Joan Alberich: "No soc un savi, soc un pagès disfressat de professor"

BarcelonaUna conversa amb el professor Joan Alberich (Reus, 1944) és un devessall de coneixements i curiositats inacabable. És catedràtic de grec de secundària, professor universitari, membre de la Fundació Bernat Metge i traductor de diverses obres en grec, des d’Homer a Marc Aureli –actualment té entre mans un dels llibres de viatges de Pausànies–. Parlem de llengües i civilitzacions i saltem al llarg dels segles seguint el rastre del grec amb motiu de la publicació de la segona edició revisada del Diccionari grec-català d’Enciclopèdia Catalana, un pilar fonamental de la cultura occidental en la nostra llengua que han dirigit i coescrit Alberich i Francesc J. Cuartero, amb diversos autors.

Com va aprendre grec?

— Soc un cas particular, perquè als dotze anys em van posar a treballar en un estanc als matins, venent tabac i segells, i als vespres estudiava comerç. Cobrava cinquanta pessetes a la setmana. Llavors ens van dir que calia tenir els quatre cursos de batxillerat per fer comerç i als quinze anys vaig entrar en una acadèmia. Em vaig espantar: uns nens molt més petits que jo parlaven del complemento directo i circunstancial. No ho havia sentit mai. La professora em va dir que aguantés un mes i ja m’hi vaig quedar. Treballava, estudiava i m’examinava per lliure. A secundària vaig fer grec i llatí. I aleshores vaig poder estudiar clàssiques a Barcelona.

Caram, d’aquí a fer el primer diccionari de grec-català. Per què calia, aquesta obra?

— Per a tothom que estudia clàssiques és una eina imprescindible. I el grec és una cosa fascinant. Sempre hi haurà grillats que voldran estudiar grec, perquè és molt fàcil que et sedueixi.

Per què?

— Perquè és la mare de totes les paraules de cultura i de no cultura. Mira, Plató no es deia pas Plató, es deia Arístocles. Plató vol dir ample. Resulta que Plató era un noble ample de pit. Per això també diem plaça [més ample que un carrer] i plata [un plat ample], tot són paraules gregues. El plat pla era de gent rica, perquè la gent pobra es menjava les farinetes en bols. Imagina’t quantes paraules!

El diccionari recull mil anys de literatura escrita des d'Homer, del 800 aC al 200 dC.

— Sort que només s’ha conservat entre un 15 i un 20% del que van escriure els grecs! Eurípides va escriure més de 100 tragèdies i només se n'han conservat disset i una que és dubte. Sòfocles o Èsquil van escriure més de cent obres i en conservem set de l’un i set de l’altre, però sabem que existeixen gràcies a un patriarca de Constantinoble, que va escriure els 300 llibres que havia llegit. Hem de pensar que escrivien en papir, ho passaven al pergamí, que s’havia de fer en pell de vedella o de cabra, i això s’ha conservat molt bé, però durant tots els següents segles de misèria cultural només copiaven els textos religiosos. Hi ha alguna obra, com la Constitució d'Atenes d’Aristòtil [320 aC], que sabíem que existia i se’n va trobar el papir a finals del segle XIX a Oxirinc, en unes escombraries. Una cosa meravellosa.

Com ens hem d'imaginar que el grec literari va perdent força?

— Va en paral·lel a la davallada de l'Imperi Romà. Al segle II comença la crisi a Roma, que caurà el 476. La part rica de l’imperi passa a ser l’oriental, Bizanci, després Constantinoble, que va durar mil anys més, fins al 1453, que la conquereixen els turcs.

Què passa amb Grècia i amb el grec, aquests anys?

— Grècia és una província de l'Imperi Romà des del 146 aC. Li treuen el nom d’Hèl·lade, perquè és una paraula que als romans no els agradava –com segons qui que a la nostra època no li agrada el terme Països Catalans– i van fer servir la paraula Graecia, que vol dir greguets. El nom oficial va ser Acaia i la capital, Corint, que va conservar un sol temple grec i la resta tot ho van reconstruir els romans. Els romans rebutgen el grec fins a finals del segle I aC. Per exemple, les imitacions que Catul feia de Safo, una poeta grega meravellosa, les bescantaven. A partir de llavors hi ha molts autors que escriuen en grec, com les Meditacions de Marc Aureli, que era dels emperadors més cultes i tenia una minyona que li va ensenyar grec de petit.

Per què adopten el grec, les elits romanes?

— Entre les elits romanes es va acabar posant de moda anar a Grècia a estudiar, com qui ara va a Anglaterra o els Estats Units. Per exemple Ciceró, que va traduir obres del grec, tenia un esclau grec, com qui agafa una professora anglesa nadiua. La família dels Escipions es van endur un esclau a la conquesta de Numància, l’Olivi, que havia de fer classe de grec a tots els nens de la família, i també va fer de periodista de l'ocupació de Numància. Qui va salvar la llengua grega entre els romans van ser els esclaus grecs.

Quines llengües perviuen als pobles de l'antic imperi?

— Com que no hi ha escola, surt el substrat que parla el poble sense cultura, les llengües romàniques que van expandir a Hispània o a la Gàl·lia gent que no eren ni escriptors, ni literats preocupats per la llengua; eren comerciants preocupats pel negoci, o soldadots, o militarots. L'església té un paper molt important aquí per la llengua, i a Grècia encara més, perquè els turcs volien arranar-ho tot i l'Església va ser l'únic lloc on ensenyaven grec, a l'escola, a la catequesi. L’Església grega és un símbol de continuïtat.

Quin paper té l'església a l'hora d'implantar el llatí i el grec a l'educació obligatòria a l'estat espanyol?

— Un catedràtic de llatí, que va ser falangista i va acabar sent expulsat de la universitat per Franco, Antonio Tovar, una de les persones més sàvies que he conegut, quan va tornar d’Alemanya va donar a entendre a Franco que el grec feia "fuertes a los muchachos". A les muchachas no. I per això Franco va introduir el grec el 1938. Primer n’havia d'estudiar tothom que fes secundària, després només els de lletres i ara queda molt poca gent.

O sigui, la idea ve d’Alemanya?

— Al segle XVIII i tot el XIX es va viure la grecomania. Goethe no va poder anar mai a Grècia, però sí que va anar al sud d’Itàlia per veure'n els temples i va quedar admirat. La grecomania va arribar a la política. A Hitler i a Franco els agradava la cosa clàssica.

El llatí ha resistit més que el grec, als instituts.

— Perquè som llatins. L'Església va deixar de fer servir el llatí per dir les misses el 1962. Però el llatí encara serveix al Vaticà, i també a Lourdes, o a la missa internacional de la Sagrada Família dels diumenges.

Què ens hem perdut els que ja no hem estudiat grec?

— Saber el que som. És el fonament de la nostra cultura. Només cal que pensis en geografia, paraula grega; història, inventada per un historiador, Heròdot; matemàtiques vol dir aprenentatge; física, naturalesa; química, barreja; medicina, tenir cura dels altres. Hipòcrates ja parla de la medicina al segle IV d'abans de Crist. Les paraules que fan servir els metges, totes són gregues. Teatre, és un lloc per contemplar, perquè a Grècia feien tres tragèdies i un drama satíric tot seguit, passaven tot el dia al teatre.

Vostè que ha estat professor de grec, llatí, mitologia, filosofia, català... com viu l’arraconament de l’ensenyament humanístic a favor de l'educació més instrumental?

— Jo accepto que el món canvia. Jo soc d'una època, tu d'una altra: ja som diferents.

No és dels apocalíptics, doncs?

— No, no. És la llei del món. La gent que tingui sensibilitat cultural, un moment o altre descobrirà el grec. Cató, un romà carca de mil dimonis, en va voler aprendre als 80 anys: encara hi ets a temps.

Les universitats estan plenes de gent gran que busca el coneixement humanístic, que no es considera útil.

— La seva inutilitat és la seva grandesa. No serveix per a res, evidentment, no en faràs botifarres d'això. Serveix per a la bellesa, i la bellesa també és inútil! Els teatres també són inútils. Fora, fora la cultura, fora, fora! Tampoc no cal saber llegir ni escriure: des que l'home va sortir com un bolet, han passat milions d’anys i ben tranquils que vivien, aquella gent! Doncs tranquils. Podem tornar-hi? Doncs tornem-hi! Has d'acceptar les coses com van venint.

Vostè ha estat professor de didàctica de les llengües i ha intentat propagar als futurs professors la fascinació pel grec.

— Exacte, és que el grec fascina. Saps el que és un fascinum? Un collaret amb un sexe masculí que els romans portaven penjat. Era un talismà, els portava bona sort. D’aquí fascinar!

Vostè que és un savi...

— Savi no, soc un pagès disfressat de professor. Digues un vell.

Vostè que acumula tots aquests coneixements, què en pensa de la IA? Deixarà de tenir sentit el saber, els idiomes, les dates, la història...?

— La IA és un pastís exposat a l’aparador, però si el vols gaudir l’has de tastar. Jo trobo que més val que les experiències les passis tu. La IA pot ser una ajuda. Però si pots, ves a Grècia o ves al British, o al Louvre, o als Museus Vaticans, o ves a Múnic...

O a la Ilíada o L’Odissea, que vostè ha traduït.

— Jo he sucat a la xocolata el diumenge gràcies a l'institut, és com m’he guanyat la vida; la resta era per a les postres. Per això sempre he pensat en els joves, en fer-ho entenedor per a ells. Els alumnes d’institut no llegien la traducció de Carles Riba, la llegien en castellà i t'enganyaven.

Què ens poden explicar avui els grecs?

— Ens expliquen a nosaltres. Són un mirall on ens trobem. Hi ha la base de la cultura europea o occidental. Són els primers que ens han pensat. Ara, es viu molt bé sense pensar, segons com: no pensis i seràs feliç! Però si et preguntes algun perquè, estaràs perduda: hauràs d’anar a les arrels.

Hi ha alguna màxima que serveixi per al moment actual?

— A veure, els romans ja deien Nihil novum sub sole: res de nou sota el sol.

I un aforisme grec que li agradi especialment?

— Un d’Heràclit: panta rei. Tot canvia. No et banyaràs dues vegades en un mateix riu, perquè l'aigua serà diferent. Tot va canviant.

Coneixent tan bé l’evolució de les llengües clàssiques, hem de patir per la desaparició del català?

— Evidentment, perquè tenim uns enemics grossos, tradicionals, des de Quevedo a Unamuno. S'ha de patir perquè s'ha d'ensenyar, perquè sigui normal en tots els camps, que no quedi dins d'un armari arraconat, i després s’ha de deixar evolucionar. Però és molt difícil de fer desaparèixer una llengua: es transforma. Panta rei.