11/08/2019

Apòstols de la destrucció

Entre les moltes lectures que he d’agrair a la biblioteca del meu avi hi ha la d’un llibre, primorosament enquadernat, com gairebé tots els altres volums d’aquella biblioteca tan valuosa per a mi, que portava per títol Un nihilista. L’autor era Ivan Turguénev, i només molt més tard em vaig assabentar que el títol original de la novel·la era Pares i fills, una de les obres fonamentals de l’escriptor rus. A principis del segle XX no era infreqüent el canvi de títol en el moment de la traducció d’una obra i, a més, la de Turguénev tenia fama -certa o no- d’haver introduït el terme nihilista en la cultura europea, un concepte que, com és sabut, s’ha utilitzat de manera molt diferent segons el context.

Turguénev, a diferència de Dostoievski o Tolstoi, amb els quals va mantenir memorables polèmiques, tendia a ser un pessimista radical que mai va arribar a trobar -o a buscar- consol en les bondats de l’ànima eslava. Dostoievski o Tolstoi, tan diferents entre ells, també eren pessimistes però recorrien a possibilitats redemptores, més metafísiques en el primer, més ètiques en el segon. A diferència d’ells, Turguénev era d’una ironia demolidora i no es feia grans il·lusions sobre la capacitat transcendent o moral dels éssers humans. Sovint va ser acusat de prooccidental i antirus per burlar-se i desconfiar de la mística salvadora inherent a la Mare Rússia.

Cargando
No hay anuncios

Quan vaig llegir Un nihilista, sense saber que la novel·la es titulava Pares i fills i amb escassos coneixements sobre Turguénev, em va cridar poderosament l’atenció la personalitat rotundament negadora del protagonista. Una negació, no obstant això, apassionada. A diferència del que passa en els nostres dies, en els quals el nihilisme s’amaga sota una apatia generalitzada, en el cor del segle XIX un nihilista podia ser algú que volia destruir-ho tot perquè secretament somiava que podia sorgir una cosa nova.