BarcelonaTotes aquelles persones –especialment de butxaca folgada– que passen l’any atrapades en roba monòtona, descobreixen durant les vacances el plaer de jugar a ser locals. En qualsevol poblet de la costa mediterrània, no és estrany veure’ls vestits amb gorres de capità, samarretes amb nusos nàutics o roses dels vents, i clauers amb timons, en un intent d’assemblar-se als autòctons tot emulant motius mariners. Una estètica que s’estén també en la decoració: mentre que el disseny nòrdic domina la seva casa del Putxet, a la segona residència costanera apareixen àmfores (encara amb restes de crustacis), baranes d’escala fetes d’amarra, cortines de xarxes de pesca, veles com a tendals i nanses de pesca convertides en làmpades. És una passió estilística fugaç que dura escassament un mes, durant el qual els pijos es permeten llicències de proximitat i juguen a baixar al poble, reinterpretant idealitzadament un estil de vida que poc té a veure amb la realitat de la costa ni amb la duresa del treball pesquer. En tot això, les ratlles marineres s’erigeixen en el gran emblema d’aquesta tendència, i proliferen amb generositat cada cop que arriben les vacances. Però, realment, què tenen a veure les ratlles amb la pesca?

La marinière o bretona va néixer el 1858 com a part de l’uniforme oficial de la marina francesa, que més endavant adoptaria també la russa, amb coll barca –que permetia posar i treure sense botons– i mànigues tres quarts i amples –pensades per evitar que s’enganxessin a xarxes o aparells de bord–. Però l’element més característic eren les ratlles: vint o vint-i-una de blaves intercalades entre vint-i-una de blanques, aquestes últimes el doble d’amples, per reduir l’ús de tint índic i abaratir costos. A més del criteri pràctic, el patró s’associava simbòlicament a l’orgull nacional: les vint-i-una ratlles blanques es vinculaven a les victòries navals de Napoleó Bonaparte. Ara bé, la raó principal d’aquest disseny era funcional: el contrast visual facilitava localitzar un mariner si queia a l’aigua. Però ¿quan va començar a usar-se fora d’aquest àmbit?

El 1913 Coco Chanel va obrir la seva primera casa de costura a Deauville i va incloure la marinière a la seva primera col·lecció. Inspirada en la roba de treball masculina, aquesta peça simbolitzava un nou ideal estètic: còmode, funcional i adaptat a una dona que reclamava els mateixos drets i llibertats que l’home. Durant els anys 60, la marinière va ser adoptada pels moviments contraculturals com a arma antisistema, al descontextualitzar una peça proletària i antielegant. La seva evocació de llibertat nòmada va captivar la Generació Beat –Kerouac i Ginsberg– i artistes com Picasso o Cocteau, que la van convertir en símbol de bohèmia. Actrius franceses destacades com Jean Seberg a À bout de souffle (1960), Jeanne Moreau o Brigitte Bardot, i figures internacionals com Audrey Hepburn, Natalie Wood, Edie Sedgwick, Marilyn Monroe i Jacqueline Kennedy Onassis, van sumar-se a aquesta declaració d’emancipació, modernitat i ambigüitat de gènere, i van ampliar la lluita iniciada per Chanel.

La marinière ha estat també un símbol clar de masculinitat, vinculada a l’activitat física i al vessant bèl·lic del mariner. Des de John Wayne, que a Adventure’s end (1937) emprava les ratlles de la samarreta per construir un estereotip clàssic de mascle alfa, fins a Lee Marvin, company de Marlon Brando a The wild one (1953), un film clau en la construcció de l’estereotip tòxic del malote. Aquest component viril va fer que, durant els anys 80, la comunitat gai reivindiqués una masculinitat allunyada de l’efeminament amb què sovint se’ls associava, i recorregués a l’estereotip del mariner. En aquest context, el film Querelle (1982) de Fassbinder –adaptació de la novel·la homònima de Jean Genet– va esdevenir un referent fonamental perquè figures com Jean Paul Gaultier o els fotògrafs Pierre et Gilles utilitzessin la imatge del mariner –i la samarreta de ratlles– com a clau per oferir una visió més àmplia, complexa i fluida de la masculinitat i l'homosexualitat.