La mort de Diane Keaton ha suposat la pèrdua d’una de les actrius més estimades de Hollywood, però també l’adeu a una dona que va transformar la moda amb la seva manera de vestir. No només per les seves interessants decisions estètiques a les catifes vermelles, sinó perquè, als anys setanta, va contribuir a redefinir el concepte de feminitat i va alterar la relació entre identitat personal i estil cinematogràfic. El punt d’inflexió va arribar amb Annie Hall (1977), de Woody Allen, amb un vestuari considerat per molts com un dels més influents del segle XX.

Tot va començar durant el rodatge. La dissenyadora Ruth Morley havia preparat vestits fidels a l’estètica de les comèdies romàntiques dels setanta: una feminitat “polida” i una sexualització “decent”. Però quan Diane Keaton es va presentar als assajos amb la seva pròpia roba —camises d’home, armilles, corbates, pantalons amples i barrets fedora—, Allen i Morley ho van veure clar: aquell seria el vestuari del personatge. “Diane era Annie. Només havíem d’acompanyar el que ella ja havia creat amb la seva manera de vestir”, explicaria Morley anys després. Així, el vestuari d’Annie Hall no es va dissenyar des de zero: va ser la translació a la pantalla de l’estil personal de Keaton. Un dels casos més emblemàtics d’un celebrity wardrobe crossover: quan una actriu trasllada el seu propi estil al personatge i aquest acaba marcant una tendència cultural massiva.

S’ha repetit sovint que el vestuari va ser obra de Ralph Lauren, però la història és més matisada. Keaton ja era clienta habitual de la marca, la qual reinterpretava la sastreria anglesa amb un toc college americà, funcional i relaxat. Morley, coneixent-ho, va comprar diverses peces de Ralph Lauren per integrar-les al film. Sense buscar-ho, Keaton va catapultar de manera accidental la marca a la història del cinema, i Lauren, amb un olfacte comercial impecable, va convertir aquella estètica en el nucli de la seva identitat: una elegància americana, intel·lectual i unisex.

Però Keaton no va aparèixer del no-res. Abans d’ella, Marlene Dietrich ja havia desafiat les convencions vestint frac i pantalons i portant-los al film Morocco (1930); un estil que inspiraria més tard l’esmòquing femení d’Yves Saint Laurent.

També Katharine Hepburn havia estat pionera a portar pantalons al cinema i a la vida real, donant forma a personatges com el de Quina fera de nena! (1938), que reflectien exactament el seu estil fora de càmera. Les diferències amb Keaton? En primer lloc, l’abast massiu de la tendència, no tan sols en la moda de carrer, si no en futures marques com The Row o Phoebe Philo (Céline). En segon, el fet d’anar més enllà d’una simple vestimenta per esdevenir un arquetip narratiu –la dona urbana, independent, lleugerament excèntrica i intel·lectual–, reeditat en múltiples ocasions com amb Meg Ryan a Quan Harry va trobar Sally (1989), Julie Delpy a Antes del amanecer (1995) o Keira Knightley a Begin again (2013). I, finalment, perquè Annie Hall s’estructura literalment al voltant del personatge i el seu vestuari és part fonamental de la construcció del seu caràcter i de l’esdevenir de la narrativa.

Tres dones que, més enllà de dictar tendències, van vestir idees, ja que, en tots tres casos, hi ha una relació directa entre el seu estil i una voluntat clara d’emancipació femenina. Van entendre que la manera de vestir determina com ens presentem al món, el lloc que n’ocupem i com aquest ens percep. Keaton ho va resumir perfectament: no volia imitar els homes, sinó apropiar-se de la seva llibertat i comoditat. Una afirmació totalment en sintonia amb la segona onada feminista que tenia lloc en la dècada dels setanta i que, entre altres qüestions, va lluitar per difuminar les fronteres entre ambdós sexes.

Amb Dietrich i Hepburn, Keaton va convertir la roba funcional i masculina en símbol d’independència i autenticitat femenina. El seu estil Annie Hall, que la va acompanyar amb fidelitat tota la seva vida, no buscava agradar: buscava ser. I en això radica la seva revolució.