Les monarquies europees, en caiguda lliure

BarcelonaSi al llarg del segle XX moltes monarquies d'Europa van poder ser justificades políticament com a garants dels valors democràtics –per exemple, per no haver cooperat amb el feixisme durant les grans guerres–, ara aquesta situació ha canviat. El perfeccionament del significat de la democràcia en les ments dels ciutadans europeus fa que els trons que han arribat als nostres dies hagin quedat desalineats amb el concepte de democràcia que tenen ara grans capes de la societat. Aquesta societat reclama als representants de les seves màximes institucions no només una adhesió formal als valors democràtics, sinó també una vida coherent amb aquests valors. Una adhesió tangible. Adaptar-se a aquesta nova fase resulta infinitament més complex per a les monarquies que cap anterior reforma, ja que aquestes institucions són intrínsecament contràries al que significa la meritocràcia i la igualtat, els dos pilars essencials sobre els quals s'edifica indefectiblement una democràcia avui dia.

En aquest context de més exigència política per part dels ciutadans, les monarquies que queden a Europa –una desena– han mostrat reiteradament durant els darrers temps clars símptomes de no haver entès aquest missatge social latent. O pitjor encara: d'haver-lo entès però no haver-lo respectat. Fets acreditats per tota mena de fonts han mostrat membres d'aquestes institucions anant més enllà del que èticament s'haurien de poder permetre si visquessin d'acord amb els valors que el poble vincula a la democràcia. Això ha causat una notable desafecció pels membres d'aquestes cases reials, que no compten amb l'afecte popular dels seus predecessors malgrat que gaudeixen a la pràctica de les mateixes prebendes.

Respecte per la llei?

L'allargada ombra del magnat pedòfil Jeffrey Epstein sobre diverses corones europees ha evidenciat la distància moral entre les exigències de la ciutadania i la vida real dels membres d'aquestes famílies. Epstein havia teixit durant dècades una xarxa internacional de contactes amb els homes més poderosos del món, amb els quals intentava congraciar-se facilitant-los presumptament l'opció de practicar la pederàstia per intentar construir una complicitat que li servís posteriorment per obtenir avantatges per als seus negocis i interessos. Aquest macabre pla va tenir el príncep Andreu de York com un dels seus màxims protagonistes. La relació íntima del fill preferit d'Elisabet II amb Epstein ha servit per il·lustrar a la premsa com el nivell d'exigència moral en el si d'aquestes institucions és molt baix, ja que si bé ha evidenciat els actes impermissibles d'alguns dels seus membres també ha assenyalat el silenci còmplice de tots els altres.

Actualment desposseït d'aquest títol, Andrew Mountbatten Windsor encarna la versió més extrema del que la societat no pot aguantar de les seves famílies reials: l'absència pràcticament total de mèrits propis combinada amb una enorme quantitat de privilegis que, a més, són exercits en un entorn d'impunitat. Els arxius d'Epstein que el govern nord-americà ha fet públics enguany revelen que Andreu es dedicava presumptament a fer amb el pederasta nord-americà uns negocis que tenien com a principal actiu la informació privilegiada que el fill d'Elisabet II obtenia amb el seu càrrec de representant especial per al comerç internacional del Regne Unit –finançat amb diner públic– o amb la seva xarxa de contactes dins les elits, entre les quals s'havia mogut des que va néixer. Aquests presumptes negocis il·lícits, a més, se simultaniejaven amb les trobades que Epstein i Andreu tenien amb menors d'edat de les quals presumptament l'aristòcrata abusava sexualment.

Satèl·lits reials

La revelació dels arxius d'Epstein també retrata les males arts de l'exesposa d'Andreu, Sarah Ferguson, que confessa al magnat en un correu electrònic que l'ha criticat públicament per salvar la seva pròpia imatge però que no creu que el pederasta es mereixi les crítiques que li ha fet, per les quals es disculpa servilment abans de qualificar-lo d'"amic suprem". El correu de Ferguson evidencia que no només plantegen seriosos desafiaments al rigor democràtic els membres de les monarquies que hi han nascut sinó també els que s'hi afegeixen per la via nupcial. La princesa Sofia de Suècia, nora del rei Carles Gustau, o Mette-Marit de Noruega, nora del rei Harald i esposa del futur rei Haakon, també s'han vist esquitxades pels arxius d'Epstein. La primera s'hi va trobar en algunes ocasions quan volia fer fortuna en el món de l'espectacle als Estats Units i la segona s'hi va relacionar no se sap fins a quin punt d'intimitat (però bastanta per la proximitat que mostraven els correus electrònics que intercanviaven) estant ja casada amb l'hereu del tron. De fet, el va anar a veure a casa seva a Florida, lloc on també van anar els aleshores ducs de York amb les seves dues filles mentre ell complia un arrest domiciliari. Quina persona exemplar portaria conscientment les seves filles a casa d'un pederasta amb una sentència ferma pública?

Si el que han posat de manifest aquests arxius del magnat posa en dubte la integritat moral d'alguns membres, la gestió de la crisi reputacional que ha provocat tot això en les cases reials ha deixat un mal retrat també dels caps d'aquestes. És a dir, estén l'ombra del dubte d'un membre puntual al conjunt de la institució. Comunicats que han arribat tard, que no han respost a les preguntes que es feia la ciutadania i que feien afirmacions que posteriorment s'han descobert com a falses –o només parcialment certes– han deixat en molt mala posició els monarques que ara lideren aquestes antigues dinasties, incapaços de posar la institució al servei del poble quan han de triar entre protegir-ne un membre o complir amb el deure de transparència a què els obliga el sistema democràtic.

Apartats (però amb mansió)

Un dels casos més flagrants d'indulgència reial amb un membre immoral de la casa l'ha protagonitzat Carles III amb el seu germà Andreu, que des del 2019 estava desposseït dels honors reials i fora de l'agenda oficial de Buckingham, però no ha estat fins aquest 2026 que el rei Carles l'ha expulsat de la mansió de 30 habitacions dins del parc del Castell de Windsor en la qual vivia. Fa 7 anys va escandalitzar la societat britànica amb una entrevista a la BBC en què va mentir descaradament al poble per salvar-se ell. Però el càstig real no ha arribat fins ara. Un soft landing que molts britànics no deuen entendre i que li ha conferit al rei Carles una popularitat deu punts més baixa que la de la seva germana Anna, que compta amb una ínfima part de la repercussió mediàtica que té ell. Tampoc devien poder entendre que el príncep Andreu fos salvat d'un judici per pederàstia als EUA també gràcies als diners que la seva família ha acumulat després de segles de privilegi. A la seva víctima, Virginia Giuffre –de la qual havia abusat tres cops quan era menor, segons el seu testimoni–, la difunta reina Elisabet II li va pagar –segons diversos mitjans– 16 milions d'euros per estalviar-li al seu fill –i a la seva pròpia institució...– el tràngol del judici, que s'havia de dur a terme als EUA.

De suavitat amb la monarquia també n'ha après molt darrerament la societat espanyola, que ha presenciat com s'anaven destapant dècades d'utilització dels recursos públics per encobrir una doble vida de Joan Carles de Borbó. En el terreny econòmic, diverses informacions han assenyalat que el rei emèrit no era l'home que les lleis que ell sancionava l'obligaven a ser. En l'àmbit familiar tampoc era el pare i l'espòs que es podia esperar d'un home casat religiosament. Però de tot això no n'hi ha hagut evidències fins que va abdicar després de 39 anys de gaudir d'una vida que poc tenia a veure amb la que el poble que deia representar coneixia. Privilegis polítics, patrimonials, financers i mediàtics s'han posat de manifest els darrers temps, amb testimonis de tota mena que evidenciaven que presumptament havia fet sucosos negocis personals mentre suposadament representava els interessos comercials d'Espanya amb la complicitat d'uns mitjans opacs i d'uns partits polítics enormement permissius.

Viure dels recursos públics sense aportar-ne

Per exemple, Joan Carles va pagar uns 678.000 euros el desembre del 2020 després d'haver utilitzat targetes opaques, tal com van destapar alguns mitjans. Un any després, el febrer del 2021, va fer una altra regularització. En aquell cas, d’uns 4,4 milions i relacionada amb vols privats i altres despeses finançades per tercers. Aquestes actualitzacions de la seva situació amb el fisc espanyol li van evitar previsibles responsabilitats penals per presumptes delictes fiscals. La regularització no es va produir fins que diverses informacions als mitjans van assenyalar les seves activitats no declarades. Altres activitats del monarca portades a terme quan encara no havia abdicat van quedar impunes per la seva inviolabilitat constitucional, un privilegi que va ser aleshores interpretat de la forma més generosa possible, ja que alguns especialistes van considerar que aquesta protecció legal s'hauria de subscriure únicament a l'exercici del seu càrrec i no a tots els afers de la seva vida. Un cop directe al principi d'igualtat en les institucions que espera la ciutadania del segle XXI.

Diversos mitjans també han acreditat amb nombroses fonts que l'Estat espanyol hauria fet ús dels seus fons reservats per finançar el silenci de les seves amants en diverses ocasions. Després que es descobrissin aquestes veritats, el monarca, que sempre havia estat venut mediàticament com el portador de la democràcia a Espanya ha trobat aixopluc a Abu Dhabi, una dictadura fèrria en la qual els impostos són gairebé nuls i des de la qual operen regularment grans patrimonis.

En aquell enclavament en el qual qualsevol demòcrata se sentiria molt incòmode, Joan Carles s'hi ha instal·lat amb el seu net Froilà, que als 27 anys porta una dècada regalant titulars de tota mena a la premsa per la seva baixa exemplaritat. L'opacitat informativa de l'emirat on resideix ha estat una bona fórmula per apaivagar aquesta sagnia reputacional per a ell i, de retruc, per a la casa reial espanyola. No han fet el mateix amb la seva neta Victòria Frederica, que malgrat comptar amb tots els recursos necessaris perquè es formés i enviés un missatge de solvència dels membres de la família reial a la ciutadania, als seus 25 anys no compta amb cap formació superior reglada acabada i es dedica a viure de la seva fama heretada com a neta del rei emèrit tant a les xarxes com als mitjans de comunicació.

Corrupció en majúscules

L'exemplaritat tampoc ha primat en el cas de la infanta Cristina i el seu exmarit, Iñaki Urdangarin, que van abocar la Corona espanyola a una crisi sense parangó amb el Cas Nóos. Ell, com director de l'Institut sense ànim de lucre Nóos, rebia diners públics que desviava per cobrir despeses personals a través d’empreses creades ad hoc. Per aquests fets va ser condemnat el 2017 a 5 anys i 10 mesos de presó. Ella, absolta de delicte penal, va ser condemnada a pagar una multa –per la seva responsabilitat civil– d'aproximadament 265.000 euros.

Però les monarquies no només han demostrat un nivell baix de respecte pel diner públic sinó també un baix nivell pel seu suposat sentit del deure. Ho exemplifica perfectament la poca exemplaritat demostrada durant la pandèmia pel rei Guillem d'Holanda, la seva dona Màxima i les seves filles, que es van saltar el confinament per viatjar a la seva mansió de Kranidi, a la península grega del Peloponès. Aquells fets van posar de manifest la fina línia que separa la vida privada de la responsabilitat pública en els representants de les cases reials. Una línia que els ciutadans ubiquen en un lloc i, a jutjar per com es comporten, els monarques en un altre ben diferent.

Responsabilitat i empatia

Abans de la pandèmia, Guillem dels Països Baixos comptava amb una popularitat del 76% –segons un estudi fet pel programa de la televisió pública holandesa Nieuwsuur– i un any després aquesta xifra havia baixat fins al 47%. Els ciutadans no li perdonaven que durant el 2020, mentre ells passaven per incerteses de tota mena, el seu monarca es comprés un vaixell dos milions d’euros i, sobretot, marxés de vacances a Grècia després que el govern holandès hagués demanat a la població no viatjar si no era estrictament necessari per evitar contagis de la covid-19. Els Orange van tornar cap a casa poques hores després d'aterrar a Grècia –amb l'avió oficial– per l'impacte social que havia causat el seu viatge. Era el seu segon error en pandèmia, ja que aquell mateix agost havien estat fotografiats saltant-se la distància de seguretat d'un metre i mig que es recomanava fent-se fotos amb l'amo d'un restaurant. El rebombori va ser tal que van haver de demanar disculpes per tot en un missatge televisat.

En qüestions d'empatia també va fallar estrepitosament el gran ducat de Luxemburg, a mans de la família Nassau-Weilburg des del 1890. El 2019, el govern luxemburguès va encarregar a Jeannot Waringo l'elaboració d'un informe sobre el funcionament de la cort gran ducal. Els resultats de la seva auditoria van sacsejar els fonaments de la monarquia luxemburguesa quan es van donar a conèixer, l'any 2020. La protagonista de la polèmica va ser Maria Teresa, esposa del gran duc. L'informe Waringo va assenyalar un ambient laboral irrespirable dins de palau regit per la “cultura de la por”, l’“ansietat” i fins i tot casos de “maltractament físic” i psicològic. La gran duquessa consort, que prenia les decisions personalment en una institució mancada de criteris organitzatius i procediments preestablerts, va ser acusada de “tirana”. Dades empíriques van apuntar que aquelles conclusions eren poc discutibles, ja que hi havia constància que entre el 2014 i el 2019, més de 50 persones van abandonar la cort, voluntàriament o acomiadats. El gran duc Enric va prendre partit públicament per la seva esposa.

Gràcies al fet que hi ha més controls democràtics i a l'omnipotència de les xarxes socials, els murs de palau estan cada cop més esquerdats. La realitat de les famílies que els habiten i que es pot veure per les escletxes no concorda amb el que és políticament acceptable per a una societat que cada cop té més problemes per mantenir el seu nivell de vida i que sent molt propera la pressió dels estats perquè siguin ciutadans exemplars. Aferrats als antics privilegis i allunyats d'un estil de vida que resulti homologable al d'un servidor públic modern, l'única alternativa per als monarques actuals serà la generació dels seus hereus. Si els queda algun tron per heretar.