La comunicació entre l’exterior i l’interior a la Casa Sitges és absoluta, especialment a la planta més alta, destinada a la vida de dia i col·lectiva. Els grans finestrals, concebuts –insistim– perquè el paisatge i el cel siguin una pintura viva sempre present a l’habitatge, fan un joc de comunicació ben entesa amb els passos de l’interior, obertures que potencien les perspectives cap a les millors vistes a més de facilitar la circulació visual i física entre els successius espais, tant entre els de dins com d’aquests amb els de les terrasses que recorren tres parts de la façana. Aquesta manera de concebre el projecte per part de l’arquitecte Roman Izquierdo Bouldstridge no només respon a una qüestió de comunicació entre la vida i les vistes, sinó també a una voluntat de flexibilitzar l’ús i la funció dels diferents espais. Amb excepció de la cuina i el bany, la resta d’estances d’aquesta planta –estudi, menjador, sala d’estar i sala de jocs– poden intercanviar-se el lloc o redefinir-se segons les necessitats familiars o les preferències de cada època vital.
Una casa per veure sempre el cel
Casa Sitges. Studio Roman Izquierdo Bouldstridge (Sitges)
Sabien que podrien veure el cel des de pràcticament qualsevol punt de la Casa Sitges. I és el que volien. Sovint no es té l’altura perquè el que entri a formar part de l’habitatge, tant o més que els verds de la natura, siguin els canvis de blaus, el moviment dels núvols, la transformació constant de la llum. L’arquitecte Roman Izquierdo Bouldstridge, fundador de l’estudi de Barcelona que porta el seu nom, es va adonar de seguida que la reforma d’aquella casa original del 1975 i situada a les portes del Parc Natural del Garraf s’havia de concebre en funció sobretot de les vistes espectaculars del cel però també de les muntanyes, les pinedes i el mar.
“La proposta posa de manifest la tècnica de disseny japonesa shakkei, que significa «paisatge prestat», per la qual el paisatge exterior del jardí s’integra a l’habitatge per formar-ne part. Des del principi es concep l’espai com un mirador habitable”, diu Izquierdo Bouldstridge, que va començar la seva carrera professional al Japó, als estudis de Junya Ishigami i de Kengo Kuma, i es va deixar seduir per conceptes nipons de l’arquitectura, que sempre, d’una manera o una altra, reflecteix en la transposició a l’àmbit mediterrani.
Així, la reforma d’aquella vella casa, fosca i molt compartimentada, es va fer donant prioritat absoluta a les noves finestres que s’obririen amb la dimensió, el format i el lloc que més convenia per a l’òptima contemplació del cel, del mar i de la natura, propiciant d’aquesta manera la connexió de les persones amb el seu entorn natural. De fet, de la façana de la vella casa no se’n va canviar el material ni l’estructura essencial, i l'únic que s’hi va fer va ser obrir uns finestrals que, a més, s’han emmarcat en fusta com si fossin quadres dins l’espai domèstic.
Resulta molt interessant de veure l’exercici compositiu i de proporcions que hi han fet els responsables de l’estudi Roman Izquierdo Bouldstridge, així com els recursos arquitectònics que han fet servir per remarcar el que s’havia fixat com a principal propòsit per a la vida en aquesta casa. “Les finestres i els passos de les portes es conceben com un mateix element: un límit invisible que uneix i separa dos llocs, un espai intersticial que posa en valor el concepte japonès ma, un buit pel qual transiten la llum, l’aire i les persones”, diuen els arquitectes. Així, les noves visuals creuen la totalitat de l’habitatge fins al mar i la muntanya, originant una successió de llindars i estances relacionades sempre amb el paisatge. De fet, la col·locació d’un llit, d’un sofà, d’una taula o de qualsevol peça dins la casa es pensa en funció del finestral o de les diferents finestres que es podran contemplar des d’aquell punt.
A més, però, i això no és una qüestió secundària, aquesta concepció fa que l’habitatge tingui un rendiment energètic òptim, que hi hagi una entrada molt generosa de llum natural alhora que obre el pas a una ventilació creuada que li donarà salubritat i confort i que contribuirà a evitar les humitats. I tot això, a la casa Sitges, passa tant a la planta alta com a la baixa. De fet, abans de la reforma, d’aquest habitatge només se’n feia servir la planta alta. Amb el projecte de rehabilitació es va tenir clar que el nivell de dalt, el que té les millors vistes, s’habilitaria per a la zona de dia, la més col·lectiva, mentre que la planta baixa acolliria el porxo, tres habitacions, dos banys i la bugaderia. Però igualment, en aquesta planta baixa les finestres són pintures vivents de la natura.
Com a la resta de la casa, els buits també s’emmarquen amb llistons amples de fusta de castanyer “per emfatitzar les vistes del paisatge”, diuen els responsables del projecte. També és amb aquest propòsit que han pintat els sostres i les parets de blanc, per no treure ni una mica de protagonisme a les finestres, a la vegada que s’augmenta la lluminositat dels interiors. En tot –també en l’elecció de la fusta per al terra– hi ha un propòsit de simplificació, d’unitat dels espais, d’economització dels materials i sobretot de conquesta d’un confort càlid per a les persones que habiten la casa.