Barcelona, 1893, l’any de les Orsini

Entre la gent que s’aplega per veure arribar Napoleó III i la seva dona, Eugènia de Montijo, a l’Òpera de París just abans de la funció del Guillem Tell de Rossini, hi ha quatre individus amb unes altres intencions: Giovanni Andrea Pieri, Carlo Di Rudio i Antonio Gomez, juntament amb Felice Orsini (1819-1858), porten cadascú una bomba a la mà. Quan s’acosta la carrossa imperial, a les 20.30 hores, tots excepte el primer aconsegueixen tirar els artefactes contra la comitiva. El resultat de l’atemptat del 14 de gener del 1858 és de 12 morts i 156 ferits, entre els quals no hi ha ni l’emperador ni l’emperadriu, il·lesos gràcies al carruatge cuirassat. Els conspiradors són detinguts al cap de poc. Alguns reben condemnes a perpetuïtat i l’ideòleg del pla, el revolucionari romanyès Orsini, és sentenciat a morir a la guillotina, tal com va passar el 13 de març del 1858 a la plaça de la Roquette de París. “ Viva l’Italia! Viva la Francia! ”, van ser els seus mots de comiat, que resumeixen el motiu de la seva acció frustrada: amb l’atemptat contra Napoleó III, volia deixar els Estats Pontificis sense el seu gran protector exterior i afavorir, així, la lluita per la unificació d’Itàlia. El cognom Orsini podia haver quedat sepultat a la fossa comuna de Montparnasse on el van enterrar, però durant almenys mig segle va continuar ressonant, i força, entre els incipients cercles anarquistes i nihilistes europeus gràcies a la petita gran arma que va fer servir contra el mandatari francès.

La bomba d’Orsini, elaborada i provada un any abans a Anglaterra amb l’ajuda de l’armer Joseph Taylor, va sobreviure al seu creador i es va escampar, de fet, per tot arreu on aleshores hi havia activitat revolucionària, gràcies al seu revolucionari i mortífer disseny: una bola de ferro, amb l’explosiu a dins, coberta de pistons amb fulminat de mercuri, una sal explosiva altament inestable que, en topar amb una superfície, detonava l’artefacte sense necessitat d’espoleta, metxa, pèndol o mecanisme de rellotgeria. El 1881, l’arma preferida dels militants anarquistes per atemptar contra les autoritats i la societat establerta era tan famosa i temuda que el seu nom havia entrat al llenguatge comú: “ La solución de la crisis ministerial ha caído en Madrid y en provincias como una bomba de Orsini ”, titulava un article de La Vanguardia. Poc s’imaginaven els seus redactors que just un any després les petites esferes punxegudes aterrarien a Barcelona… per aterrir-la. Un altre anarquista d’origen toscà, Francesco Momo (1863-1893), després de col·laborar amb el teòric i activista Errico Malatesta en el desenvolupament de l’anarcosindicalisme a l’Argentina, es va establir a l’àrea de Barcelona l’abril del 1892. Formalment es dedicava a fer cadires en un taller de Sant Martí de Provençals, però a hores mortes fabricava explosius per als grups anarcocomunistes catalans que en necessitessin. En concret, “ bombas de las llamadas de Orsini, cargadas con dinamita, de forma esférica, erizadas de infinidad de pistones, que sobresalían unos dos centímetros de la superfície de la bomba, cuyo peso aproximado es el de un kilo”, com les descrivia la mateixa La Vanguardia arran de l’explosió accidental mentre en manipulava una el 13 de març del 1893 al seu taller d’Ausiàs Marc, i que li va causar la mort.

De les seves mans en van sortir algunes de les Orsini que marcarien els atemptats més espectaculars de la dècada del 1890 a Barcelona, seguits cadascun de repressions indiscriminades que gairebé aniquilen el moviment anarcosindicalista català del final del segle XIX. La diada de la Mercè del mateix 1893, l’anarquista cambrilenc Paulí Pallàs Latorre (1862-1893), que també havia passat per l’Argentina i havia conegut Malatesta, va sortir del seu pis del carrer Salou de Sants en direcció cap a la pineda de Montjuïc, on va desenterrar dues Orsini que tenia amagades, i es va dirigir després cap al centre de la ciutat. A la cruïlla de la Gran Via amb Muntaner, on la gent s’amuntegava per veure la desfilada de les tropes del governador militar de Catalunya, el general Arsenio Martínez Campos, va tirar els dos artefactes (1). L’esclat va causar un mort a l’acte i va ferir el militar, i també va comportar la detenció immediata de Pallàs, que va restar immòbil i només va pronunciar un “Visca l’anarquia!”. El 6 d’octubre, després d’un judici llampec, va ser afusellat al castell de Montjuïc, segons alguns murmurant “una venjança terrible”.

I la revenja per la seva execució, en efecte, no va trigar:un mes després, el 7 de novembre, Santiago Salvador, un anarquista originari de Castellseràs (Baix Aragó), va tirar dues Orsini més al temple de la burgesia catalana, el Gran Teatre del Liceu, en l’estrena justament de l’obra Guillem Tell de Rossini (2). Tot i que només una de les bombes va esclatar a la platea (se’n guarda una d’intacta al MUHBA), els danys humans van ser molt importants: vint persones mortes i una bona part de la societat barcelonina tocada. La repressió de les autoritats no es va aturar amb l’execució a garrot vil de Salvador, el 21 de novembre del 1894 a la presó de Reina Amàlia del Raval, sinó que va continuar fins a la pràctica desaparició de l’acció directa anarquista a la ciutat. Per això ha generat molts dubtes l’autoria de l’atemptat contra la processó de Corpus del 7 de juny del 1896 a Santa Maria del Mar, amb l’anarquisme tot just mirant de recuperar-se a Catalunya, en què dotze persones van morir i 44 van quedar ferides per l’esclat d’una bomba “de sistema Orsini” (3). La cadena posterior de detencions, tortures, condemnes i execucions va ser implacable.

La commoció per totes aquelles bombes la va plasmar l’arquitecte Antoni Gaudí, amic d’alguns anarquistes i profundament religiós, dos anys després amb La temptació de l’home, una escultura a la porta de la Capella del Roser de la Sagrada Família en què s’observa un obrer rebent una bomba Orsini de mans del diable (4). No és l’única que es pot veure als carrers de Barcelona. A la cantonada d’Urgell amb Floridablanca, una immensa Orsini artística presideix la façana de l’antic CSO LaCarboneria (5), un nom que, casualment, remet al moviment revolucionari italià dels carbonaris, del qual va beure de jove Felice Orsini per mitjà del seu pare.