El botxí que va ser una estrella mediàtica a Barcelona

BarcelonaQuan arribava a l’escenari dels fets, generava una gran expectació. Tothom l’esperava, ja que, sense ell, res tenia sentit. Ell ho sabia. Sabia que era odiat i admirat, que la gent volia saber què pensava. Anava ben vestit, sempre de color negre. Caminava de forma cerimoniosa i feia pauses dramàtiques, conscient que tothom el mirava. Quan treballava, anava ben afaitat. La resta dels dies es deixava barbeta, però quan tocava guanyar-se el sou, s’afaitava. Així era Nicomedes Méndez López. La seva professió? Botxí. Segurament el més famós de Barcelona, l’home que va encarregar-se d’executar els condemnats a mort durant més de 30 anys.

El 15 de juny del 1897, Barcelona es disposava a viure per últim cop una execució amb públic. El lloc de l’execució era el pati de la presó de Reina Amàlia, a l’actual plaça Folch i Torres. Van aplegar-s’hi milers de persones, conscients que era l'última execució que podrien veure. I, per afegir-hi morbositat, s’executava Silvestre Lluís, el condemnat d’un cas que havia generat molt enrenou, el del carrer Parlament. Un crim en què havien assassinat la dona de Lluís i dos dels seus tres fills. A Barcelona, sempre va quedar la sensació que Lluís no era el veritable culpable. De fet, en arribar al patíbul Lluís va cridar "Barcelonins, soc innocent!". Méndez l'estava esperant, amb el cap cot, conscient que li tocava cedir el protagonisme al condemnat, ja que el protagonista seria després ell quan s'encarregués d’accionar el garrot vil. Així va fer-ho, a les 9 del matí. Méndez explicava als amics que ell sabia reconèixer si un executat era culpable o innocent, en veure els seus ulls i sentir les seves últimes paraules. Mesos més tard, explicaria que estava convençut que Silvestre Lluís era innocent, tal com havia afirmat. Però el va executar igualment, ja que era la seva feina. Aquest era el seu paper en aquest gran teatre que és la vida.

Aquella va ser l'última execució pública de Barcelona. Les autoritats van entendre que ja no calia oferir aquells espectacles sinistres per educar la població. Fins llavors, es creia que si veies com escanyaven algú, potser t’ho pensaves, abans de cometre un delicte. Per tant, calia tenir botxins. I als barcelonins els fascinava aquell home que va seguir fent la seva feina després sense espectadors. Les següents execucions ja es van fer dins de les presons, davant de la mirada d'uns quants funcionaris i un capellà.

Home de doble ofici

Nascut al carrer de la Ventilla, a Haro (La Rioja), el 15 de setembre del 1842, Méndez era fill de Santiago Méndez i Paula López, naturals de Burgos. Els Méndez es van estar a Haro fins que el Nicomedes tenia 12 anys, quan van marxar a Madrid. Pel que sembla, Méndez també va ser sabater. I, de fet, durant part de la seva carrera, va compaginar les dues feines. "Vaig tenir la idea de dedicar-me a aquest ofici com hauria pogut tenir la idea de fer de torero o una altra cosa", explicava ell mateix. Fos com fos, va aprendre aquella feina fent d’ajudant dels botxins de Madrid i de Ciudad Real, en una època en què a tot Espanya hi havia poc més de cinc botxins. Després, va aconseguir la plaça de Barcelona el 1877, patint una mica, ja que, "quan una plaça de botxí quedava vacant, hi havia núvols de sol·licitants, entre ells molts metges, i per triomfar calien influències, recomanacions i mèrits", segons va explicar. Méndez va ser el botxí de l’audiència local durant més de 20 anys, a més de ser el suplent de les audiències de València o Saragossa, on era reclamat quan calia. A Barcelona, la seva primera feina va ser executar un home a Manresa. Ell afirmaria que la víctima era un home que assaltava els camins amb un trabuc. Quan el van enxampar, no va poder escapar del destí de la majoria de bandolers: passar per les mans de persones com Méndez. Era el 18 d’agost del 1878. Ara, les hemeroteques no parlen de cap bandoler executat aquelles dates. Potser Méndez va exagerar el crim de la seva víctima, qui sap.

Méndez, convertit llavors en el botxí més famós dels que estaven en actiu a Espanya, va ser immortalitzat per Ramon Casas en el seu famós quadre Garrot vil, que el pintor català va fer durant l’execució d'Aniceto Peinador el 1893, amb Méndez esperant just darrere del condemnat, un jove de 19 anys acusat d’assassinat que va encarar amb calma els últims moments de la seva vida. A Casas l’havia sorprès la gentada que volia veure aquests espectacles i va decidir fer un quadre, posant el seu ull en la gent, i no en l'execució, que queda una mica arraconada. Resultava que Barcelona portava uns quants anys sense una execució pública, ja que l'última havia sigut el 1875. Així que més de 10.000 persones van voler veure al pati de la presó de Reina Amàlia l’execució d’Isidoro Mompart el 1892, que va plorar molt en arribar al pati. Mompart havia assassinat una nena de cinc anys i una jove criada quan havia entrat en una casa per robar tot just dos rellotges i 87 pessetes. Quan el 1893 es va repetir l’escena amb l'execució de Peinador, Casas va pintar el quadre, que ara és al Museu Nacional Reina Sofia de Madrid. Coses de la vida, el 1894 va arribar una tercera execució en tres anys, la de l’anarquista Santiago Salvador. I sempre amb el mateix botxí, Méndez.

Méndez, en el seu temps lliure, cuidava gallines i canaris a la caseta del barri de la Salut on vivia. Com si, cuidant aquells animalons, intentés allunyar sentiments de culpa per executar persones. Si els tenia, és clar. Molts botxins tenien remordiments, però era el cas de Méndez? Costa de dir, ja que ell deia que li agradava, la seva feina. Tant, que va decidir perfeccionar el garrot vil, afegint-hi una punxa accionada amb un caragol que trencava el bulb raquidi, cosa que feia que la mort fos més ràpida i, per tant, menys dolorosa. El nou mètode, que va arribar a ser coneguda com el garrot català es va estrenar el 21 de novembre del 1894 en aquella tercera execució en poc temps a Barcelona. La de Salvador, l’home que el 7 de novembre del 1893 havia llançat dues bombes dins del Liceu. Tant la premsa com les autoritats van aplaudir el mètode de Méndez, en considerar que era modern i menys cruel. De fet, el van batejar com el geni del garrot vil. El garrot espanyol era més cruel, i el català feia patir menys. Trist consol. Un garrot, per cert, que es faria servir per últim cop el 1974, amb Salvador Puig i Antich.

Era una època en què els botxins eren figures famoses. Tothom parlava d’ells quan els veien passejar pel carrer i els assenyalava de lluny. Tothom tenia una opinió d'ells. Eren una mena de celebritats. La premsa parlava d’ells i fins i tot existien debats sobre qui era el millor botxí. I Nicomedes Méndez era un dels més populars. Compartia rivalitat amb noms com el de Gregorio Mayoral, botxí de Burgos, o el de Madrid, Áureo Fernández. En ser figures famoses, apareixien articles a la premsa sobre ells. Com una entrevista publicada a La Vanguardia el 16 de gener del 1892, en què era definit com "un home d'estatura regular, vestit senzill i decorosament, amb l'aspecte d'un menestral endiumenjat". "El rostre és plàcid, serè; sovint rialler: les seves línies són regulars i correctes; els ulls petits, d'un gris clar, miren amb molta naturalitat, sense embaràs i sense gosadia; un petit bigoti fosc cobreix el llavi superior; en suma, una d'aquelles fesomies com se'n veuen moltes, sense res veritablement distintiu. Perquè la veritat és que en el seu aspecte, en la seva fesomia, no té res, aquest executor de la justícia d'aquesta Audiència, que es pugui anomenar repugnant". No, no era repugnant Méndez, que afirmava "Si tots complissin els seus deures d’home com jo procuro complir els meus, no hi hauria necessitat del meu ministeri i sobrarien les presons i sobrarien els tribunals". El botxí, quan li preguntaven per si se sentia culpable, deia "No soc jo qui mata aquest desgraciat; no són els tribunals qui li manen llevar la vida". "Ell mateix és qui es mata amb el crim que va cometre". Ell, de fet, afirmava "Crec de totes veres que presto un gran servei a la societat".

Un final de vida trist

Méndez es va jubilar el 8 d’agost del 1908, després de més de tres dècades d’execucions, les primeres amb públic i les últimes fetes en espais tancats dins de les presons. En total, devia executar més de 60 persones, aproximadament. Per cada una, havia cobrat 100 pessetes extres, que calia afegir al seu sou de 165 pessetes mensuals. L'últim executat va ser Joan Rull, el primer condemnat executat a la presó Model, un terrorista anarquista conegut com el coix de Sants, que també va fer de confident de la policia.

Els últims dies de la seva vida, Méndez va convertir-se en una figura trista. Una malaltia s’havia endut la seva dona, Alejandra Amor, amb qui s’havia casat quan era un jovenet de 17 anys. Si perdre la seva dona el va afectar molt, el destí tràgic dels seus fills el va fer caure en un pou del qual no sortiria. La seva filla, la Saturnina, es va llevar la vida el 1892, quan el seu promès la va rebutjar. A la ciutat, es va explicar que ella havia amagat al noi que era la filla d’un botxí i que, en saber-ho, aquest no va voler saber res dels Méndez. Era cert? Qui sap, però permetia omplir hores i hores de xerrameca als mercats, cafès o tramvies de la ciutat, donant més força a la llegenda popular que als botxins els espera un destí tràgic, ja que les ànimes dels executats volen venjar-se. Per acabar de castigar Méndez, el seu fill va aparèixer mort, sense que quedés clar qui l’havia assassinat. Tothom sabia, però, que es deixava veure en companyies de lladregots i es gastava els diners en alcohol i prostitutes. Si el pare era el braç executor de la llei, el fill havia decidit allunyar-se de la figura paterna anant en contra de les lleis. De fet, havia arribat a ser acusat d’un crim del qual no va ser declarat culpable, cosa que va evitar el que hauria estat una situació dolorosa: que el pare hagués executat el fill al garrot vil. Va trobar la mort en una baralla nocturna que mai va queda clar com va anar.

Sol, Méndez va començar a rondar les tasques i tavernes del Poble Sec i el Gòtic. Es deixava veure molt per l’avinguda del Paral·lel, que llavors era el gran epicentre de la vida nocturna barcelonina, amb teatres i barraques al carrer on la gent feia actuacions i venia de tot, de somnis a objectes. La seva idea era tenir la seva pròpia barraca a la zona on ara hi ha El Molino. La volia batejar amb el nom d'El Palacio de las ejecuciones, per fer-hi exhibicions on ell seria el gran reclam, amb uns ninots de cera als que executaria de forma simbòlica amb un garrot vil de la seva creació, mentre explicaria anècdotes dels seus anys de servei. Era una forma d’allargar la seva carrera i la seva fama. Però no se’n va sortir, ja que l’Ajuntament no li va donar permís. Méndez va caure en el parany de l’alcohol i va acabar citant els curiosos tres dies a la setmana al bar Can Ramon del carrer Vila i Vilà, on intentava no pagar els gots de vi a canvi d’omplir hores amb converses. Va morir el 27 de desembre del 1912, amb 70 anys.