Aïllats: viure a les illes més remotes del planeta
En una època en què sembla que pots travessar el món de punta a punta en poques hores, algunes comunitats encara viuen mig aïllades de la resta del planeta. Ja sigui perquè formen part de bases científiques o militars en illes remotes o per defensar la seva forma de vida tradicional, moltes persones habiten illes situades a centenars de quilòmetres de qualsevol altre lloc habitat de manera permanent. Algunes, amb la construcció d’aeroports, han vist com els canviava la vida. Però d’altres segueixen només connectades amb la resta del món per vaixells que hi arriben de tant en tant. Aquestes són algunes de les illes habitades més aïllades del planeta
Les illes de la Desolació (França)
Bé, oficialment s’anomenen illes Kerguelen, però l’altre nom és més poètic, oi? Es tracta d’un arxipèlag a mig camí de Madagascar i l’Antàrtida, en una zona per on no passa cap ruta comercial perquè no porta enlloc. Segurament per això aquest arxipèlag no va ser descobert fins al 1772, quan una expedició comandada per Yves Joseph de Kerguelen de Trémarec hi va anar a petar. Durant dècades, per aquí només s’hi deixaven caure baleners com el britànic John Nunn, que hi va acabar passant tres anys després de naufragar. Actualment hi viuen unes 150 persones. Es tracta de personal científic i militar francès que es renova de tant en tant. Un cop cada tres mesos hi arriba el vaixell Marion Dufresne, de vegades amb turistes que paguen una milionada per passar uns dies en aquests paratges preciosos.
Illa Amsterdam (França)
L’illa Amsterdam ja va ser vista per Magalhães i Sebastián Elcano en el seu viatge per convertir-se en els primers a fer la volta al món, però qui la va batejar per primer cop va ser el neerlandès Anthonie van Diemen el 1633. Però com que és una illa al mig del no res, la gent la va oblidar. No va ser redescoberta fins al 1842, i el 1843 França en va prendre possessió. Hi va haver intents d’explotar les illes per a l’agricultura i la ramaderia, però no se’n van sortir. I ara hi ha una petita base científica, la base Martin-de-Viviès, on viuen 28 científics estudiant els corrents i la natura.
Les illes Cocos (Austràlia)
Convertit en un destí turístic desque té aeroport, aquest arxipèlag australià destaca per les seves platges i, esclar, pels cocos. Sí, durant dècades la seva gran indústria eren els cocos. Descobertes pels britànics al segle XVI, aquestes illes no van començar a ser habitades fins fa uns 200 anys, quan les autoritats britàniques hi van aixecar una petita ciutat, on hi van portar molt personal colonial provinent de l’Índia, Sri Lanka i Malàisia, motiu pel qual bona part de la població actual és musulmana. Malgrat la seva posició, les illes Cocos han estat utilitzades per immigrants asiàtics que fugen de la pobresa i la violència per intentar entrar en territori australià.
Takuu (Papua Nova Guinea)
A 250 quilòmetres de l’illa més pròxima, aquest atol de corall al nord del Pacífic pertany a Papua Nova Guinea. Takuu, durant dècades, tenia prohibida l’entrada a missioners europeus i turistes, motiu pel qual és una illa de 600 habitants que han mantingut vives les seves tradicions i costums. Com que no hi arriben turistes, la major part de la població viu de la pesca, i veuen amb preocupació com puja el nivell del mar.
Nauru
Nauru, l’estat més aïllat del planeta, és a 300 km de Banaba, una illa de Kiribati. Nauru, una illa al mig del Pacífic, era un paratge tan remot que va ser de les últimes illes de la zona a ser descobertes. Els alemanys la van ocupar al segle XIX i van descobrir que era rica en sulfats, i d’aquesta manera va començar la indústria local. Nauru, que era una illa amb palmeres i platges boniques, ha acabat sent víctima d’un desastre ambiental per culpa de l’extracció massiva de sulfats, que ha modificat els paisatges locals. Actualment hi viuen 11.000 persones, la major part descendents de les poblacions autòctones.
Niue (Nova Zelanda)
La Roca del Pacífic. Una illa amb la seva pròpia bandera, el seu propi govern i les seves pròpies lleis. De fet, segons el seu estatut polític, és un estat sobirà de 1.600 habitants que ha escollit estar associat amb Nova Zelanda, que respecta el seu autogovern. La major part de la població és autòctona, descendents dels guerrers que el 1774 gairebé acaben amb la vida del capità James Cook, que va ser el primer europeu a arribar-hi. De fet, Cook la va batejar inicialment com “l’illa salvatge”. Ben aïllada de bona part del món tot i que ara té un petit aeroport, té uns boscos salvatges que fan les delícies dels amants dels ocells, i on durant segles, segons la cultura local, no es podia entrar.
Pitcairn (Regne Unit)
Habitada per 50 persones, és l’illa més aïllada del planeta, amb una única ruta utilitzada quatre cops a l’any que l’uneix després de 5.215 quilòmetres amb Nova Zelanda. Pitcairn va ser el refugi ideal per als mariners amotinats el 1789 al HMS Bounty, el vaixell britànic que va acabar inspirant més d’una pel·lícula. Els mariners no volien tornar a casa perquè s’havien casat amb dones de Tahití i van acabar a Pitcairn després d’amotinar-se. En aquesta illa no van trobar-hi un paradís i van barallar-se entre ells, perquè hi havia més homes que dones. Al cap de nou anys només quedaven dos dels amotinats, onze dones tahitianes i els seus fills. Alguns dels primers habitants havien mort en baralles, altres de malalties. L’any 1808 el capità nord-americà Mayhew Folger, del vaixell Topaz, va anar a parar a l’illa i hi va trobar una petita comunitat ben organitzada, ara amb més dones que homes. El 1838 els descendents dels amotinats van convertir-se en colònia britànica. I allà segueixen.
Illa de Pasqua (Xile)
L’illa remota més coneguda. Ara s’hi pot arribar des de Santiago de Xile volant, però abans estava ben aïllada. Coneguda en la llengua local com a Rapa Nui, té un petit Parlament amb una limitada autonomia respecte del govern xilè. Situada a 2.088 km de l’illa Pitcairn i a 3.767 km de la costa xilena, és habitada per unes 600 persones. La major part viuen del turisme, una indústria que ha canviat el destí d’aquesta illa, on els catalans no sempre som ben rebuts, ja que el 1862 Joan Maristany i Galceran, un mercader d’esclaus del Masnou, va atraure la població amb l’esquer del comerç i va capturar més de 1.400 persones. L’illa gairebé no es recupera del cop.
Geòrgia del Sud (Regne Unit)
L’illa de Geòrgia del Sud forma part dels territoris d’ultramar britànics de Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud. Situades a 1.450 km de les illes Malvines i a 4.700 km de Sud-àfrica, aquestes illes són plenes de lleons marins, balenes, foques, pingüins... I també hi ha 30 persones, científics que controlen la zona. Malgrat ser un lloc tan aïllat, un incident a Geòrgia del Sud entre soldats argentins i un grup d’exploradors britànics va ser el primer episodi de la Guerra de les Malvines el 1982, ja que els argentins també en reivindiquen la propietat. Actualment només hi arriben alguns vaixells a l’any, per portar-hi científics o turistes.
Tristan da Cunha (Regne Unit)
Batejat amb el nom del mariner portuguès que hi va posar els peus per primer cop, aquest arxipèlag és segurament el més complicat d’arribar-hi. Situat a mig camí entre Amèrica del Sud i Àfrica, és a 2.173 quilòmetres de la terra habitada més pròxima, l’illa de Santa Helena, on va morir Napoleó. Tristan da Cunha té uns 290 habitants, que viuen bona part de l’any aïllats. El 1810 Jonathan Lambert, provinent dels Estats Units, va arribar a les illes i se’n va declarar propietari, però al cap de poc temps els britànics ja hi havien instal·lat una guarnició militar. Els habitants són descendents de baleneres o militars, famílies que han rebutjat abandonar l’illa quan se’ls ha ofert i que viuen organitzats de manera comunitària.
Spitsbergen (Noruega)
No deu ser fàcil conviure amb tants ossos polars, especialment quan s’acostumen a la presència dels humans i arriben a les cases dels 2.600 habitants de Spitsbergen, l’illa més gran de l’arxipèlag de Svalbard, al cercle polar àrtic. Aquestes illes no van ser descobertes fins al segle XVII, quan van arribar-hi els holandesos. Els primers nuclis habitats no es van establir fins a finals del segle XIX, quan s’hi va començar a viure una guerra freda entre Noruega i Rússia per explotar els seus recursos de mineria. Actualment aquest arxipèlag s’ha convertit en un destí important per als científics, que hi estudien el canvi climàtic.