Les Falles: gairebé 300 anys d'història d'una festa que el poder ha volgut domesticar

ValènciaPer un costat, un petit ninot de poc més d'un metre d'alçada de l'actual president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca, que, en mirar-se en un mirall, rep la imatge del seu predecessor Carlos Mazón i no la seva. Per un altre, una gegantina figura d'una odalisca encisadora, d'un mag captivador o d'un pirata sorneguer que presideixen una monumental falla, però que tenen una relació amb l'actualitat tan difusa com la boira. Aquestes dues possibilitats, la d'una obra crítica i compromesa amb el seu temps i la d'una construcció que sols aspira a impressionar pel seu atractiu estètic representen les dues cares d'una festa amb ja gairebé 300 anys d'història que ha estat un instrument d'expressió popular i de denúncia social, però que el poder ha volgut domesticar.

La història d'aquesta evolució arrenca a València pels volts de l’any 1750, quan a les celebracions entorn de la figura de sant Josep –la festa del sant és el 19 de març–, patró dels fusters, s'incorpora la crema de “trastos vells” que inclouen figures. La festa té lloc a l'inici de la primavera i forma part del conjunt de rituals que celebren haver superat els mesos de mal temps i l'arribada de la calor i la fertilitat. Segons explica el doctor en història medieval Vicent Baydal, el caràcter purificador del foc assoleix el de "sancionador o d'ajusticiament" quan les fogueres comencen a adquirir formes més elaborades i les figures incrementen la seva aparença humana per donar lloc als primers ninots que són condemnats pels seus "comportaments inadequats". Es tracta encara d'una festa molt petita, amb sis o set monuments a tota la ciutat, que es planta i crema el mateix dia, el 18 de març, la vigília de la festivitat, i que tot i que compta amb l'ajuda dels fusters, és impulsada pels veïns.

Els impostos i la censura: la primera estratègia de control

Durant el segle XIX les Falles s'independitzen de la celebració de Sant Josep i guanyen component satíric. És, aleshores, quan els ninots comencen a representar personatges recognoscibles de la vida social i política i apareixen els llibres de falla per explicar les escenes. El primer que es conserva és de l'any 1855 i és obra de l’escriptor de Sueca Josep Bernat i Baldoví. La popularització de la festa comença, però, a preocupar l'Ajuntament de València, que exigirà el seu vistiplau a tots els monuments, llibres i cartells. A més, l'any 1851 a causa de la inestabilitat política prohibirà la celebració, en una ordre que serà desobeïda pels fallers. El consistori complementarà la seva estratègia de control amb la imposició d'elevades taxes i impostos. Un dels punts àlgids d'aquesta fórmula tindrà lloc el 1883, quan apliqui un gravamen de 30 pessetes. En resposta, només quatre comissions plantaran el monument. L'any 1884 es repetirà la situació. I un any més tard, les restriccions econòmiques comportaran que sols s'aixequi una falla. Finalment, l’any 1886 i davant una taxa de 60 pessetes, cap comissió organitzarà la festa.

Canvi de tàctica: ara els premis

Amb el canvi de segle, les classes dominants canvien de tàctica. El 1901 creen uns premis al mèrit artístic que serviran per modelar un cànon que totes les agrupacions que vulguin destacar hauran de respectar. Naixen les que Baydal qualifica de "falles apologètiques", les que en lloc de criticar exalten "algun element de la cultura del poder com un personatge o un fet polític". Es planten, per exemple, monuments en honor a alcaldes de València, a la mateixa ciutat o en defensa de la guerra d’Espanya contra el Marroc. És en aquest moment quan les falles creixen i ja són una trentena a la ciutat de València. Tot seguit, es creen les comissions i la festa s’amplia al dia 19. També guanyen presència la pirotècnia i les bandes de música. Aquesta efervescència es multiplicarà en les dècades dels 20 i dels 30 i convertirà la festa en una celebració “massiva i turística”, amb un centenar de comissions i l'ampliació a altres ciutats com Alzira, Sagunt, Gandia, Borriana o Alcoi. A més, s'avança la Plantà al dia 16, s’inicien actes claus com la Crida (1931), la Nit del Foc (1932) i l'Exposició del Ninot (1934) i es crea l’himne oficiós de la festa (1929), el pasdoble El faller, obra de Maximilià Thous i Josep Serrano –el primer, figura important del valencianisme polític del moment, i el segon, un músic destacat–. També apareix el càrrec de fallera major com una “mescla de les regines de les festes aristocràtiques i els concursos de bellesa”. Com a contrapunt a la cosificació de la dona, destaca el fet que l’any 1930 hi hagué fins a vuit falles formades únicament per dones i que el 1932 trobem la primera dona presidenta d'una comissió, Pilar Muñoz, de l'agrupació Doctor Simarro-Jai Alai.

"Tot i que són anys en què es promou el caràcter turístic de la festa amb l'impuls d'un tren faller des de Madrid i un vaixell per als emigrats a l'Argentina, l'Uruguai o el Brasil, també és un període en què la festa s'impregna del valencianisme efervescent de l'època", destaca Josep Lluís Marín, membre de l'Associació d'Estudis Fallers. L'estudiós assenyala fets poc coneguts com que ja aleshores, el Centre d'Actuació Valencianista oferia un servei de correcció lingüística a les comissions o que revistes de cultura popular com Pensat i Fet comptaven amb autors tan destacats com Carles Salvador o Maximilià Thous.

El franquisme: purga i control total

El període més negre de la festa es va viure amb la dictadura franquista, que va aplicar una gran purga. "Del cens faller de l'any 1936, l'any 1943 només quedava el 13% dels membres", denuncia el sociòleg i historiador Gil-Manuel Hernàndez. L'investigador destaca que la Guerra Civil suposa "un abans i un després en la celebració i és el període que més l'ha marcat". No és d'estranyar si tenim en compte el que deia l'aleshores regidor de Cultura de l’Ajuntament de València, Martí Domínguez, que va deixar clar que el règim feixista no estava disposat a “consentir" en els monuments "ni la més lleu al·lusió a coses recents” i que les Falles havien de ser una “ostentació de sentit cristià”. Unes paraules que hauria complit, com demostraria que, segons dades recollides per Baydal, el 1957, el 94% de les falles plantades van ser objecte d'algun tipus de censura. Per complir aquesta vigilància, el règim va substituir el Comitè Central Faller per una Junta Central Fallera depenent de l’Ajuntament. A més, la fallera major va passar a ser triada per l’alcaldia entre una de les famílies fidels al règim i es va instaurar l'encara vigent Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats. "A principis del segle XX les classes dominants van modelar el contingut de les falles i el franquisme ho va fer del conjunt de la festa", destaca Josep Lluís Marín que apunta que aquest no és un fenomen aïllat, i que va passar el mateix amb la Feria de Abril de Sevilla, la Setmana Santa d'Andalusia, el Carnestoltes de Cadis o la Festa de la Mercè de Barcelona.

Una festa segrestada?

I amb l'arribada de la democràcia, ¿la festa ha sigut capaç de desempallegar-se de la censura franquista i recuperar la crítica? Segons el membre de l'Associació d'Estudis Fallers, "no en gran part" perquè els grans monuments, que són els que marquen la pauta, prioritzen guanyar premis, mantenen un caràcter "escapista" i només fan referència a l'actualitat i als seus elements més controvertits en petits ninots, però mai en les figures principals. No obstant això, apunta que també hi ha un circuit alternatiu batejat com Falles Innovadores i Experimentals al voltant del qual orbiten fins a 35 comissions –el 7% del total de la ciutat– que sí que tenen un tarannà marcadament renovador.

Sobre els motius de l'immobilisme d'alguns sectors, Marín assenyala que la festa "arrossega una inèrcia" de la qual són responsables unes elits "que no són permeables als canvis socials" i que estan "bunqueritzades" en una Junta Central Fallera, que afirma que "és un òrgan que expulsa la dissidència". Hi està d'acord el sociòleg Gil-Manuel Hernàndez, que lamenta que els directius d'aquesta entitat són "els mateixos des de fa dècades" i que tenen una estreta relació amb els partits conservadors i l'anticatalanisme. No obstant això, subratlla que sí que existeix una progressiva renovació en la resta de segments del col·lectiu i destaca el resultat d'una enquesta encarregada el 2017 per l'Ajuntament de València. Segons el sondeig, el 45,4% dels membres del teixit faller es definia d'esquerra o de centreesquerra, davant un 25,7% que deia que era de dreta o centredreta, i un 21,5% de centre. "Són dades que mostren un posicionament més progressista que el del conjunt dels veïns de la ciutat, que trenquen tòpics i que evidencien que una minoria amb comportaments mafiosos té segrestada la festa", conclou.