Una casa del color de la terra

Hi ha cases que, per molt contemporànies que es mostrin, saben fer com si sempre haguessin estat al lloc. La casa que l’estudi Twobo –liderat pels arquitectes Pablo Twose, María Pancorbo i Alberto Twose– ha construït a Matadepera pertany a aquesta categoria: una arquitectura molt contemporània però que no s’imposa, que s’enterra en el terreny i que es mimetitza fins a confondre’s amb el paisatge. És una casa feta, literalment, del color de la pròpia terra.

Aquest terreny, intens i ple de matisos, és el punt de partida del projecte: una parcel·la marcada per una topografia pronunciada, amb un gran desnivell, travessada per una torrentera i modelada per la correntia de l’aigua, on s’alternen clarianes obertes al sol de la tarda amb una mena de petites valls fresques i ombrívoles, protegides per un bosquet d’alzines i roures. Al fons, la silueta inconfusible de la Mola actua com a teló de fons constant. La terra, vermellosa, ho impregna tot. Quan es grata el sòl apareix aquest color entre rosat i rogenc que acabarà definint l’ànima de la casa.

Contemplar aquesta casa sota la Mola és constatar que, lluny de competir amb el paisatge o de buscar-hi protagonisme, l’arquitectura opta per fondre-s’hi i passar gairebé desapercebuda. Vista des de dalt, la casa no es percep. Queda semisoterrada pel desnivell natural del terreny, amb cobertes de grava del mateix color que el terra. Només sobresurten, com un indici del que hi ha a sota, les voltes de formigó, evocant el record d’unes ruïnes que sempre haguessin estat en aquell paratge.

En dos volums

La construcció es fragmenta en dos volums que s’adapten a les corbes de nivell i abracen, entre tots dos, el petit bosc existent. En un s’hi desenvolupa la vida col·lectiva, la familiar, la social; a l’altre, els espais més íntims. Entre ambdós, una zona de connexió que accentua la sensació que es tracta de dues cases que dialoguen entre elles. Però en cap cas no és una fragmentació, és un espai de continuïtat que, a més, amb una transparència gairebé absoluta, permet respectar al màxim l’àrea natural i reforça la idea d’una arquitectura que no només es fon en el paisatge sinó que es deixa travessar per ell.

Els murs d’aquesta llar emergeixen directament del terreny, resseguint-ne el relleu. Durant l’obra, la roca que hi va aparèixer es va conservar i es va integrar en la casa, com una manera d’aprofitar els accidents del lloc: un estudi s’orienta directament cap a una d’aquestes formacions, com si l’arquitectura hagués acceptat, sense resistència, allò que el sòl li oferia. Damunt aquests murs s’aixequen les voltes de formigó, encofrades amb fusta, que protegeixen l’interior i evoquen la idea de gruta, de cova primigènia, de lloc per guarir-se.

L’experiència d’habitar aquesta casa, a més d’una convivència absoluta amb la natura que s’hi integra, és també un recorregut. De fet, el terreny demanava girs, desplaçaments, canvis de direcció, i els arquitectes de Twobo els han convertit en una seqüència fluida i suggerent. Ara bé, més que ser una casa de transparències totals i de vistes omnipresents, és una casa en la qual les vistes es busquen, s’emmarquen, apareixen de manera gradual. La sala i la cuina s’obren cap a punts concrets del paisatge, mentre que el verd exterior irromp amb força a través de finestres calculades, reforçat pel contrast amb els tons càlids de l’interior.

Els materials acaben de cosir aquesta relació íntima amb el lloc. Morter de calç a les façanes, rajoles ceràmiques i formigó pigmentat que tenyeix parets i terres d’un to rosat vermellós, profundament acollidor. La llum natural, en entrar, ho transforma tot en una atmosfera terrosa i envoltant. Les voltes, a més, serveixen per definir espais clars dins d’una planta fluida, creant racons sense tancar-se del tot, àmbits protegits que conviden a quedar-s’hi.

Amb el record de la casa experimental d’Alvar Aalto a Muuratsalo (Finlàndia), que es desfà en el paisatge, aquí també hi ha la voluntat de perdre’s, de no saber exactament on acaba la natura i on comença l’arquitectura. A Matadepera, Twobo ha construït una casa que no crida l’atenció, però que es recorda: una llar que no només s’assenta sobre la terra, sinó que sembla haver-ne nascut.