"Quan vaig arribar al cim de l'Everest vaig trobar-me el meu pare. M'estava esperant"

Barcelona"Quan vaig pujar a l’Everest em vaig sentir a prop del meu pare”, diu l’alpinista Jamling Tenzing Norgay  (Darjeeling, Índia, 1965). Un home que es presenta a si mateix com un xerpa, conscient que encara ha d’explicar molts cops que un xerpa no és algú que ajuda a fer cims portant els trastos dels alpinistes a l’esquena. Els xerpes són un poble que fa segles que viuen a l’ombra dels cims més alts del planeta. Un poble que històricament no volia pujar els cims perquè allà hi vivien les divinitats. Però tot va canviar quan van arribar-hi els occidentals. “La nostra relació amb les muntanyes és diferent, però l’arribada dels escaladors occidentals va canviar-ho tot. Ara vivim d’això. A la meva família ja som dotze els que hem arribat a dalt de l’Everest”, explica Jamling. El primer va ser el seu pare, el llegendari Tenzing Norgay, l’home que va acompanyar el neozelandès Edmund Hillary quan el 1953 van esdevenir els primers a coronar la muntanya més alta del planeta.

Durant dècades el nom del pare d’en Jamling gairebé s’amagava. Era un actor secundari, una nota a peu de pàgina. Hillary no en tenia la culpa, ja que ell sempre recordava que al cim havien arribat dues persones. Però als palaus i les redaccions de Londres no interessava, aquell xerpa. La glòria se la va endur en Hillary. Potser per això en Jamling Tenzing Norgay va voler escriure “Más cerca de mi padre”, el llibre que acaba de publicar traduït al castellà l’editorial Capitán Swing. Un llibre amb pròleg del Dalai Lama i introducció de l’alpinista i periodista nord-americà Jon Krakauer, membre de la tràgica expedició del 1996, en la qual vuit persones van perdre la vida. La veu del líder religiós del budisme tibetà acompanya el punt de vista de Jamling i amb la veu de Krakauer completen la fotografia de com una muntanya sagrada s’ha convertit en un negoci amb rics fent cua perquè els portin com sigui al cim més alt del món. “Escalar l’Everest sempre ha estat una missió extremadament perillosa i el nombre de vides xerpes ha estat des del principi desproporcionadament alt, en gran part perquè els escaladors no xerpes responsables de contractar-los han sotmès rutinàriament els seus empleats xerpes a riscos significativament més grans dels que ells mateixos han assumit. No obstant això, aquest és només el segon llibre sobre l’alpinisme de l’Himàlaia escrit des del punt de vista d’un xerpa. L’altre, publicat fa trenta-set anys, fa temps que està descatalogat i ara és difícil de trobar. Aquest llibre, de fet, és l’autobiografia del pare de Jamling, el difunt i mundialment famós Tenzing Norgay”, escriu Krakauer.

Com sol passar, la història del planeta ens ha arribat gràcies a cronistes occidentals. Molts han parlat i fet amistat amb xerpes. Però llegir directament el relat d’algú nascut a la zona no sol passar. Jamling ens parla de la vida dels xerpes però també dels seus propis fantasmes, ja que no ha estat fàcil ser fill d’una llegenda. Si Hillary va ser famós a tot el planeta, el seu pare va esdevenir una llegenda entre els xerpes. “El pare no hi era sempre, perquè el convidaven a fer xerrades i expedicions. I jo estudiava a un internat. Sempre va voler que seguís estudiant i si li preguntava per l’Everest deia que no es veia tot el món des de dalt. No volia que fos escalador, però el meu karma era seguir els seus passos”, recorda. En Jamling no dubta que el seu destí estava escrit en una altra vida i era el de fer cims, sempre "amb respecte". Respecte a l’entorn, la gent, la cultura. Els últims anys molta gent no té respecte: deixen brossa, no respecten els companys d’expedició, és trist”, diu. Una visió oposada a la dels xerpes, un poble que al viure a dalt de tot de l’Himàlaia, està ben preparat per aquestes expedicions. De fet, quan el 1953 Hillary va parlar meravelles d’en Tenzing Norgay es va arribar a escriure que aquest tenia tres pulmons. Una bajanada. “Nosaltres mai havíem tingut interès per escalar aquestes muntanyes. Va ser només quan els britànics i les expedicions estrangeres van arribar que els xerpes van involucrar-se en l’escalada perquè és una manera de viure per a ells. No ho fem per plaer, ho fem perquè ens cal un sou. Pensa que la major part de la muntanya és sagrada per a nosaltres. Per exemple, l’Everest, l’anomenàvem “Chomolungma”, que és la mare del món. I “Miyolangsangma” és la deïtat que resideix a l’Everest, així que li preguem sempre”, explica.

En Tenzing Norgay, que va marxar a viure a l’Índia, motiu pel qual el fill té la doble nacionalitat nepalesa i índia, explicava: "Vaig pujar a l’Everest perquè no ho haguessin de fer els meus fills”. Però no tenia raó. La fita del pare i Hillary va atraure cada cop més persones disposades a jugar-se la pell per pujar a l’Everest, donant més feina a xerpes destinats a fer el mateix camí. “No hi ha gaire oferta de feina i es paguen bons sous, és difícil trencar el cercle”, diu Jamling, que té una escola d’alpinisme i una empresa que organitza escalades intentant que siguin sostenibles.

El 1996 la companyia de cinema IMAX va proposar a Jamling que fos el líder d’una expedició que havia de filmar com mai s’havia fet a l’Everest, un film destinat a ser projectat a sales de cine. I el fill es va trobar seguint els passos del pare. Jamling Tenzing Norgay va liderar aquell equip juntament amb el director David Breashears, expedició on hi havia la catalana Araceli Segarra, que esdevindria la primera dona espanyola en fer cim a l’Everest en aquella cordada, i que coronaria el cim amb una senyera. “Vaig plorar al fer el cim. I vaig sentir la presència del meu pare, pensant en el que li passava pel cap i com aquesta gent pujava fa cinquanta anys amb l’equipament que tenien. Va ser en aquell moment que en realitat vaig aprendre a respectar realment el meu pare, Hillary i tots aquests escaladors... els pioners de l’alpinisme abans del nostre temps”, diu en Jamling, que està totalment convençut d’haver trobat el seu pare a dalt de l’Everest. “Vaig mirar les ruïnes del monestir al final de la glacera Rongbuk i després vaig mirar les altes pastures de la vall de Kharta al Tibet, on el meu pare perseguia els iacs de petit. Després em vaig girar i el vaig veure. El meu pare, darrere meu, al costat d’una roca nua de gel. M'estava esperant. Vestit amb la seva jaqueta de plomes de 1953, s’havia tret la màscara d’oxigen i s’havia aixecat les ulleres. Li brillava la cara”, recorda.

El fill havia aconseguit connectar amb el pare, mort el 1986. El pare li hauria dit: "No hauries d’haver anat tan lluny, no hauries d'haver d’escalar aquesta muntanya per parlar amb mi”. Però el fill estava feliç d'haver-ho fet, especialment quan el seu oncle Tenzing Lotay, que també ha fet el cim més alt del planeta, li va confessar que el seu pare patia per dins: per una banda, no volia veure el seu fill jugant-se la vida, però a la vegada li feia il·lusió que també fos capaç de pujar a l’Everest. Mai l'hi va dir en persona, però ho pensava.

Jamling Tenzing Norgay no havia nascut quan el seu pare va deixar el 1953 ofrenes religioses i un petit llapis blau i vermell de la seva filla Nima. Però Tenzing Norgay va voler tornar a fer el cim el 2003 acompanyat d’en Peter, el fill de l’Edmund. Els dos fills van decidir celebrar els cinquanta anys de la fita dels pares amb un ascens conjunt en què van imitar la fotografia que Tenzing Norgay i Edmund Hillary s’havien fet. Cadascú pregant als seus déus i perseguint els seus somnis.