Balenes i paisatges gèlids: una ruta en cotxe per la Costa Àrtica

Akureyri (Islàndia)Whiteout, de vegades traduït com a tempesta blanca, és una situació en la qual el blanc de la boira, els núvols baixos i la neu fan que perdis tota referència espacial. També és el títol d'una novel·la de misteri de l'escriptor islandès Ragnar Jónasson, un d’aquests autors nòrdics que s’han posat de moda en els últims anys. Aquí i ara, mentre recorrem en cotxe el nord del seu país, en ple hivern, pujant un port de muntanya per un tram especialment tortuós de la carretera Arctic Coast Way, aquesta expressió meteorològica és anguniosament encertada. A través dels parabrises no veig absolutament res. Avançar es fa difícil, ja que, en un terreny perillós com aquest, pots acabar despenyant-te o xocant amb algun obstacle invisible.

L'única referència per avançar per la carretera nevada, enmig de la boira espessa, són uns pals grocs que, cada certs metres, marquen el límit de l’asfalt. Condueixo molt lentament, a pocs quilòmetres per hora, mentre les meves companyes de viatge, l’Eulàlia i l’Elena, escruten la blancor i, de tant en tant, criden: "Allí a la dreta hi ha un pal!" Corregeixo la trajectòria de seguida per mantenir-me dins la via i segueixo a poc a poc, fins que elles m’indiquen el següent pal groc. Un senyal que marca la diferència entre romandre a l’asfalt, o estimbar-se per un espadat. Superat el port de muntanya, ja baixant cap a la costa, la boira escampa i el paisatge hivernal islandès apareix en tota la seva esplendor: prats blancs, granges i cases de colors, grupets de cavalls islandesos encantadors i un bonic fiord al fons amb núvols amenaçadors damunt del mar. 

900 quilòmetres per descobrir

L'anomenada Ruta de la Costa Àrtica (Nor∂urstrandarlei∂ en l’idioma local), és un recorregut de 900 km per carreteres del nord d’Islàndia, de vegades amb un únic carril i una tercera part de les quals són pistes sense asfaltar. Es tracta d’un viatge plàcid a l’estiu, però una veritable aventura a l’hivern, quan la neu i el gel ho emblanquinen tot. No us enganyaré si us dic que m’encanta conduir per aquestes carreteres solitàries i amb desafiants condicions de fred, neu, glaç i torb. M’agrada experimentar la salvatgia de la natura. Això sí, és imprescindible estar ben informat de la previsió meteorològica, de l’estat de les carreteres (sovint tancades, n'hi ha una web específica), ser flexible en l’itinerari, i dur sempre al cotxe roba d’abric, menjar i aigua.

Aquest era el cinquè viatge que feia amb la meva companya Eulàlia a Islàndia, sempre en ple hivern. Aquests paisatges gèlids ens tenen enganxats. Però aquesta vegada era la primera en què recorríem el nord de l’illa: unes terres entre l’oceà i les muntanyes, de paisatges remots i feréstecs. Allí hi conviuen els pobles de pescadors, amb les granges i els ramaders; les balenes i foques, amb els cignes i els falcons grifons; la història amb les llegendes; i el fred i els vents gèlids, amb les màgiques aurores boreals. 

L'Artic Coast Way ressegueix set penínsules i els seus corresponents fiords de l’oceà Glacial Àrtic. Nosaltres vam anar-hi al març, i la temperatura mitjana a Akureyri, la capital de la regió, durant aquell mes és de 0 °C, i pot arribar a baixar de manera puntual fins als -23 °C. Com a molts altres indrets d'Islàndia, els sistemes de calefacció de la ciutat es basen en l’aprofitament de l’energia geotèrmica, tan abundant en aquesta terra nascuda i modelada per volcans. 

Akureyri és també una de les localitats des de les quals es fan sortides al mar per a l’observació de balenes, una afició cada vegada més popular. A la veïna Húsavík hi ha el Whale Museum, dedicat a aquests grans mamífers marins. Islàndia ha estat —juntament amb Noruega i Japó—, dels pocs països del món que no ha respectat la moratòria en la caça d’aquests cetacis que es va acordar internacionalment el 1986. Des d’aquell any, han matat més de 1.700 balenes. Tot i que fa dos anys el govern va dir que aturaria la cacera el 2024 (no pas per raons proteccionistes, sinó perquè diuen que el rendiment econòmic que en treuen és cada vegada menor), aquest any ha tornat a donar 128 permisos.

A la península Vatnsnes es troba un dels indrets més fotografiats del nord d’Islàndia, tot i que l’accés no és fàcil: el penyal de Hvítserkur. Aquest monòlit fosc —que alguns diuen que té forma de rinoceront, altres d’elefant i alguns de vaca—, s’aixeca enmig d’una platja de sorra negra. S’hi arriba després de conduir trenta quilòmetres de pista i baixar per un costerut corriol fins a la platja, només accessible en marea baixa. Nosaltres hi vam arribar en marea alta i enmig d’una gèlida nevada, i per això ens vam haver de conformar amb veure’l des d’un mirador a dalt la costa. El que no esperàvem és que, al tornar al cotxe, no poguéssim obrir les portes perquè s'havien congelat els panys. Ni amb el comandament a distància ni amb la clau hi havia manera d’obrir-lo, enmig de la tempesta de neu i vent. Amb temperatures sota zero, cap cotxe a la vista i un hostal pròxim tancat, la situació no era molt falaguera. Les opcions eren trencar una finestreta o bé caminar trenta quilòmetres en aquelles condicions fins a la carretera principal. Al final, a força de treure’ns els guants i escalfar el pany amb el contacte de les mans nues, vam aconseguir obrir-lo. És curiosa la sensació reconfortant i la seguretat que proporcionen els pocs metres quadrats de l’interior d’un vehicle. Per sort, a Islàndia, a l’hivern, solem dur un termos amb te calent per recuperar-nos del fred.

El llac dels mosquits

Des d’Akureyri vam conduir terra endins fins a Godafoss, la Cascada dels Déus, un salt d’aigua en forma de ferradura de trenta metres d’ample. La gran quantitat d’aigua que hi cau té el seu origen en la glacera Vatnajökull, la d'un volum més gran de gel de tota Europa.

D’allí vam seguir cap al sud-est fins al llac de Myvatn. És un destí turístic a l’estiu, tot i que en aquella època és ben ple de mosquits. D’aquí li ve el nom (My = Mosca petita, vatn = Llac). A l’hivern és un paratge gèlid i solitari i de mosquits, ni un. Pels dies que havíem de passar-hi, havíem llogat una cabana i, arribats al lloc, ens va costar trobar un ésser humà que ens atengués per donar-nos les claus. Envoltats de paisatge volcànic, fins i tot amb guèisers i altres atractius, vam dedicar uns dies a recórrer la zona amb calma, en cotxe i a peu, gaudint també de la fauna de cignes, anàtids, perdius blanques i falcons grifons.

Un dels al·licients per visitar la regió a l’època hivernal és la possibilitat d’observar aurores boreals, aquest fenomen luminescent conseqüència de les tempestes geomagnètiques que es pot observar a les latituds nord del nostre planeta (al sud són les aurores australs). Islàndia no és que sigui el millor destí per observar-les, ja que sovint està encapotat. Però si el cel s’aclareix, la latitud és perfecte i, si som afortunats, podrem observar les llums verdoses movent-se en el cel nocturn. Myvatn és un bon lloc per veure-les, i per això hi havíem reservat tres nits. El segon dia ens va caure una bona nevada, però a la nit es va aclarir i vam gaudir d’un impressionant espectacle de llums del nord, des de la mateixa terrassa de la cabana.

Passat Myvatn ja no podíem anar gaire més enllà: vam arribar a la remota cascada de Dettifoss una mica pels pèls, per causa del gel a la pista. I juntament amb el canó d'Ásbyrgi, de cingleres de fins a cent metres d’alçada, serien les dues localitats més orientals que visitaríem. Més a l’est, la carretera ja gira cap al sud: la denominació Arctic Coast Way no va més enllà.

La Ruta de la Costa Àrtica no consisteix només en conduir per carreteres desolades: és una ruta per fer a poc a poc, descobrint la natura salvatge, la cultura, les històries i les experiències que es poden trobar darrere de cada revolt. Al recórrer-la, un té la sensació d’haver-se sortit dels camins més concorreguts i esdevenir una mica menys turista i més viatger.