L’any 1982, Bruce Springsteen va enregistrar un disc amb una gravadora de quatre pistes al dormitori d’una casa que havia llogat a Colts Neck, a New Jersey. Necessitava recloure’s i connectar amb el silenci després d’una gira que semblava haver-lo extenuat. Aquell experiment domèstic es va acabar convertint en el disc Nebraska. Era una expressió àrida i trista del seu estat d’ànim, com si volgués despullar la música fins a deixar-la només en un fràgil esquelet emocional. És gairebé una pregària. Quaranta anys després, el director Scott Cooper ha convertit la història d’aquest procés creatiu en una pel·lícula, Springsteen: deliver me from nowhere, basant-se en el llibre de Warren Zanes.

El film defuig el plantejament d’un biopic clàssic. De fet, resulta xocant com els membres de la E Street Band queden relegats a un paper esporàdic de figurants que ni tan sols satisfan les expectatives sonores que Springsteen exigeix. La pel·lícula no busca resumir la vida d’una estrella del rock per al gaudi dels seus fans. S’acosta a la figura de Springsteen des de la seva vulnerabilitat, trencant la imatge que la indústria va construir sobre aquest Boss dur i incombustible dalt de l’escenari. Més que explicar-nos el camí a la fama d’un cantant ens parla d’un procés de transformació i coneixement personal en què es barregen els records traumàtics d’infantesa, les dificultats per gestionar el present i la impossibilitat per imaginar un futur en el qual la pressió de l’èxit sembla enfonsar-lo encara més. La primera seqüència de la pel·lícula ens transporta al nen espantat i angoixat que es tancava a l’habitació per intentar no sentir els crits del seu pare. I a continuació, de manera sobtada, connectem amb una actuació vigorosa i intensa del Bruce dalt de l’escenari. Sense necessitat de posar-hi paraules, el director vol explicar-nos l’origen de tota aquella energia superlativa que caracteritza Springsteen. L’escenari com un espai de redempció, d’alliberament. Les cançons com un canal per expiar el dolor més íntim i convertir-lo en un missatge compartit que doni sentit a tot plegat.

Deliver me from nowhere es pot entendre com una pel·lícula que parla de la salut mental, però sobretot és un cant a l’amistat, sobre aquells amics que no et deixen caure mai. I s’esdevé en un context en què els estereotips de masculinitat convidaven a parlar poc (o gens) de les emocions. La relació que mantenen John Landau, el mànager, i Bruce Springsteen és el que provoca més tendresa de la pel·lícula. L’actor Jeremy Allen White encarnarà molt bé aquest Bruce que, més enllà de les cançons, és incapaç d’expressar en una conversa tot allò que sent. Jeremy Strong interpretarà magníficament aquest amic que el pot entendre llegint entre línies, sense envair el seu espai. Hi ha un respecte profund, una voluntat d’escoltar l’altre més enllà de les paraules.

En cap cas és una història de superació. El protagonista no supera res. Més aviat travessa un procés depressiu trobant pel camí el suport i les eines, tot allò que, com diu el títol, el pot alliberar d’aquest buit, d’un no-res que se l’empassa. La pel·lícula sembla un remei més en aquest trajecte vital. Un espai per retrobar l’infant, les pors i l’espai que ocupen les absències per explicar-se millor, no als altres sinó a un mateix.