De les àmfores gregues als contenidors industrials, de Zheng He a James Cook, de les sirenes al kraken... Tot el que vulgueu saber sobre el mar, les faules i les veritats del que n’ha pogut saber la humanitat, ho ha intentat explicar de manera entretinguda i divulgativa l’historiador i escriptor italià Alessandro Vanoli a la seva enciclopèdica Historia del mar. Mito, cultura y ciencia (Ático de los Libros, 2024). Tot i que té 665 pàgines, és un llibre addictiu, que es pot llegir en l'ordre cronològic –des dels primers organismes unicel·lulars que sembla que aconseguien viure al primer oceà sulfurós de fa 4.000 milions d'anys fins als aneguets de goma grocs que van acabar al gran "continent" de plàstic que hi ha avui enmig del Pacífic– o bé espigolant els capítols en funció de l’interès del lector pels pirates, els exploradors, la relació entre la caça de les morses i el descobriment de Groenlàndia o, per exemple, les grans batalles navals de la història.

Vostè com en diu, el mar o la mar?

— Bé, com que en italià és masculí no m'ho he plantejat mai, i per això al meu cap continua sent un home. Però és un terme lingüístic i cultural, i no tinc cap problema en pensar-lo en femení. Gairebé és millor.

Curiosament, però, pel que apareix al seu llibre, gairebé tots els déus del mar en diferents cultures són homes. Potser és perquè el mar està relacionat amb la guerra, el perill, el misteri, i això semblen qüestions molt masculines.

— No hi he reflexionat gaire, però penso que cal tenir present que al principi de tot el mar no és realment el mar: quan parlem dels mites i d'una antiguitat veritablement profunda, no estem parlant de cultures on el mar es percep realment com un lloc o un espai. El mar és un confí, és un lloc on no es pot arribar. Per això la majoria dels déus i els mites relacionats amb els mars són gairebé tots molt terrenals. Per exemple, els primers animals grecs relacionats amb el mar són bous, vaques i cavalls. No n'hi ha cap de marí. Les sirenes no eren peixos, al principi són ocells amb cap de dona. Costa trobar a l'inici representacions mítiques amb animals marins.

De fet, és curiós veure en el llibre com van apareixent els monstres marins a mesura que es va explorant el mar.

— En certa manera és així. De fet, crec que això tan desconegut, un espai tan profund i gran com el mar, és l'espai perfecte per produir somnis. Sempre ha estat així, i segur que a mesura que el mar es va anar navegant i coneixent, això va provocar una gran quantitat de monstres, de somnis, de figures horribles i també de seductores. El més curiós, però, és que al final d'aquest procés, quan ja teníem més coneixement i el mar es va poder mesurar en un sentit científic –estem parlant dels segles XVIII i XIX–, els monstres van començar a desaparèixer. Perquè, esclar, també els monstres necessiten un espai on es puguin pensar i col·locar. I si ja ho saps tot d'aquest espai, si el tens cartografiat, ja no hi ha lloc per a les sirenes, per al kraken o per als altres monstres. Vam perdre molts somnis per aquesta capacitat de comprendre i mesurar l'espai.

Al llibre hi surten molts aventurers i exploradors, des de Magalhaes fins al desconegut polinesi que navegava enmig del Pacífic. Amb quin es queda, vostè?

— M'interessen aquests últims, aquells polinesis sense nom però que tenen una història realment meravellosa, amb una capacitat per navegar que ja hem perdut. L'hem perduda tots en general. Quan pensem en una figura, per descomptat literària, com Odisseu, estem pensant en un mariner que més o menys navegava com els antics polinesis, amb aquesta capacitat antiga de percebre el mar, els corrents, els vents, les estrelles, tots els senyals de la natura. Això se'n va anar. Hi ha antropòlegs que van conèixer i estudiar els últims polinesis que ho podien fer, però estem parlant de fa més o menys un segle. Ara ells també han perdut aquesta capacitat. Per això penso que una de les principals conquestes de la humanitat va ser aquesta capacitat gairebé natural, compartida amb alguns animals marins, de percebre el món i el mar. I bé, hi ha altres figures, esclar, meravelloses. Magalhaes és una figura tràgica; Colom, una figura amb gran intel·ligència, i molt bona sort, també. Però els desconeguts, els sense nom, m'agraden més.

Al-Muqaddasi, un geògraf àrab del segle X, li serveix per explicar la recol·lecció del valuós corall vermell al Mediterrani al llarg de la història. Èric el Roig, el llegendari pirata que va descobrir Groenlàndia, li permet parlar del comerç d'ivori dels ullals blancs de les morses. La salaó del bacallà i les arengades li permeten explicar la creació de la Lliga Hanseàtica... Molts cops, a través d'un animal marí, s'explica el creixement d'un imperi i les relacions que hi ha entre civilitzacions.

— El mar és el lloc perfecte per entendre les dinàmiques històriques més importants. I a vegades les més desconegudes, perquè tots estem massa enfocats, tant a l'escola com a les universitats, en les nostres singularitats nacionals i regionals. Però la capacitat que ha tingut la humanitat de connectar-se sempre és un dels elements més importants de la nostra història. Cal veure el món a vol d'ocell per entendre totes les seves particularitats, relacions i xarxes. Penso que aquest és el punt de partida més interessant de totes les històries humanes que es poden explicar.

I en totes elles el mar ha estat fonamental. Controlar el mar i les seves rutes ha marcat la història i les relacions de poder entre cultures.

— Sí, però en aquest procés hi ha hagut dos moments diferents. Tots els imperis han tingut la necessitat de controlar el mar, però tecnològicament fins a l’Edat Moderna el control del mar va ser bàsicament de cabotatge. És a dir, amb viatges de navegació costanera i de relació entre les illes. Perquè eren galeres, naus bastant simples que no estaven pensades per a mar obert. Després, a finals de l’Edat Mitjana, comencem a veure un canvi tecnològic important que surt dels països del nord i arriba fins al sud, als països mediterranis, i esclar, sobretot espanyols, portuguesos, catalans, genoveses, que produeixen nous vaixells, com les naus, les caravel·les... i gràcies a aquests canvis tecnològic comencem a veure també canvis en la capacitat de controlar, comprendre i descriure el mar i d’arribar a noves illes. Tot això és el principi d’un canvi fonamental, que al final descobrirà noves possibilitats per viatjar en el mar obert. És després d’aquest procés que es podrà dir que qui controla el mar controla el món, perquè aquest control era totalment nou. Era un control més gran, era un control dels estrets i dels espais que permetien viatjar d’un punt A a un punt B de la manera més ràpida possible, i de controlar militarment i comercialment els espais, que al final ja eren tan grans com el món. Però la primera vegada que es pot dir una cosa així és al principi de l’edat moderna.

Antigament els imperis s'havien anat succeint en la lluita per dominar el mar. Els fenicis i cartaginesos, els romans, els venecians, els turcs, els catalans, els espanyols, els portuguesos, els anglesos. Tots han lluitat entre ells per tenir el control militar i comercial de les rutes marítimes. En aquests moments hi ha conflicte al canal de Panamà, al canal de Suez, a l'estret d'Ormuz, al mar de la Xina... ¿Les guerres actuals segueixen tenint a veure amb el control del mar?

— Tenint en compte que gairebé tot viatja a través del mar –les mercaderies, les comunicacions, l'energia...–, sí, encara ara qui controla el mar segueix controlant el món. I avui segueixen sent els Estats Units, però ja no ho fan com a finals de la Segona Guerra Mundial. Tot està canviant a una gran velocitat. No sabria dir si totes les guerres que vivim avui estan relacionades amb el mar. Al Pròxim Orient hi ha altres problemes, tot i que allà hi ha elements connectats, perquè a les costes de Palestina i Israel hi ha molt petroli i gas, a més de ser un lloc estratègic important. Els houthis estan lluitant i mirant de bloquejar el canal de Suez i l'estret d'Ormuz perquè saben que són punts clau del comerç mundial. I esclar, el control ja és un acte de guerra. I també es pot parlar de la necessitat gairebé fisiològica dels russos, des del temps de Catalina la Gran, de tenir una sortida al mar pel sud, perquè els del nord són petits i no gaire funcionals per al comerç mundial. Per no parlar del mar de la Xina, que és un enorme problema del futur, perquè tant els xinesos com els estatunidencs senten la necessitat de controlar-lo. No es pot dir que el mar ho expliqui tot, però sí parts fonamentals dels conflictes que estem vivint avui.

Les grans batalles navals que apareixen al llibre van marcar a vegades el principi o el final d'un imperi. En aquests moments de rearmament, amb la tecnologia actual, són possibles?

— No són útils ni tampoc econòmiques, ara com ara. Les batalles navals, en realitat, han tingut una història bastant curta. Durant segles, en l'antiguitat i també a l'Edat Mitjana, realment no van ser veritables batalles navals sinó batalles de terra fetes al mar. És a dir, es feien als vaixells com si fossin a terra. S'havien d'acostar per lluitar. Fins que no hi ha els canons i els projectils de distància, no hi ha la possibilitat de disparar de lluny a les naus enemigues i, per descomptat, als ports. Això va ser militarment útil a l'edat contemporània, fins al primer conflicte mundial. Avui ja no. Aquestes tecnologies han quedat velles. Els drons, el control del cel i de l'espai són els punts fonamentals de totes les batalles que es lluiten avui, també de les que es fan al mar. El control del cel va ser el gran salt de qualitat en qualsevol sentit que hi va haver a mitjan segle XX, i el de l'espai és el que estem vivint ara. Tot això ha canviat del tot la idea de la guerra. I no en cap bon sentit, esclar.

Quan feia d'historiador acadèmic, el seu àmbit de recerca eren les relacions entre cristians, musulmans i jueus en l'espai mediterrani, i ara acaba de publicar un llibre titulat La invención de occidente. España, Portugal y la invención de una cultura (Ático de los Libros). Com veu aquesta relació entre Occident i Orient?

— He de reconèixer que tinc l'obsessió de treballar i reflexionar sempre sobre les relacions. Crec que expliquen molt millor la nostra identitat i la nostra estructura social que els fets històrics més coneguts. Occident es pot dir que va ser una "invenció" perquè era un lloc que havíem de conquerir i descobrir. Orient, en canvi, sempre ha format part de la nostra història. De dues maneres diferents. Per una banda, perquè sempre hi hem tingut relacions fonamentals, amb l'intercanvi d'espècies, tèxtils, idees, cultures, filosofies. Però, de l'altra, precisament perquè des d'Orient ens arribaven la riquesa i la saviesa, hem definit i construït una idea d'Orient com un espai en negatiu, com un enemic, com l'altre, com algú a conquerir.

La conscienciació ecològica apareix molt al llibre. Hi està compromès?

— Sí, abans fins i tot de publicar la Historia del mar ja havia participat en activitats de sensibilització de la Unesco. Estic totalment convençut que, més enllà de les guerres i tragèdies que estem veient, el gran problema a què ens enfrontarem els propers anys, el més fonamental, és el canvi climàtic. I per això crec que els historiadors, i tots en general, hem de tenir present que parlar de civilitzacions i cultura vol dir també parlar de natura. I si es fa una història del mar, s'ha de fer en aquest sentit. Per això acabo el llibre, irònicament, amb la frase que, davant la destrucció del món que veuen, els dofins savis de la Guia per a autoestopistes galàctics, de Douglas Adams, diuen: "Adeu, i gràcies per tot el peix".