Com era el banyador del segle XVIII?

Actualment associem indefectiblement l’estiu a l’activitat del bany per fer més suportables les altes temperatures, intensificades pel canvi climàtic. De seguida que pugen els termòmetres ja preparem el banyador, ens calcem les xancletes de dit, ens barallem per un lloc sobre unes extensions de sorra cada vegada més esquifides i comencem una jornada polaritzada entre fer volta i volta sota la torradora solar i posar-nos en remull com una bosseta de te.

Sembla mentida, però el que ara és l’activitat reina de l’estiu no fa tant de temps que està instaurada entre nosaltres. De fet, fins fa relativament poc les platges no es trepitjaven més que per a l’activitat pesquera, i estaven molt lluny de ser considerades espais d’oci. Però aquesta concepció va començar a canviar a mitjan segle XVIII, quan es va descobrir en els banys de sal i en l’aigua freda del mar una teràpia beneficiosa per a la salut, gràcies a metges com Richard Russell, que va publicar el 1753 A dissertation on the use of sea water in the diseases of the glands. Això va coincidir amb el racionalisme il·lustrat i amb la redescoberta i posada en valor de la natura, en aquest cas per buscar remeis a malalties humanes com les nervioses i les cutànies i a la melancolia.

Així doncs, enclavaments com Brighton, Biarritz, Sant Sebastià i Sitges es van convertir en zones freqüentades per l’aristocràcia i l’alta burgesia de l’època, que van començar a desenvolupar un urbanisme en relació amb aquesta nova activitat, a base de passeigs marítims, casinos, hotels i balnearis. Però per banyar-se calia un giny perquè les persones es poguessin submergir sense que el seu cos quedés exposat a la vista de tothom, cosa que comprometria greument el seu estatus moral. Però el que podia haver estat el naixement del banyador va requerir un estadi previ, ja que la societat del moment estava lluny de tolerar una peça de roba que mostrés o definís l’anatomia, especialment la femenina. Per això la primera solució, que va néixer a l’Anglaterra dels volts del 1750, era més propera a l’arquitectura que al món de la moda: les bathing machines (o màquines per banyar-se).

Si eres una persona vinculada a estaments privilegiats i volies gaudir d’un bany al mar, havies de fer-ho dins d’un carro d’uns 2 o 3 metres i amb teulada a dues aigües, que es trobava aparcat a la sorra. Un cop hi entraves els cavalls o el personal del balneari empenyien el carro cap al mar perquè, a través de la porta del darrere, que disposava d’escales plegables, tinguessis accés directe a l’aigua. En el cas de les dones, aquesta sortida es tapava amb unes cortines o tendals per preservar encara més la seva intimitat. A més, moltes platges comptaven amb banyistes professionals (dippers) que ajudaven les persones a entrar i sortir de l’aigua, ja que es considerava perillós fer aquesta operació sense assistència. D'altra banda, homes i dones havien de banyar-se per separat, amb platges classificades per sexes o, quan això no era possible, amb horaris alterns. Amb el transcurs del temps i ja amb la invenció d’una roba específica per al bany, aquests carros deixaran d’endinsar-se a l’aigua i quedaran aparcats a la sorra com a espais per a canviar-se, donant peu a les típiques casetes que encara subsisteixen en molts llocs de costa.

Gràcies al desenvolupament del ferrocarril al llarg del segle XIX i a la millora de les infraestructures, les classes mitjanes començaran a poder accedir a les zones costaneres. El bany, sobretot arran de la Primera Guerra Mundial, farà la transició de teràpia saludable vinculada al privilegi de classe a activitat d’oci popular associada a la modernitat. I serà en aquest punt quan, ara sí, hi haurà la necessitat d’inventar una nova peça de roba per poder-la practicar amb llibertat i comoditat: el banyador.