Una casa tan natural que es fon amb l’entorn

A la part alta d’un terreny allargat al municipi de Manacor, entre el verd d’un pinar i una plantació jove de garrovers, Ca’n Gallineta sembla que vol amagar-se, fondre’s amb l’entorn. OAM Arquitectes, l’estudi manacorí dels germans Biel i Toni Oliver Galmés, hi han practicat un exercici de discreció: una arquitectura horitzontal, baixa, serena, que no pretén competir amb l’entorn sinó quasi esborrar-se. És una casa que, de lluny, pot no ser vista si un no sap que hi és.

L’elecció de situar tota la vida en una sola planta respon tant a una voluntat paisatgística com a una lògica climàtica i també a una funcionalitat òptima. L’edifici s’estira en direcció est-oest com si seguís la memòria d’un antic camí rural. A mesura que un s’hi acosta, la successió de porxos i pèrgoles –amb pilars repetits a distàncies exactes, com aquells aqüeductes senzills de pedra del camp mallorquí– crea un ritme tranquil. Aquest horitzó ombrejat protegeix del sol, filtra la llum i dona a la façana un pols humà.

La casa està formada per diferents volums rectangulars que no s’alineen del tot, com si cadascun busqués el seu lloc. Aquesta lleugera coreografia de desplaçaments genera reculades i sorgeixen patis. És un recorregut que no es fa en línia recta, sinó amb una certa pausa, convidant a aturar-se sota un porxo, a asseure’s mirant el camp o a descobrir com el vent circula entre dos volums. A Ca’n Gallineta l’espai exterior és tan important com l’interior.

A dins, la gran coberta inclinada d’una sola aigua embolcalla tots els volums. Però aquesta unitat es trenca –segurament amb voluntat de fer més amable l’escala– amb zones de sostre acabades amb voltes lleugeres de canyís. Fan de falsos sostres, sí, però també són moments d’intimitat, amb llum més baixa, textura natural i una acústica que acompanya. Els espais de circulació que discorren a la façana nord, sota aquestes voltes, són més que passadissos: acullen taules de feina i estudi, prestatgeries, armaris i altres espais d’emmagatzematge. Són llocs on viure, no simplement per on passar.

Als extrems de la casa, dues zones de nit garanteixen la privacitat de pares i fills. Les estances principals miren al sud, cap al paisatge, i s’obren a porxos propis que actuen com a transició entre la casa i el camp. A l’interior, el paviment continu de trispol –com s’havia fet sempre a les cases de camp– connecta totes les estances amb un mateix color terrós, subtilment rugós, i reforça aquesta idea de continuïtat material que ho impregna tot. El revestiment de la façana, un morter de calç fet amb terres de la mateixa finca, dona a l’habitatge el mateix to càlid, que canvia segons la llum.

En aquest exercici de sostenibilitat, la coberta és, potser, el gest més sostenible de tots: s’aïlla amb bolles de posidònia de la costa propera. Aquest material, tan mallorquí com la pròpia terra, respira amb una eficàcia natural sorprenent. Manté la casa fresca a l’estiu, conserva la calor a l’hivern i converteix l’edifici en un organisme que dialoga amb el clima sense necessitat de grans artificis.

El jardí completa aquesta actitud d’austeritat. La vegetació mínima, d’espècies que no demanen aigua; gravilla de Felanitx feta de fragments de ceràmica triturada que reciclen restes de l’obra i aporten un to rogenc lleu al terra. És un paisatge construït amb una humilitat deliberada que envolta aquesta casa feta per viure-hi tot l’any, per a una família amb dos fills. Una llar que és també la declaració d’una arquitectura que reivindica la bellesa del que és natural, el silenci de la simplicitat, la importància dels detalls discrets però molt presents i sobretot el luxe que sempre és l’espai.