Un país de cançons: per què el grup Sau té nom de pantà

Pep Sala i Carles Sabater es van conèixer l’any 1986 en una escola de música de Vic. Hi havien coincidit en el rodatge d’un episodi pilot per a una sèrie de TV3 i la connexió va ser instantània. Pocs dies després d’aquella trobada farien Sau, una de les cinc bandes de rock català dels anys noranta, al costat de Sangtraït, Sopa de Cabra, Els Pets i Lax’n Busto.

Tot i que des del primer dia el duet va rondar per la comarca d’Osona, la seva vinculació pròpiament dita amb el massís de les Guilleries i tota la zona adjacent al pantà de Sau es faria forta dotze mesos després de la primera trobada. Amb el grup a punt, però encara sense disc, la banda buscava un lloc on establir-se per començar a rodar. Va trobar-ne un de màgic a la Vall de Sau, més concretament a la casa de colònies de Les Tallades, a Vilanova de Sau. Anys després un documental sobre la història de la banda recordaria aquell indret avui encara en actiu: De Les Tallades a la glòria (1987-1994).

A partir d’aquí, la resta és història i el nom, Sau, molt més que una coincidència. Ja sent un fenomen de masses a Catalunya, l’any 1992 el duet va publicar El més gran dels pecadors, en el seu zenit creatiu mesos després de l’històric concert del Sant Jordi. En aquell disc hi havia una cançó d’agraïment a la terra que els va acollir: Me’n torno a Sau.

Entre velades promeses de tornar a casa i floretes a la gent de la regió, Sau recorden aquell campanar trist, emergint de l’aigua amb orgull. Es refereixen, esclar, a l’antic campanar de l’església de Sant Romà de Sau, el poble que va quedar sota l’aigua amb la construcció del pantà, l’any 1965. Segons el grau de pluja o sequera és més o menys visible des de la vora, però el més habitual és que la punta del campanar, del segle XI, sempre saludi el visitant. D’estil romànic, forma part d’una església pràcticament en ruïnes i de la qual se’n conserva ben poca cosa. Tot i que Sant Romà, que forma part del terme municipal de Vilanova de Sau, ja estava pràcticament despoblada quan va passar-li un pantà per sobre, va ser construïda de nou en un turó damunt el pantà.

Camino cortado, una pel·lícula d’Ignacio F.Iquino rodada a Sant Romà deu anys abans de la inauguració de la presa, és la millor manera de saber com era la resta del poble inundat, només visible en èpoques d’extrema escassetat d’aigua. Aquest estiu, el pantà de Sau i el campanar al qual cantaven Sau ha tornat a l’actualitat a causa de la falta de pluja. Les notícies són clares: si no plou, tota la ruïna quedarà al descobert.

Me’n torno a Sau és el regal immortal del desaparegut duet a la zona, un crit a abandonar la ciutat per pujar a les Guilleries: “De camí no pararé, vull tornar a veure la meva gent. Els que m’han cuidat i m’han donat el que cabia en les seves mans”, cantava, agraït, Carles Sabater, desaparegut el febrer del 1999 després d’un concert a Vilafranca del Penedès.