Enverinaments, al·lucinacions, malalties i morts: les 'fashion victims' reals
Les anomenades fashion victims són persones que viuen la moda de manera excessiva i acrítica, supeditant el seu criteri als dictàmens de les tendències. Una expressió, però, que frivolitza el fet que la moda té unes víctimes molt més reals. Fins al segle XIX, el luxe, de factura artesanal, estava restringit a l’aristocràcia, però la maduració del capitalisme, l’ascens de la burgesia i la industrialització van obrir el consum a un públic més ampli, la qual cosa va requerir noves tècniques, processos i materials que augmentessin la producció a un cost inferior.
Un exemple va ser el carroting, una tècnica de barreteria per tractar el pèl d’animal amb mercuri, que entrellaçava millor les fibres i feia el feltre més resistent i assequible. Es creu que el descobriment d’aquesta tècnica rau en el fet que, anteriorment, s’usava orina per elaborar els barrets i va ser quan un barreter, que era tractat amb mercuri per a una sífilis, va adonar-se que la seva orina oferia uns avantatges superiors. El problema era que les llargues exposicions al mercuri en tallers sense ventilació provocaven eretisme mercurial (“la malaltia del barreter boig”), que consistia en tremolor a les extremitats, ansietat i canvis d’humor, pèrdua de memòria, al·lucinacions o problemes de coordinació i parla. Una simptomatologia que va ser el punt de partida del Barreter Boig d’Alícia al país de les meravelles (1865) de Lewis Carroll, amb un comportament molt similar als malalts d’eretisme mercurial. L’ús del mercuri en el camp de la barreteria va perllongar-se fins a meitats del segle XX, quan la Segona Guerra Mundial va reclamar-lo per a la producció d’armament.
El mercuri no va ser l’única font d’enverinament durant el segle XIX, ja que un nou tint químic de color verd maragda, molt apreciat en l’època per la seva saturació, brillantor lluminosa i preu assequible, va causar greus afeccions i, fins i tot, la mort. La moda d’aquest verd va deure’s al gran valor que tenia en el moment la natura, com a refugi estètic, identitari i emocional envers l’impacte de la industrialització. En conseqüència, hi haurà una tendència creixent a associar les dones amb la natura i vestir-les de color verd, amb estampats vegetals i ornaments florals i foliacis artificials al cap, que recreaven l’efecte d’estar brotant dels cabells. El problema d’aquest tint era que contenia arsènic i, com que podia trobar-se en vestits, guants, sabates o ornamentacions, moltes dones patien enverinament sistèmic, ja que un sol tocat floral contenia suficient arsènic per enverinar 100 persones, fidel al títol del poemari de Charles Baudelaire Les flors del mal (1857).
Però si les burgeses que el vestien podien sofrir irritacions cutànies, el preu més alt el pagaven els qui el treballaven. Tenyir les teles comportava que l’arsènic entrés al corrent sanguini i, a banda de lesionar la zona genital, podia derivar en càncer de bufeta. Les dones que elaboraven les flors artificials acabaven amb les mans verdes, llagades, amb ungles grogues i lesions cancerígenes, a més de diarrees, mals de cap o anèmia. Aquests tallers eren dels pocs que no tenien gats que atrapessin les rates, ja que allí no hi sobrevivien ni els uns ni les altres.
Quan als instituts s’explica la Primera i Segona Revolucions Industrials, se sol parlar en passat de les condicions inhumanes dels obrers i s’obvia l’enllaç amb l’actualitat, quan, lluny d’haver-se acabat, simplement s’han desplaçat a països emergents amb un baix cost laboral. Si al segle XIX la vida dels obrers va sacrificar-se pel luxe burgès, ara els més desafavorits segueixen sent víctimes del consum bulímic d’Occident sota un capitalisme esclavista. L’arsènic i el mercuri d’abans són els químics, les tintures i les partícules inhalables irritants i cancerígenes, sense comptar les condicions físiques extremes que pateixen els actuals treballadors en la indústria de la moda; sens dubte, els vertaders fashion victims.