Les àvies de Lesbos tenen memòria
Emilia Kamvisi veu repetida la història de la seva mare en els refugiats que arriben a l’illa. Denuncia l’Europa que els tanca les portes
Fotos: XAVIER BERTRALL’Emilia Kamvisi, als 84 anys, s’ha arremangat per ajudar els refugiats que arriben a la platja, a pocs metres de casa seva, buscant la seguretat d’Europa. Viu al poblet de Skala Sykamineas, al nord de l’illa grega de Lesbos, el punt més pròxim a la costa turca: són només 10 quilòmetres, una franja de l’Egeu que separa dos mons. El setembre passat un fotògraf va captar el moment en què l’àvia, asseguda en un banc amb les seves amigues Maritsa i Stratia, donava un biberó a un nadó sirià davant la mirada somrient de la seva mare, feliç perquè acabaven d’arribar vius a terra ferma. La foto va fer la volta al món i va convertir l’Emilia en candidata al premi Nobel de la pau. L’han nominada juntament amb el pescador Stratis Valiamos, que ha tret milers de refugiats de l’aigua. Tots dos simbolitzen un esforç d’acollida de la gent humil que contrasta amb la política de tancament de fronteres dels governs europeus.
“Ens feia molta pena i molta ràbia veure com arribaven: espantats, mullats, amb les criatures xopes, plorant. Cada dia anàvem al banc de davant la platja, a seure amb ells, a fer-los companyia. Arribaven sis, set, vuit barques: no hi podíem parlar, però ens abraçaven, ens feien petons”, explica l’àvia al menjador de casa seva, una petita casa de pescadors. Damunt la taula, sobre un tapís de ganxet i entre les fotografies dels seus quinze néts, hi té emmarcada la imatge que l’ha fet sortir de l’anonimat. “Va arribar una barca i en va sortir una noia amb el seu nadó i el marit. Jo li vaig aguantar la criatura mentre ella es posava roba eixuta. El petit va començar a plorar i vaig demanar que em portessin llet: només necessitava l’escalfor d’una abraçada i un biberó; res més”. L’àvia no es considera cap heroïna: “No he fet res d’especial”.
Illa de pas
A Lesbos han vist arribar refugiats tota la vida i, de fet, la majoria dels seus habitants són fills i néts de gent que un dia hi va arribar en una barcassa i les mans buides. Per la seva ubicació al sud de l’estret dels Dardanels, l’illa ha sigut sempre un punt de pas natural a l’est del Mediterrani. Lesbos va ser un centre cultural de la Grècia clàssica, base d’operacions d’exèrcits i mercaders: Homer la descriu a la 'Ilíada', i va ser la llar de la poeta Safo, el segle VI aC, símbol de l’amor entre dones.
El 1922 l’illa ja s’havia trobat en la primera línia d’una altra onada de refugiats, que va deixar imatges molt semblants a les que veiem avui. Aleshores eren grecs expulsats de Turquia, i avui són sirians, iraquians i afganesos. Però l’estàtua del port de la capital, que representa una dona amb tres criatures (la més petita a coll, les altres entre les faldilles) i que commemora aquell èxode de la I Guerra Mundial, ben bé podria haver-se inspirat en una dona arribada la setmana passada.
Gairebé tots els habitants de Lesbos són descendents dels refugiats que van arribar als anys 20 i han crescut sentint les històries de patiment de les seves mares, àvies o besàvies. “La meva mare també va venir de Turquia i jo sé que ser refugiat és un mal molt gran. Quan van arribar dormien en un soterrani on es guardaven les olives, però aleshores els ajudaven, no com ara”, reflexiona l’Emilia mentre ens ofereix una galeta.
La crisi de refugiats de l’Àsia Menor va esclatar quan el govern grec, amb el suport de la Gran Bretanya i la resta d’aliats, va impulsar la Gran Idea: expandir-se en zones de l’antic Imperi Otomà on hi havia una presència històrica de població grega. L’aventura militar va acabar en desastre i el 1922 les forces turques, comandades per un jove Mustafà Kemal Atatürk, van arrasar Esmirna i altres ciutats gregues de l’Àsia Menor. Milers de persones van fugir en precàries barcasses de fusta. Després Turquia i Grècia van pactar un intercanvi forçat de població. Amb tot plegat, un milió i mig de grecs de l’Àsia Menor es van establir a Grècia en dos anys. Compartien la cultura i la llengua gregues però en general se’ls va tractar com a pàries.
I és comparant-la amb aquesta dolorosa experiència de la seva mare que l’Emilia, com gairebé tothom a Lesbos, veu la crisi d’avui. Des de l’inici de la Guerra de l’Iraq, el 2003, que el degoteig de refugiats és diari, però ningú s’esperava que arribaria a les proporcions de la tardor i l’hivern passats. En els quatre primers mesos de l’any han arribat a l’illa -que té la metitat de superfície que Mallorca- gairebé 90.000 refugiats, tants com la població local. L’any passat van ser més de 800.000.
N’ha quedat un testimoni que posa els pèls de punta: un turó on s’acumulen centenars de milers d’armilles salvavides, la muntanya de la vergonya d’Europa. N’hi ha de joguina, per a criatures, però les d’adult no són més segures: la majoria són d’imitació i quan s’amaren d’aigua encara enfonsen més la gent. Fins i tot en això els traficants, emparats en la clandestinitat, fan negoci amb el blindatge de les fronteres europees. Quan es tanca una porta gran, sempre se n’obre una de més petita, més cara i més perillosa.
Molts illencs constaten com es repeteix la història. “Sempre són els mateixos els que paguen els plats trencats”, sentencia l’Spyros, un pescador que en els últims mesos ha tret més gent que peixos del mar. No es deixen dur pels discursos alarmistes, i més que buscar problemes intenten trobar solucions. N’hi ha que tenen por de perdre el poc que els queda i d’altres temen que els turistes no tornin mai més. Alguns espavilats fan negoci amb els seus taxis o oferint aigua i menjar a preus inflats. També són una font d’ingressos els milers de voluntaris, cooperants, periodistes i personal internacional que han arribat a l’illa en els últims mesos. Però la majoria de la gent de Lesbos actua sense qüestionar-se res: “Aquesta illa s’ha construit amb refugiats i els hem d’ajudar, no podem fer altra cosa”, diu la propietària d’un hotel a Skala.
El 2014 el degoteig de refugiats es va convertir en un flux, sobretot a causa de l’agreujament de la guerra de Síria. L’Ajuntament va habilitar l’antiga base militar de Mória com a lloc de registre i alguns voluntaris van posar en marxa el camp de Pikpa, per a les famílies més vulnerables, com les que van patir el naufragi que el 28 d’octubre va deixar 40 morts. Molts illencs i turistes que passaven les vacances a l’illa es van organitzar per portar aigua, aliments i roba seca als nouvinguts.
Aquesta fràgil estructura de solidaritat, amb un estat com el grec en bancarrota i sense una presència significativa de les ONG i els organismes internacionals, es va acabar col·lapsant aquest estiu, quan cada dia arribaven a l’illa més de cinquanta pasteres (els dies de més bona mar, fins a sis mil persones) gairebé totes a Skala Sykamineas. Els voluntaris i les ONG van jugar un paper clau en les vides dels centenars de milers de persones que han transitat per l’illa: el rescat, l’atenció mèdica, la roba eixuta, un got de te calent o un espai per descansar... L’eina clau de coordinació era el WhatsApp: servia per avisar de l’albirament d’una pastera, enviar gent a socórrer els nàufrags, comunicar-ho als diferents grups de guàrdia i mobilitzar metges o el que calgués.
Al setembre els socorristes de la badalonina Proactiva Open Arms es van decidir a treballar a l’illa i van prendre com a base d’operacions l’hostal To Kyma, a l’extrem del poblet, davant la platja. La costa turca es veu tan a prop que sembla mentida que algú pugui morir en el camí. “Les barques són com closques de nou que es desmunten durant la travessa”, explica Nico Proto, argentí de naixement i mallorquí d’adopció, mentre pilota la llanxa ràpida equipada amb radars amb què fan les guàrdies de matinada.
Fabricades amb lona de camió encolada sobre una estructura de ferro i un terra format per planxes que quan es desencaixen perforen la nau des de dins, les barcasses, sobrecarregades fins al doble de la seva capacitat, són conduïdes pels mateixos refugiats, que sovint no tenen cap experiència al mar. Viatgen de nit per esquivar els guardacostes turcs, i el més petit problema pot acabar en tragèdia. “De vegades no han manxat la gasolina o el motor es para i no el saben tornar a engegar i queden a la deriva”, explica el socorrista. “Molts acaben tocant terra en penya-segats, perquè segueixen la llum del far, que justament és allà per indicar el perill, però ells no ho saben”. Morts absurdes, més encara si tenim en compte que un ferri fa aquest mateix trajecte diversos cops al dia en una hora, per 10 euros. Els refugiats han pagat entre 600 i 1.000 euros per cap a les màfies. Com va escriure la poeta somali Warsan Shire, “ningú posa el seu fill en un bot tret que l’aigua sigui més segura que la terra”.
SUPERVIVENTS D’UN ATAC QUÍMIC
En pastera van arribar també la Menar i el Brahim, una parella de la ciutat siriana de Homs, i les seves cinc criatures. Els més grans, dos bessons de 8 anys, pateixen trastorns mentals. Els pares expliquen que el 2012 van respirar gasos tòxics en un atac amb armes químiques llançat per l’exèrcit sirià. Els petits, dos nadons de mesos, també bessons, dormen a la casa prefabricada del camp de Kara Tepe, on l’Ajuntament acull les famílies més vulnerables. El seu relat és esfereïdor: van fugir dels atacs del règim fins a la ciutat de Raqqa, que més tard va ser ocupada per l’Estat Islàmic. Després van marxar a Turquia i han carregat (literalment) els seus fills fins a Lesbos. Ara esperen a l’illa el programa europeu de reassentament, però els socis de la UE només han acollit fins ara poc més d’un miler de refugiats dels 160.000 compromesos.
Des del 20 de març Lesbos ha deixat de ser la principal porta d’entrada a Europa: l’acord firmat per la UE per deportar a Turquia tothom que arribi a Grècia sense papers l’ha convertit en la primera trinxera de l’Europa fortalesa. El centre de Mória és ara una presó on 3.000 persones estan detingudes tot i que no han comès cap delicte, esperant que la seva sol·licitud d’asil sigui denegada perquè ara la UE considera formalment Turquia un país segur per als refugiats. L’Emilia es revolta contra l’acord: “No volen tornar, diuen que és millor que els matin, que no volen tornar a Turquia, perquè allà no hi tenen feina ni cap futur. Tant de bo que els deixin continuar el seu viatge. Que cada país europeu se’n quedi uns quants i que puguin viure com la gent normal”. La seva veu destil·la més impotència que indignació. I no pot evitar emocionar-se quan s’imagina la seva mare en el mateix tràngol.
Les coses han canviat radicalment des del 4 d’abril. Vaixells de guerra de l’OTAN patrullen ara en les aigües de l’Egeu. D’ençà que va entrar en vigor l’acord amb Turquia, ja gairebé no arriben pasteres i les poques que s’acosten a Lesbos són aturades i interceptades pels guardacostes i els vaixells de Frontex, l’agència europea de protecció de fronteres. Els recullen a l’aigua i porten els refugiats al port i d’allà a la presó. A Mória la premsa no hi té accés. Poc després de la visita del papa Francesc, alguns interns han pogut contactar amb periodistes per denunciar que no els donen prou llet infantil per alimentar els nadons.
LA PORTA ES TANCA
Molts voluntaris han decidit marxar perquè ja ni tan sols tenen contacte amb els refugiats, i les autoritats gregues han desmantellat els antics campaments informals, com el de No Borders Kitchen. Diversos voluntaris han sigut processats amb el pretext que assistir els refugiats és col·laborar amb la immigració i·legal. La porta d’entrada a Europa es tanca i la pregunta és si el govern turc seguirà blindant la frontera i a quin preu. I si es així, quina serà la pròxima porta petita, més perillosa i més cara, per als que continuaran buscant un lloc segur a Europa.
UNA PENSIÓ DE 400 EUROS
L’àvia té una pensió de 400 euros però ni tan sols la cobra íntegra, “vivim en un país en bancarrota i l’estat no té diners”. I encara quan cuina per als seus néts, un cop a la setmana, fa llarg, pensant que ha de tenir alguna cosa a la nevera perquè potser arribarà una barcassa de nit i una altra noia embarassada li demanarà d’anar al lavabo. L’Emilia s’indigna amb les imatges de criatures gasejades al camp de refugiats d’Idomeni per l’exèrcit macedoni. “Allà a la frontera els maldiuen i els peguen. Que no ho veu Europa? ¿No té força per obrir la frontera? Jo només demano una cosa: que els deixin passar, perquè fugen de la guerra, com va fugir la meva mare. Són els mateixos governs que fan la guerra i després barren el pas a la gent que en vol fugir”.
L’Emilia parla d’Europa com d’un estrany, en tercera persona. Una entitat aliena, llunyana, que pren decisions sense sentit, que no respon als problemes. Molts grecs continuen pensant que pertànyer a la UE els protegeix de caure en l’abisme on ha caigut el Pròxim Orient. Però l’àvia de Lesbos ja no hi creu: “Europa no fa res de bo. Només mira pel seu interès. No tenen cor. Les guerres, per què les fan? I els nens, què han fet per ells? ¿Sabeu quantes criatures s’han ofegat aquí, en aquest racó de mar? I Europa no fa res. Zero. Molta Europa , però res”.