Molt amor per fer

Qui passi aquests dies per la plaça Reial es trobarà amb una instal·lació fotogràfica de Ricard Martínez. Uns plafons, amb instantànies de Pilar Aymerich i Pepe Encinas, en què es barreja la primera protesta gai de la Transició amb el món homosexual a la Barcelona republicana. En un espai, l’espectador pot treure el nas a l’interior del cabaret La Criolla. I aparèixer dins de la famosa fotografia de Josep Maria de Sagarra, publicada a Mundo Gráfico el 1933, amb l’amo del local envoltat per la seva amant, el pistoler anarquista Trotski, un transformista anomenat la Asturiana, o el famós Flor de Otoño, que era, alhora, pistoler i transformista. Aquesta singular proposta, com totes les d’en Martínez, reflexiona sobre el carrer i la memòria, sobre el 40è aniversari de la històrica manifestació del 1977. És la primera d’un seguit d’activitats culturals que volen recordar les lluites protagonitzades pels col·lectius LGTBI.

Fins als anys cinquanta l’homosexualitat no va ser delicte a Espanya, únicament el codi de justícia militar la prohibia. Això va canviar amb la famosa Ley de Vagos y Maleantesdel 1954, tot i que no va aparèixer explícitament en una llei fins al 1970, en la Ley de Peligrosidad Social. En aquella època no existia el Gaixample, i l’ambient es concentrava a la Rambla, en llocs com el Cafè de l’Òpera o el Drugstore Liceu. Al Barri Xino hi havia locals de transformistes, com El Cangrejo del carrer Montserrat, La Concha al carrer Guàrdia, o el Villa Rosa a l’Arc del Teatre. La concentració més alta de bars era pels voltants del carrer Escudellers, en sales com El Elefante Blanco o el Nagasaki, al carrer d’en Serra. El Saint Germain des Prés o Casa Pérez, al carrer d’en Rull. El Bambú i l’Arco Iris, al carrer Còdols. El Cortijo, El Camarote i El Ancla, a Nou de Sant Francesc. O el Copacabana, on ara hi ha El Bosc de les Fades.

Mort el dictador, gais i lesbianes van començar a reivindicar els seus drets. El 1975 es creava el FAGC (Front d’Alliberament Gai de Catalunya), i poc després l’Institut Lambda. L’abril del 1977 la revista Ajoblanco donava la notícia que els homosexuals s’estaven organitzant. Aquell mes de maig es va decidir celebrar el Dia de l’Orgull Gai, com es feia a Amsterdam, Nova York o San Francisco. Com expliquen Andrés Antebi, Pablo González i Roger Adam, al seu llibre Cops de gent (Ajuntament de Barcelona, 2016), va circular la consigna d’anar “calçat amb bambes, amb la samarreta del FAGC i una camisa al damunt, per cordar en cas de dispersió. Portar només el carnet d’identitat. Res d’agendes amb adreces i números de telèfon”.

El diumenge 26 de juny del 1977, a dos quarts de vuit del vespre, es van concentrar gairebé 5.000 persones pels voltants del monument a Colom. La marxa l’obria una pancarta, en què es llegia: “Per una sexualitat lliure. Derogació de la Llei de Perillositat Social”. De sobte, un grup de transvestits i transsexuals es van avançar uns metres a la capçalera, i per sorpresa, a gran velocitat, van donar la sortida a la marxa. La policia els esperava a Canaletes, i aviat van carregar, amb molta violència, contra la disgregada manifestació. Molts manifestants van fer barricades amb les cadires del passeig, i es van enfrontar als antidisturbis. Els aldarulls van durar quasi dues hores. La Vanguardia va publicar que no s’havien fet detencions, però no era veritat. El diari El País va parlar dels ferits, i de la detenció del metge Oriol Martí, que va ser maltractat a comissaria. Aquella va ser la primera protesta gai a Catalunya, el tret de sortida d’una història que serà commemorada, amb diversos actes i exposicions, fins a la tardor del 2018.