No em puc treure del cap una entrevista en aquest mateix diari a una experta en edatisme en la qual explica que amaga la seva data de naixement perquè la perjudica. Sap de què parla. L’edatisme, en les dones especialment, ens discrimina en tots els àmbits. Però m’impressiona el gest d’arribar a ocultar l’edat. M’he passat els últims anys fent bandera de la maduresa i em fot convertir l’edat en un nou armari. Estic convençuda que tenir 56 anys és un guany –l’experiència, la maduresa, la llibertat– i n’estic molt contenta. Però no soc ningú per jutjar cap altra dona que se n’amagui perquè la discriminació existeix. Si fos actriu, per exemple, no parlaria de la meva edat tan alegrement.
Tanmateix, no estic còmoda convertint una altra realitat de les dones –l’edat– en un nou armari. Les dones ja en tenim prou! I per a qui no s’ho cregui, començo el catàleg. El primer ja l’he dit: un fantàstic armari per amagar l’edat. Després un altre per amagar-hi el cos no normatiu –o sigui, gairebé tots–, en el qual amaguem el pes, les arrugues, els pits, els cabells blancs o tenyits, la cel·lulitis, entre moltes altres coses. Un altre armari que amaga la realitat de la maternitat i la criança. Per fer veure que som ideals i complidores. Que arribem a tot i amb un somriure a la cara. O per amagar el desig de no ser mare! L’armari per entaforar-hi la paraula menopausa, on també hi desem les queixes perquè la formació de metges –fins i tot ginecòlegs– i científics de l’àrea de la salut, a penes la contemplen. I que, per tant, hi ha massa professionals de la medicina que a l’hora d’atendre’ns no en saben prou. Un altre armari descomunal per amagar la violència sexual de baixa, mitja i alta intensitat. Pertorba pensar que és el sistema i és millor pensar que són casos aïllats. Mala sort que ha tingut una, i així no cal interpel·lar els homes que callen o miren cap a l’altra banda. Un armari on entaforar-hi la nostra sexualitat desacomplexada. Perquè les dones, com més discretes, més normatives i menys fogoses, millor, que no queda bé. Que tot i la modernor, és millor no quedar com una fresca. Res de no monogàmia, res de bisexualitat. Res de promiscuïtat. Res de solteria voluntària. Fora. Tot dins l’armari. I, esclar, un armari per amagar la nostra fallada de salut mental. Perquè tant d’armari passa factura. Tant amagar-ho tot. Tant fer veure que som el que se’ns demana i no el que som de veritat.
Tinc tendència a la claustrofòbia i aquest llistat d’armaris m’oprimeix. Durant onze anys vaig escriure al suplement Criatures uns articles on signava com La Pitjor Mare del Món, i on reivindicava sortir de l’armari de la imperfecció. I a l'entrar a la maduresa no vaig voler tornar enrere. Vaig explicar a qui em va voler escoltar tant la meva edat com les meves opcions sexoafectives. I ho vaig fer amb el convenciment que els canvis socials es produeixen a la llum del dia. I que dins els armaris només s’hi crien arnes, pols i foscor. Sortim que ens toqui l’aire?
