A veure si aquesta vegada obrim els ulls del món

Un dels gestos més vistosos i més esperançadors després del vot de censura que va convertir Pedro Sánchez en el nou president del govern espanyol va ser el permís que es va concedir al vaixell de rescat Aquarius per atracar a la ciutat de València i descarregar els migrants que navegaven a la deriva sense que cap país els volgués acollir.

Semblava que hi hauria un canvi important en la política humanitària. Que parlaríem de la responsabilitat que tenim els països rics en un món que s’esmicola. Que volíem deixar de ser ovelles de la Unió Europea i que teníem la nostra pròpia opinió. Érem diferents!

Però tot va quedar en un gest. Avui l’Aquarius té prohibit continuar fent rescats al Mediterrani, el mateix que li passa a l’Open Arms, un dels vaixells de rescat més actius i compromesos.

Durant la recent campanya electoral no es va dir ni un mot de qui són i de quin infern fugen tota aquesta gent que demana ajuda, i només se’ls va utilitzar com una possible amenaça per a la nostra convivència. El boc expiatori de sempre, l’altre, qui no volem conèixer, que ens evita mirar-nos al mirall on oferim una imatge lamentable.

Ara que venen les eleccions europees estaria bé que tornéssim als temes internacionals, perquè és una evidència difícil d’amagar el fet que els principals reptes del món d’avui són globals, siguin d’ordre polític, econòmic, filosòfic, moral o ecològic. I que si girem l’esquena a la realitat que ens envolta, quan la realitat ens atrapi sense remei ens trobarà completament indefensos per poder-la gestionar, i molt més individualistes, rucs -i violents-, del que ja som.

Tornem a l’Aquarius i l’Open Arms: des que Europa celebra haver frenat el flux de migrants que creuen la Mediterrània, la mortalitat hi ha augmentat un 13,8%.

Al mateix temps que es prohibeixen els vaixells de rescat, la UE dona suport als guardacostes libis i França acaba de comprar-los sis vaixells. (Cal recordar com aquests guardacostes disparen contra els vaixells de rescat i com es maltracten els migrants, entregant-los a centres de detenció on són objecte de tota mena de violències: totes les persones que sobreviuen a Líbia expliquen escenes de tortures, violacions i esclavisme.)

Des de principis d’abril els combats armats han augmentat a tot el país, dividit entre dues autoritats rivals. A l’oest hi ha el Govern d’Unió Nacional (GNA). A l’est, l’Exèrcit Nacional de Líbia, del mariscal Haftar. Els combats estan provocant una nova gran onada de refugiats interns i milers de migrants han quedat atrapats als centres de detenció o bé es mouen pel país sense cap mena de seguretat.

El periodista d’AFP Simon Valmary ha posat nom, des de Trípoli, a alguns d’aquests migrants atrapats enmig de la guerra:

Abdelrasoul, 38 anys, sudanès, de Darfur. L’any 2004 van destruir el seu poble. Li van matar tota la família. Va aconseguir arribar al camp de refugiats de Kalma (on s’han denunciat violacions massives de dones i assassinats sistemàtics de civils). L’any 2013 es va escapar a Egipte, va creuar la frontera de Líbia i el van segrestar i torturar tres vegades abans d’arribar a Trípoli. Fa quinze anys que va començar el seu patiment!

Jihan Hussein, 26 anys, sudanesa. Va arribar a Líbia fa set mesos, amb el marit i dos fills. Al marit se’l van emportar uns homes oferint-li feina. No l’ha vist més. Viu al carrer, en una casa en ruïna. L’han violat diverses vegades. “No puc més”, diu. “Estic disposada a vendre un dels meus òrgans, un ronyó o el que sigui, si així puc obtenir els diners per travessar el mar fins a Europa”.

Algunes de les dones entrevistades pel mateix periodista estaven embarassades dels seus violadors.

Mentrestant, la Companyia Nacional del Petroli (NOC) anunciava el dia 27 d’abril un augment del 20% de la producció, amb uns beneficis superiors als 1.300 milions de dòlars durant el mes de març, i l’obertura dels pous d’Oubari (350.000 barrils diaris). El dia 29 els combats es van acostar als pous d’Al-Charara, de les empreses Repsol (espanyola), Total (francesa), OMV (austríaca), Statoil (noruega) i la mateixa NOC. La producció de petroli no està en perill, però els inversors estrangers es mostraven molt preocupats.