Bruts i ferits però contents: la brigada que ajuda les mascotes abandonades a la guerra d'Ucraïna

Khotin (Ucraïna)La Tanja Kriniuk és taxativa i no gaire xerraire. "Si veus un dron, tira la bicicleta i amaga't sota un arbre", em diu mentre carrega la meva motxilla de sobres amb pinso per a gossos i gats. Ens trobem a Khotin, una població a l'est de Sumi, foragitada i assolada pels múltiples atacs russos des de fa un any. No hi queda ningú, en aquesta vila on vivien onze mil habitants, amb un llac, una petita església ortodoxa i cases amb camins sense asfaltar. Pregunto pel casc i l'armilla. Em convida a posar-m'ho si vull, però tant ella com la Victòria, una altra activista i periodista, el deixen a la furgoneta. És massa perillós recórrer el poble amb vehicle, seríem un blanc massa fàcil, i com indica l'evidència, s'ha d'anar lleuger per pedalejar de pressa. Una armilla antibales no serveix de gaire quan aquests aparells voladors que poden arribar a més de 150 quilòmetres per hora et clissen.

Comencem la nostra ruta pel carrer principal, on una gran xarxa és sostinguda per diverses bigues de fusta. Aquestes malles antidrons, cada cop més freqüents en les carreteres de l'est, aquí es troben plenes de buits on pot entrar qualsevol FPV. First person view. Petits drons amb càmeres, on a l'altra banda del front hi ha algú amb unes ulleres visor i un comandament que es dedica a estampar-los i fer-los explotar. Les xarxes ens permeten accedir a una de les escoles esberlades de la població. Allà encara hi ha les jaquetes dels professors penjades com les ulleres d'una docent a l'escriptori. Les taquilles dels infants, obertes, donen pas a una sala amb llitets plens d'enderrocs. Els passadissos estan plens de vidres esmicolats, estris i material escolar. Les plantes estan pansides i està tot ple de caixes plenes d'ajuda humanitària deixades a correcuita, probablement en una evacuació massiva quan va començar la incursió ucraïnesa a la regió de Kursk. La Tanja va obrint les aules, documentant amb el mòbil. De lluny, arriba un zumzeig. Algú el podria confondre amb el so d'un cotxe, fins i tot d'una bici rodant o el voleteig d'una abella. La Victòria aixeca el dit perquè callem. És un dron. L'enginy passa observant l'edifici mentre esperem en un passadís a les fosques. No som del seu interès. Continua el vol, buscant alguna cosa més valuosa. Més tres mil quatre-centes escoles com aquesta han estat destruïdes a Ucraïna, segons el Banc Mundial.

Pugem per l'avinguda principal i arribem a una fàbrica que es dedicava a la producció de canonades. Les rodes de les bicis trepitgen ferros i material aïllant, i els metalls de les restes del sostre de la fàbrica grinyolen com si estiguessin a punt de caure. Continuem i la Tanja ens demana que ens aturem un moment a casa del seu germà. Enmig d'un descampat. Vol fer unes foto per a l'assegurança. Ens demana que anem pel mateix camí que ella degut a les mines antipersones. Algunes poden haver estat col·locades, d'altres són llençades des de drons o projectils. N'hi ha de petites com un paquet de tabac, com les PFM-1, que contenen 37 grams d'explosiu líquid. La Tanja no té feredat a la mort. "Tinc una furgoneta, tinc el menjar, tinc un sistema nerviós estable i no tinc por; ho faig perquè puc", diu aquesta voluntària de Sumi que alterna el seu altruisme amb la feina de venedora. Cada tres setmanes visita pobles així, a pocs quilòmetres del front de guerra pel seu amor incondicional als animals. I aquestes viles es troben en la coneguda killer zone, una àrea plena de pobles deshabitats on des de l'aire es dispara i s'aniquila qualsevol cosa que es mogui. La Victòria i jo ens quedem a uns quants metres, mentre la Tanja visita la casa. Aquella vibració un altre cop. Ve de lluny, però es va aproximant. Ens mirem l'un a l'altre, sabem que el nostre camuflatge és ridícul perquè molts FPV i els drons de reconeixement Mavic tenen càmeres amb bona definició i et poden localitzar a centenars de metres de distància. La Victòria em comenta com és de sofisticat identificar-los: "Si venen d'aquesta direcció són russos, si venen de l'altre són ucraïnesos". La Tanja ens havia comentat que duu una identificació de premsa pot ser pitjor i que serem un objectiu igual. Sortim sense seguir la mateixa drecera, caminant entre una vegetació feréstega i arribem a la fàbrica un altre cop. Veiem un parell de gossos i traiem els sobres de pinso. La Victòria i Tatiana s'hi acosten, els obren i deixen el menjar a terra. Qualsevol dispositiu de vigilància ens pot veure, però no sentim res, només l'artilleria de lluny. De sobte, apareixen dos soldats. Un menut amb xancletes i kalàixnikov, i l'altre uniformat i rodanxó. Els gossos són seus, es diuen Chewbacca i Dron. L'humor negre d'aquestes terres és idoni per a aquestes situacions. Els animals gaudeixen del festí. Un punt negre s'aproxima des de l'horitzó: "Devis, devis!" (Mira, mira!). Sembla una au planejant. Els soldats, mentre ja començàvem a tirar enrere, ens indiquen: "Són nostres". És un Baba Iagà, un dron immens utilitzat habitualment per a ús agrícola. Vola pel damunt dels nostres caps i continua el camí per alliberar la seva càrrega en una posició russa, a poc menys de vuit quilòmetres. En les llegendes eslaves, Baba Iagà és la bruixa que menja nens o ajuda els herois. També són coneguts com a Vampirs, perquè són molt operatius de nit i són un malson per als russos.

Els dos militars ens conviden a visitar cases on saben que hi ha animals amagats. Mascotes abandonades. Entrar-hi és imaginar-se com devia ser l'escapada. Medicaments llençats en un sofà, calaixos oberts, béns de tota una vida abocats per terra i l'entrada sense el passador. Accedim a diversos domicilis sense sort. No trobem mascotes.

El soldat menut s'atura davant d'un pomer i cull pomes. Dolces, refrescants, un acte d'allò més natural. Estem flanquejats per garatges amb maquinària agrícola abandonada, destrals, i tot allò que es pugui emplenar en un magatzem amb estris d'una vida rural. "Dron, dron!", diu un dels soldats. Ens posem per un segon en alerta abans d'adonar-nos que està cridant el seu gos. Ens convida a visitar la fàbrica bombardejada amb bocinets de drons escampats per tota la zona. Em dona una peça per al record, és un petit xip negre, aspre, que punxa al tacte. 

Arribem a una casa on hi ha un fotimer de galls i gats. Durant el camí, la Tanja ja ha gastat alguns sobres, però anem proveïts. Els gats no s'amaguen. La casa està desendreçada, plena de roba. Dibuixos infantils penjats a la paret, com el d'un militar amb un fusell. "Ves a saber què ha passat aquí", diu un dels soldats. No podem agafar res; l'únic, un torniquet abandonat. Mai se sap quan pot ser útil per aturar una hemorràgia.

Avisats pel rebombori de la nostra presència, apareixen més gossos i gats, animals terroritzats durant mesos pel soroll de les bombes, molts dels quals tancats en una casa i ajagut a la butaca dels seus amos esperant el seu retorn. La Tanja té un contacte de l'única família d'ancians que no han marxat del poble, però sense cobertura no som capaços de localitzar-los. Fem baixada sense pedalejar a tocar d'un majestuós llac. Un altre cop, un carrer abandonat, gossos que surten del no-res, i catifes de pinso que les activistes van deixant perquè tots mengin alhora. Repartir menjar a gossos famolencs és tota una tècnica perquè no es posin nerviosos i els uns no es cruspeixen la ració dels altres. Però són tranquils, cadascú es menja el seu ranxo. Bruts, ferits, alguns coixos i d'altres contents, tenen en comú que la majoria duen encara el collar. Els llançacoets BM-21 Grad ens recorden on som. Un, dos, tres, fins a gairebé deu detonacions des d'algun punt de l'oblast de Sumi. La Tanja desapareix, i la Vika i jo sentim un gran esclat. Podria ser un KAB, bombes guiades que llencen els russos amb munició soviètica. El seu so és un llampec de dia que fa tremolar les finestres. Ens fiquem entre dos murs de totxanes, mentre la Vika contempla el cel un altre cop. La seva mirada desprèn desassossec, però també semblen uns ulls audaços, savis per la tristesa acumulada de tants anys de neguit, d'insomni entre una generació de joves que s'han fet adults enmig de la guerra. Com a periodista, mai viurà res igual i per això toca fer la feina.

La Tanja, amb pantalons curts i samarreta del Mickey i la Minnie, ha trobat el mas. Una dona amb fundes d'or a les dents ens abraça i ens fa un petó. Els donem més avituallaments per a les seves mascotes, i ens mostra amb orgull el seu hort. Obusos com petits punts negres van brillant per damunt de Khotin. Aquesta gent, malgrat van ser evacuats fa unes setmanes, han tornat. Són grans i no deixaran pas casa seva tot i que no disposin d'electricitat i estiguin a tocar d'un front de guerra mai vist a Europa des de 1945. Es calcula que gairebé 52 000 persones de 202 localitats de la regió de Sumi han estat desplaçades. Ens acomiadem amb una forta abraçada. Un altre cop el zumzeig. Llancem les bicis a terra amb el menjar i ens amaguem entre el panís mentre sentim que aquesta melodia del terror recorre les planes que ens envolten de chornozem, terra negra en ucraïnès, que amb la seva fèrtil abundor tanta prosperitat com calamitat ha menat en aquesta part d'Europa de l'Est. Arribem a la furgoneta i tornem per un camí sense pèrdua, circulant sota les xarxes fins a la ciutat de Sumi, a uns vint-i-cinc quilòmetres. 

Aquest conflicte ha esmorteït milers de vides i ha nafrat el terra de mines i cràters. I entre aquest llegat, ens deixa també la imperdonable confusió de la trepidació d'una abella o la brisa del vent amb la del vol d'un dron kamikaze.