i molt especialment el llapis de llavis vermell– va ser vist per Hitler com un símbol de decadència i d’influència estrangera (especialment de Hollywood), associat a dones considerades degenerades, com prostitutes o comunistes. En conseqüència, durant la Segona Guerra Mundial al Regne Unit, França o els Estats Units, el llapis de llavis vermell va ser emprat com un acte simbòlic de resistència femenina i d’orgull altiu davant l’ocupació. Tant és així que Winston Churchill no el va incloure dins del racionament i sempre va esperonar les dones britàniques a pintar-se els llavis de vermell. En primer lloc, com a gest desafiant envers els nazis i, en segon lloc, perquè la seva bellesa sensual elevés la moral dels combatents.
I és precisament aquí quan arribem a un dels atzucacs al qual ens condueix la percepció cultural del llapis de llavis vermell. Per un cantó, ha esdevingut una eina de protesta feminista, des del sufragisme fins a l’actualitat, com a reflex de poder, seguretat i autocontrol de la pròpia imatge, sota el lema del lipstick feminism. Però, per l’altra, de la mateixa manera que Churchill volia que les dones es maquillessin per alegrar la vista als homes, els llavis vermells també han esdevingut un reflex clar de la sexualització de les dones, condemnades a haver de satisfer el desig masculí.