La cara oculta de Qatar

EL MOVIMENT CIRCULAR NO S’ATURA MAI. Tampoc el lleu brunzit que ressona durant tota la nit. La màquina polidora, empesa sempre per un treballador asiàtic, insisteix incansable sobre una superfície immaculada. N’hi ha dos a la planta baixa de l’hotel, donant la benvinguda als hostes, però l’escena es repeteix en totes i cadascuna de les tretze plantes de l’imponent edifici. La màquina gira i gira. Així durant tota la nit, una vintena de figures silencioses, amb el rostre submís, que poleixen el terra impecable de l’hotel. És una imatge fidel del que és Qatar avui. El país exhibeix orgullós el seu esplendor, els seus terres brillants, on es reflecteix el luxe extrem construït gràcies al petroli i el gas, però on també es poden descobrir els rostres tímids de tots els treballadors provinents de l’Àsia i l’Àfrica. En ells, com si fossin part del mobiliari, poca gent s’hi fixa. Com tampoc en els centenars de milers de treballadors del sector de la construcció que el règim amaga. És l’altra cara de Qatar. L’oculta. La necessària perquè el país segueixi creixent a tot ritme en la seva carrera desbocada cap al Mundial del 2022.

Fa 70 anys Qatar era un país nòmada, pobre, tancat en ell mateix, que subsistia gràcies a la pesca i la recol·lecció de perles. El descobriment del petroli va suposar una transformació radical del país, aguditzada als anys 70 quan va abandonar el paraigua britànic. Des de llavors s’han edificat 165 gratacels al centre de Doha, convertida en una de les ciutats més elitistes del planeta. Encara en falten més d’un centenar fins a arribar en pocs anys als 300 gratacels, la majoria reproduccions d’algunes de les icones més emblemàtiques de les principals ciutats del món. La transformació s’accelera. Les obres per completar l’skyline de Doha, que acull amb els seus suburbis el 80% de la població del país, es compaginen amb la construcció de les fastuoses infraestructures destinades al Mundial de futbol. L’any passat es va estrenar el luxós aeroport de Hamad. Ara toquen els estadis i els seus accessos. Qatar ha dissenyat nou seus per allotjar els partits de futbol del 2022. A totes s’hi arribarà en metro. A totes s’hi arribarà gràcies a les àmplies carreteres que es comencen a traçar. Queda, doncs, molt per fer i fa falta mà d’obra per fer-ho realitat. Per això Qatar té gairebé 1,8 milions de treballadors provinents de països del Tercer Món que treballen en condicions precàries, amb salaris baixos i sense drets, atrapats per un contracte que els impedeix canviar d’empresa i els manté lligats a Qatar durant un mínim de dos anys. Són les víctimes de la voràgine insaciable d’un país que estén els seus tentacles per tot el planeta.

ESCLAUS D’UN DOCUMENT

El Hussain i el Chandran observen neguitosos des de l’interior de l’East West Star, un restaurant indi enmig d’un dels barris bulliciosos de l’extraradi de Doha. No coneixen el seu interlocutor, i van amb peus de plom. El control policial és extrem i hi ha la certesa entre els treballadors estrangers que es controlen les comunicacions, trucades i correus, especialment de la població forana. Després de creuar un parell de mirades, el Hussain allarga el telèfon. L’enllaç certifica la trobada amb el periodista. Via lliure per parlar a bastament del gran tema que intenta amagar el règim qatarià: les condicions en què viuen i treballen els empleats de la construcció.

La planta baixa del restaurant està repleta d’indis. Són el segment demogràfic més nombrós del país, més de 550.000, una xifra que duplica la població autòctona, que no arriba als 280.000. El barri és una reproducció en miniatura de Bombai, cotxes que s’entrecreuen al ritme del clàxon enmig del caos circulatori, cartells de neó cridaners i una amalgama de rostres, tots d’homes, que han aterrat a Qatar per treballar de sol a sol i poder millorar la situació de la seva família, que s’ha quedat al seu país d’origen. Amb aquest objectiu van arribar a Doha tant el Hussain com el Chandran.

A les 5 de la matinada pugen al bus. Tenen una hora per arribar fins a la feina i començar una jornada laboral que s’acabarà a les 6 de la tarda. Després novament tocarà acomodar el cos en els vells seients i reprendre la tornada a Alcor, una ciutat dormitori a 60 quilòmetres de Doha que acull milers de treballadors provinents de tots els racons de l’Índia. Així sis dies per setmana, tots menys el divendres.

El Hussain va arribar a Qatar fa tres anys. Una agència del seu país li va oferir la possibilitat de viatjar a Doha per guanyar molts més diners dels que podria aconseguir si continuava treballant a Hyderabad, la ciutat al sud-est de l’Índia d’on prové. Treballa instal·lant aires condicionats per a QDVC, una empresa amb el 51% del capital estatal i un 49% de Vinci Construction Grands Projets, una companyia francesa que s’ha associat al govern qatarià per fer negoci. Quan va estampar la seva signatura al contracte que li van oferir, va lligar-se un mínim de dos anys a QDVC. A més, el primer mes no el va cobrar, ja que va haver de pagar a l’agència que va fer la mediació. “Si vols marxar, has de rescindir el contracte, presentar una carta de renúncia, però no pots tornar a entrar al país durant dos anys”, explica el Hussain, menys tens, protegit per la buidor de la primera planta del restaurant, allunyat de les mirades curioses dels seus compatriotes. Aquesta és una de les grans reivindicacions. Són esclaus de la companyia que els contracta. Si troben una feina millor, no hi poden accedir, ja que està prohibida la mobilitat dins del mercat laboral. Per canviar, s’ha de marxar de Qatar durant dos anys. “És la meva perdició, perdo sempre”, lamenta el Chandran, que porta un any a Doha, des que hi va arribar provinent de Karla amb la promesa de guanyar molts diners.

Seixanta-sis hores setmanals. És la jornada laboral a QDVC: vuit hores fixes i tres més que fan gairebé tots els treballadors per completar el sou. A canvi d’això, tant el Hussain com el Chandran guanyen 460 euros mensuals, 370 que corresponen a les vuit hores de sou base i la resta per les tres hores diàries que fan de més per completar el salari. Aquests diners complementaris són els que destinen a les seves despeses personals, i d’aquesta manera poden enviar el sou íntegre a la família. Es consideren uns afortunats perquè l’empresa es fa càrrec del transport fins al lloc de treball, del menjar i de l’allotjament.

QDVC divideix els treballadors en tres nivells. Els més qualificats, minoria, cobren més de 700 euros mensuals. Els del segon nivell, 370 euros. Els menys preparats, entre 170 i 220 euros de sou base. Tot i aquests salaris, el Hussain té clar que QDVC és “una bona companyia”. L’argument és senzill. Hi ha empreses més petites que no inclouen el menjar o el transport, o que fins i tot ofereixen sous més baixos. De fet, la gran reivindicació la dóna el Chandran, que porta un any treballant com a soldador: 25 euros més mensuals. Aquesta és la seva lluita. Fa molts anys que el salari està congelat i volen una millora de 25 euros. Així de simple. Amb la resta de reclamacions, s’hi resignen. Almenys, asseguren, la seva empresa compleix uns mínims de seguretat que minimitzen els accidents laborals. “Anem amb arnesos, ens donen casc, botes, tot el que és necessari. No hem vist cap mort per accident”, asseguren tots dos.

La divisió que fa QDVC no només es nota en la nòmina. També en l’allotjament. El Chandran i el Hussain viuen en una habitació d’uns 13 metres quadrats on hi ha un parell de llits i armaris. Res més. L’edifici té quatre pisos d’altura i sis dormitoris per planta, amb un parell de dutxes i banys al final del passadís. A cada habitació hi dormen dos treballadors, però a l’edifici del costat, on viuen els empleats menys qualificats, els dormitoris de 13 metres quadrats allotgen quatre persones.

ELS NEPALESOS, PITJOR

Els treballadors indis de QDVC no són els que estan en pitjor situació. Hi ha els nepalesos, amb salaris i condicions de vida molt inferiors. Són el segon grup més nombrós de Qatar, amb prop de 400.000 persones, la majoria homes (dels 2,3 milions d’habitants que té aquest petit país envoltat pel golf Pèrsic i l’Aràbia Saudita, la població femenina supera tot just el mig milió: hi ha tres homes per cada dona).

El Tilak té 21 anys i és el més jove d’un grup de set companys que descansen al Souq Waqif, el soc de Doha, on es barregen treballadors, turistes i algun qatarià. En la seva mirada hi ha cert neguit, però cap por a represàlies. El Tilak explica la seva situació sense embuts. Comparteix habitació amb quatre companys més. Tarda una hora i mitja des de la ciutat on els tenen allotjats fins al lloc de treball. El seu sou és de 290 euros mensuals i ha de treballar sis dies a la setmana. A diferència del Chandran i el Hussain, ells no ho tenen tot inclòs: han de pagar per l’allotjament i el menjar, i això fa que finalment puguin estalviar uns 140 euros mensuals, uns diners que envien rigorosament cada mes als familiars. En el seu cas, el Tilak va pagar gairebé 1.000 euros per poder aterrar a Doha. Per tant, durant tres mesos la seva feina anava exclusivament destinada a eixugar el deute que tenia amb l’agència que li va oferir el contracte. El tenien presoner, lligat de mans i peus.

El Quman, més veterà i qui millor es defensa amb l’anglès, porta la veu cantant del grup. La seva intenció és acumular 5.000 euros, uns tres anys treballant, i tornar a casa per muntar un negoci propi. Quan se’ls pregunta si tornarien a provar l’aventura de Qatar, els llavis se silencien. D’una banda, tots ells són conscients que a Doha estan guanyant més diners dels que podrien aconseguir a la seva pròpia terra. De l’altra, una vida d’esclavatge, atrapats per la voluntat de la companyia que els va anar a captar al seu propi país, i dos anys sencers sense veure la família. Al final, després d’uns segons de dubte, abaixen el cap com a resposta. El sacrifici és molt gran.

Fora de la construcció la situació no és gaire millor. El David, també del Nepal, es dedica al turisme. El seu sou és de 700 euros, però també ha de compartir habitació amb més gent, lluny de Doha, per descomptat: a 35 quilòmetres del centre. Té molt clar que la seva etapa a Qatar s’acaba. No ho aguanta més, el molesta malviure com ho està fent i el menyspreu que percep dels qatarians, que evidencien la seva superioritat respecte als treballadors importats de tota l’Àsia. El David almenys hi té contacte, altres com el Chandran ni els veuen: “No veiem mai qatarians, ens passem el dia treballant”.

En idèntica situació a la del David es troba el Bashir, un taxista de 27 anys que compta els dies que li falten per tornar a casa seva, a Keralla, a l’Índia. Treballa tots els dies de la setmana conduint un luxós cotxe que li deixa l’empresa. Va a comissió, es queda un 25% del total. A final de mes li acostumen a quedar 600 euros. Entre el pis, que comparteix amb sis persones més, i les despeses imprescindibles del dia a dia, la meitat d’aquesta quantitat desapareix. “Sóc feliç perquè la meva família té una bona vida”, explica, tímid però orgullós perquè el seu sacrifici té recompensa.

Qui s’ho agafa tot amb més alegria és el Patrick. Va arribar a Qatar des de Kènia, després de passar per Dubai. Amb el seu somriure inesborrable i les seves al·lusions constants al Barça, reparteix maletes per les tretze plantes d’un luxós hotel. Guanya 490 euros. Es considera un privilegiat, i qualifica Doha com el millor destí per guanyar diners. És un rodamón que mai nega la conversa a un turista curiós. Treballar a l’hostaleria li permet tenir descomptes en alguns dels locals més selectes de la ciutat, sempre situats als hotels, centres neuràlgics de la vida social de Doha. Tot i que als aparcaments només s’hi veuen les gammes més luxoses de cotxes, el Patrick pot entrar als locals i prendre’s una copa colze a colze amb tots aquells a qui acostuma a portar la maleta durant la seva llarga jornada laboral. Mentre rememora l’últim partit del Barça, i no para de fer exclamacions quan apareix el nom de Messi, apunta que a l’hotel on treballa hi ha 600 empleats, només dos dels quals són qatarians. Òbviament, a la part alta de la piràmide. Els que manen.

LLARGA ABSÈNCIA

El Quman, el Chandran, el Hussain i el Bashir representen realitats i rutines diferents, tot i que comparteixen una cosa: el més dur de tot, més que la pròpia feina, és l’absència dels éssers estimats. El Tilak va abandonar els pares quan tenia 20 anys. La seva lluita diària és per ells. El Hussain té dos fills i una esposa que ha vist dues vegades en tres anys. La seva lluita és per ells. “La meva dona em diu «Torna», els meus fills també, però com viuran si torno?”, es pregunta mentre confessa el moment més dur del dia. A la nit. Quan l’absència i la solitud són més cruels. “Plores quan veus els fills per Skype i parles amb ells -reconeix-. Els vull veure, tres anys són molt de temps”, sentencia.

Durant dos anys el Hussain no va veure la família. El contracte que va signar exigeix 24 mesos de dedicació plena a l’empresa. A canvi, va tenir 42 dies de vacances, amb el bitllet pagat fins a la seva ciutat. Aquest últim any va haver de marxar d’urgència a Hyderabad, i va haver de pagar-se ell mateix el passatge fins a l’Índia. Un mes de sou destinat a sufragar el seu viatge llampec a casa. “Volia moure la família a un altre lloc, perquè vivíem en un poble petit i allà no podien estudiar, i vaig tornar a l’Índia per portar-los a la ciutat”, relata.

El Chandran assevera que també tot el que fa ell és pels seus dos fills. “Vull que estudiïn. Com enviaré els nens a l’escola si marxo? Necessitem diners, comprar els llibres, els llapis, com ho faríem si torno a casa? -es pregunta-. Si no els envio diners, tenen un problema”. Per això té previst estar-se tres anys a Qatar. El temps suficient per guanyar uns 10.000 euros que li permetin “muntar un negoci” i obrir un nou escenari per a la seva família de cara al futur.

Senegalesos, indis i nepalesos formen part de la cara oculta de Qatar. És la seva feina la que permet situar aquest petit emirat com el país amb la renda per càpita més alta del planeta. Ells produeixen, generen riquesa, aixequen gratacels, però no apareixen a les estadístiques. Amnistia Internacional ho denuncia des de fa anys. El 2013 va publicar un informe en què detallava l’explotació laboral que pateixen els treballadors. Res ha canviat des de llavors. “No hem vist cap millora. Les condicions de treball són molt pobres, hi ha inseguretat en els llocs de treball, l’allotjament és pèssim”, diu a l’ARA Mustafa Qadri, membre de l’organització.

El Mundial del 2022 és una “gran oportunitat” perquè Qatar faci un pas endavant, defensa Qadri, per a qui el problema que pateixen els 1,8 milions de treballadors que hi malviuen no és una qüestió local, sinó un “problema global”. El fet que empreses com QDVC, amb capital francès, participin d’aquesta explotació fa que s’hagi d’abordar la problemàtica fora de les petites fronteres de l’emirat. També la FIFA, lamenta Qadri, podria collar més el règim, però no hi ha voluntat. L’abundant diner de Qatar s’estén per tot el planeta, i això silencia moltes veus crítiques. Qatar compra edificis de París, Barcelona i Londres, inverteix en les principals empreses europees i es fa seus els valors democràtics i centenaris del Barça. La cara visible i luxosa de Qatar s’escampa pel món, mentre el país amaga l’altra realitat, la que representen el Hussain i el Tilak, i tots aquells que no han pogut tornar a casa. La màquina gira i gira, i el terra no està tan immaculat com sembla.