Aquella casa que ningú volia

Quan l’agència immobiliària li va parlar d’una casa a Montuïri que ni tan sols oferien perquè era “un desastre” que tanmateix no li agradaria, l’arquitecte Luis Arredondo va tenir clar que, just per això, la volia veure. Qui dirigeix l’estudi Arrel cercava un lloc on viure i treballar, i aquella planta baixa, pis i terrassa a la coberta, tota fosca, humida i sense cap vista, aquella caseta entre mitgeres que ningú volia, encaixava més amb una intuïció que amb un programa de vida i feina. Estava enclotada, encaixonada entre aquelles mitgeres que la superaven de molt –tenia cinc metres de façana al nord, amb murs de pedra existents, i quedava comprimida entre una mitgera sud de dotze metres d’alçada i una façana nord de deu–, no ventilava, i el pis superior, de poc més de cinquanta metres quadrats, estava compartimentat fins a l’extrem, amb set habitacions. A més, el fet que el poble de Montuïri s’aixequi damunt un turó generava un desnivell de fins a quatre metres entre el carrer i la part posterior de la casa. Tot eren reptes a superar.

Arredondo conta que hi va entrar a viure així com estava la casa original, i mentre començava a fer-se-la seva va iniciar un procés que ell anomena d’“arqueologia”: descobrir els murs de pedra, llegir les diferents fases de creixement de la casa i entendre’n l’evolució i les possibilitats. Aquells elements no només es van conservar, sinó que es van convertir en l’eix material del projecte.

La clau, en tot cas, va ser una petita sortida al carrer lateral que permetia replantejar l’accés principal i fer créixer la casa en vertical. Els 130 metres quadrats que ara, després de la reforma, té la casa es distribueixen en quatre plantes força diàfanes, amb espai i sobretot molta llum. A baix de tot, amb accés directe des del carrer, s’hi situa l’estudi d’arquitectura. A la primera planta, dos dormitoris, cadascun amb el seu bany. A la segona, la cuina i el menjador comparteixen l’espai unitari. I a la darrera s’hi situa la sala d’estar. Una distribució invertida que reserva el millor espai per a la vida diürna i, sobretot, per a la mirada més llunyana. I és que aquesta darrera planta, ja per damunt de la teulada del veí, s’obre a unes vistes amples sobre la serra de Tramuntana. Assegut al sofà, l’arquitecte Luis Arredondo pot contemplar les muntanyes per damunt de la casa del davant, com si tingués un periscopi. D’aquí el nom que ha donat a la casa. Una escala de caragol de metall, blanca, recorre verticalment tot l’habitatge, travessant un gran buit central que connecta visualment totes les plantes i permet l’entrada directa i molt generosa de la llum zenital que arriba fins a la planta més baixa. La llum, de fet, ha estat l’obsessió i en bona part el motor del projecte. No debades la llum canvia les proporcions, multiplica els metres cúbics (o la sensació) i genera mirades en diagonal que donen profunditat i caràcter a l’espai.

De dalt a baix, un dels murs mitgers, amb la pedra ara a la vista, acompanya tot aquest recorregut vertical com a presència vernacla. Al davant, l’altra mitgera s’ha resolt amb blocs de termoargila vista, una rèplica contemporània que dialoga amb l’existent, amb el passat de la casa. En pujar, el canvi de materials, la irregularitat dels forjats originals i el creixement en espiral de l’escala donen una mobilitat espacial constant. A dalt de tot, la sala d’estar és l’“habitació de la llum”: al sud es contempla una mitgera coberta de vegetació i el sol banyant els murs; al nord, l’absència de mur, les vistes més amples i els capvespres.

Al carrer, Arredondo va mantenir la façana original de pedra, perfilant portes i finestrals amb ferro per reforçar la seguretat i el caràcter, en contrast amb el referit de les plantes afegides. Ha unificat la carta de materials —blanc i terra, paviments de formigó polit, fusta en finestres i alguns dels sostres— per deixar que l’espai i la llum siguin els protagonistes. “Soc el meu millor i el meu pitjor client”, diu l’arquitecte: el millor perquè li permet experimentar, el pitjor perquè ha canviat el projecte desenes de vegades, buscant millorar cada detall.

Sap que és una casa amb moltes escales, sí, però no li molesten perquè també té pati, terrasses i vistes. I l’ha tinguda pel preu d’un petit apartament a ciutat. I, si mai cal, diu, hi ha espai per a un ascensor. La Casa Periscopi és això, al cap i a la fi: la reforma i ampliació possible per aconseguir viure i treballar en un espai de llum, aire i una materialitat sincera en el casc antic d’un poble tranquil.

En quatre plantes

L’arquitecte Luis Arredondo va poder ampliar verticalment la caseta que havia comprat per convertir-la en la seva llar i també en el seu estudi. De baix a dalt, les funcions de la casa són el lloc per a la feina (a la planta baixa), el de dormir amb el pati (planta primera), el de cuinar i menjar amb una generosa terrassa (a la segona) i el d’estar amb un balcó i bones vistes, a la planta més alta.