The Beatles: 50 anys sense els Fab Four

L’abril de 1970 Paul McCartney va enviar una nota de premsa als mitjans de comunicació britànics: els Beatles plegaven. “Serà temporal o definitiu? No ho sé”, acabava la missiva del coautor d’algunes de les cançons més meravelloses de tots els temps.

Si agafem el desembre de 1963 com a data d’inici de l’èxit global dels de Liverpool, amb la publicació d’I wanna hold your hand, primer senzill beatle en arribar al número 1 als Estats Units, ¿què va passar sis anys després perquè el grup acabés d’aquella manera tan abrupta? Doncs una mica de tot. Encara que en l’àmbit artístic i comercial mai van patir cap gran desfeta, sí que es van endur cops difícils d’entomar que van erosionar els intestins de la banda, com la decisió de deixar de tocar en directe, l’agost del 1966 a San Francisco, i el suïcidi del mànager, Brian Epstein, un any després. Sense el seu mentor, les coses es van descontrolar cada vegada més.

Durant les sessions d’Abbey Road –Let it be, el seu últim disc, s’havia gravat anteriorment– els Beatles van mantenir la genialitat compositiva tot i estar trencats per totes bandes: personalment, empresarialment i, encara que imperceptible en les cançons, també artísticament. A la vegada que Lennon acusava McCartney “d’intentar destruir” composicions seves com Across the Univers o Strawberry fields forever, tocava el baix amb una tècnica desastrosa a The long and widing road, una de les últimes grans peces de Macca als Beatles. “Tenia la sensació que al John ja no li interessava res que no hagués escrit ell mateix”, deia Paul.

Cap disputa era casualitat. Feia anys que els Beatles s’havien convertit en una guerra de guerrilles: tots contra McCartney. A l’estudi les discrepàncies no només eren amb Lennon: Harrison i Starr s’havien cansat de la dictadura del baixista, a qui acusaven de tenir “actitud de superioritat moral”, deia George. Qualsevol fet portava a la discòrdia. Des de Lennon saltant-se la norma de no portar parelles a l’estudi fins a McCartney renegant públicament de la producció de Phil Spector a Let it be. Res funcionava entre ells, i aquell abril del 1970 va acabar d’explotar.

Els problemes de fons venien motivats per discrepàncies amb les finances del grup. Paul va comprar accions d’amagat del segell Northern Songs, mentre que Allan Klein, representant econòmic dels altres tres beatles, intentava que McCartney no tingués cap poder de decisió a Apple Corps, l’empresa que s’encarregava dels assumptes comercials dels Fab Four. Si la pel·lícula La guerra dels Rose girés al voltant d'un grup, la podrien haver protagonitzat els Beatles d’aquella època. El trencament era un fet, s'havien apagat per sempre.

Morta la banda, començava la llegenda. No només per la grandesa dels seus tretze discos oficials (després vindrien un bon grapat de recopilatoris i antologies), que són la influència més gran de la música popular del segle XX, sinó també per la seva petjada inesborrable en la cultura universal. En una disciplina poc avesada a les veritats absolutes, el regnat dels Beatles en el pop és indiscutible. El final –hipotètic fins que Mark Chapman va fer-lo etern cosint a trets Lennon a la porta de casa seva– va ser l’inici de quatre carreres que, per separat, són també part de la seva gloriosa història conjunta.

A qui millor li va anar la separació va ser George Harrison, que amb camp per córrer va deixar discos meravellosos (All things must pass, Living in the material world, Cloud nine), reafirmant la sensació de cert desaprofitament durant la seva militància als Beatles. Poc abans de desaparèixer George, l’any 2001 a causa d’un càncer de pulmó, la màgia havia tornat a aparèixer a l’estudi, després que Yoko Ono els cedís dues obres pòstumes de John: Free as a bird i Real love, cançons incompletes que els Beatles vius es van encarregar de reformular i regravar a finals dels noranta. “El destí em va donar l’oportunitat de reunir-los de nou, una última vegada. No ho podia desaprofitar”, va dir llavors l’artista japonesa i vídua de Lennon. No fa falta dir-ho, són dues peces majestuoses.

Els quatre de Liverpool després dels Beatles