“Mai no m’he sentit tan a casa com quan vivia a la del meu avi": els secrets de les cases de Mercè Rodoreda

L’exposició Mercè Rodoreda, un bosc, que es podrà veure al CCCB entre el 5 de desembre de 2025 i el 25 de maig de 2026, ha estat comissariada per la professora i assagista Neus Penalba. Concebuda com una exploració de l’imaginari de l’escriptora, l’exposició converteix l’espai museístic en un bosc que representa i analitza l’univers rodoredià. El visitant hi passeja i descobreix, segons Penalba, “les arrels literàries i vitals i l’experiència del desarrelament provocat per l’exili; els troncs de la vivència de la guerra; les branques que volen tocar els grans noms de la cultura occidental –escriptors, pintors i cineastes–; les capçades que acullen ocells i freguen el cel; i també les llavors, que acaben germinant i donant fruit” en tants creadors actuals. En aquest reportatge reconstruirem la biografia i l’imaginari de l’autora de La plaça del Diamant,també recorrent un bosc. En concret, el bosc de les cases on va viure i de les cases que marquen més icònicament la seva narrativa.

Una vida intensa

“Una persona feliç no té història”, va dir Mercè Rodoreda a Montserrat Roig durant una mítica entrevista. És una frase que resumeix el·lípticament la vida dramàtica i la biografia turbulenta de l’autora de Mirall trencat, El carrer de les Camèlies i La mort i la primavera, entre tantes altres obres centrals de la literatura catalana moderna, d’una influència i una capacitat de fascinació que no deixen de créixer i expandir-se amb el pas dels anys. També és una frase, però, que pot induir a simplificacions i a equívocs. La vida de Rodoreda va ser dramàtica, sí. Va estar marcada per un matrimoni forçat i contra natura i per una guerra civil sanguinària. També per una guerra mundial que va estar a punt de destruir-ho tot i per un exili llarguíssim, i, finalment, per un retorn melancòlic a una Barcelona i una Catalunya desfigurades per prop de quaranta anys de dictadura. La de Rodoreda va ser també, però, una vida intensa, plena de moments preciosos i de períodes d’autèntica felicitat.

Només aquells que han tingut una infantesa feliç poden sentir d’adults que la infantesa és el paradís perdut. La de Rodoreda va ser una infantesa feliç, custodiada sobretot per dues figures protectores, l’avi patriarcal i bonàs i la mare amorosa i entregada. Hi ha una foto esplèndida, feta en un estudi, que ho exemplifica: s’hi veu una Rodoreda de tres anys que està entre perplexa i contenta, mentre l’avi, des d’un costat, li agafa la maneta i la mira embadalit amb el seu posat de profeta burgès. La mare, per la seva banda, una dona culta, vitalista i presumida, des de l’altre costat, s’hi mig inclina al damunt, benefactora.

Mercè Rodoreda va néixer el 17 d’octubre de 1908 al Casal Gurguí, una petita torre que era propietat del seu avi, situada al carrer de Sant Antoni, avui Manuel Angelon, al barri de Sant Gervasi. No en queda res, de la torreta, que tenia jardí i estava coronada per una senyera. Al lloc on era hi ha, actualment, un pàrquing. Els records feliços que l’escriptora hi va acumular, però, la van acompanyar sempre. Jocs imaginatius, flors de tot tipus, música (piano, cançons), un gust familiar pel teatre, el descobriment de la literatura catalana... En part gràcies al seu pare, que feia feina de comptable però era un home de lletres frustrat, la petita Rodoreda ja coneixia Guimerà, Víctor Català, Ruyra... I, sobretot, Josep Carner.

A De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda, preparat i escrit per Marta Nadal, s’hi recull una frase que ho resumeix tot: “Mai no m’he sentit tan a casa com quan vivia a casa del meu avi amb els meus pares”. Viure en plenitud, ser feliç, és sentir-te a casa, tant al lloc on vius com al món. La nena Rodoreda no podia saber que al seu davant s’hi obriria, aviat, un llarg nomadisme, gairebé sempre travessat per la incertesa i el desfici, sovint molt inhòspit.

Aquell món de felicitat infantil i de plenitud vital pura començarà a acabar-se el dia que, quan la jove Mercè té setze anys, la seva mare la promet amb el seu germà. Jordi Gurguí havia fet diners a l’Argentina i la mare de la futura escriptora va veure’l com l’opció més segura per garantir una certa estabilitat econòmica per a la seva filla i tota la seva família, que vivien amb estretors. Rodoreda i el seu oncle es casaren el mateix dia que ella feia vint anys, i se n’anaren a viure junts a la casa del número 16 del carrer de Saragossa, no gaire lluny de la torreta familiar. Aviat es va veure que aquell matrimoni no funcionaria. Durant els primers anys, quan ella encara no escrivia ni feia periodisme, és de suposar que Rodoreda va sentir el malestar asfixiant de ser dependent del marit. Les quatre parets d’aquella casa, avui un bloc de pisos, degué sentir-los com una presó. Com més sentia que li queien a sobre, més ganes tenia de sortir-ne, d’escriure, de ser lliure. El matrimoni amb Jordi Gurguí va acabar oficialment el 1937, però abans havia donat fruit a l’únic fill de l’escriptora.

Rodoreda va florir, professionalment, creativament, vitalment, durant els anys plens de possibilitats de la Catalunya republicana. Col·labora en diaris i revistes, publica les seves primeres novel·les, comença a fer-se un nom dins un món cultural i literari català que per primer cop veu plausible esdevenir modernament hegemònic i normal; coneix homes potents que la respecten (Andreu Nin, Francesc Trabal)... Tot això trontolla i s’esquerda amb el cop d’estat franquista del juliol del 36, i queda definitivament tocat de mort amb l’entrada de les tropes feixistes i espanyolistes d’ocupació a Barcelona. Rodoreda, d’un catalanisme i un republicanisme de pedra picada, marxa cap a l’exili. El Mas Perxés, a Agullana, era “una casa pairal de tres plantes d’un magnat surer”. Confiscat durant la guerra, seria l’última seu de la Generalitat de Catalunya i de la Institució de les Lletres Catalanes, tal com s’explica al magnífic volum Paisatges, de Mercè Ibarz i Carme Esteve. Allà, Rodoreda s’hi va refugiar uns quants dies, abans de travessar la frontera. Hi havia molts altres escriptors (entre ells, Antoni Rovira i Virgili, el qual en va fer memòria a Els últims dies de la Catalunya republicana), i també hi van passar els presidents Companys, Negrín i Aguirre.

Les setmanes al castell de Roissy-en-Brie, ja a França, constitueixen un dels episodis més mítics, no tan sols de la biografia rodorediana, sinó de la història de la literatura catalana. Hi és tot, aquí: el drama de la història i la política, l’aventura tràgica i incerta de l’exili, les passions desbocades d’un grup d’homes i de dones sensibles i intel·ligents que viuen una situació límit... Ajudats econòmicament per Picasso i André Gide, entre altres, una vintena d’escriptors catalans, alguns acompanyats de les seves parelles, conviuen durant setmanes a Roissy. Ho conta Quim Torra a la biografia Armand Obiols, d’una fredor que crema. L’intel·lectual que es va perdre: “Roissy és un final i un principi. Perquè a Roissy s’acaben moltes històries d’amor i d’amistat i perquè en comencen d’altres que duraran tota la vida”.

És a Roissy on neix l’amor pletòric i escandalós entre Rodoreda i el crític literari Joan Prat, Armand Obiols de nom de ploma, casat i amb una filla, que ha deixat a Catalunya. A més, Obiols està casat amb la germana de Francesc Trabal, que també és a Roissy amb l’esposa. Rodoreda i Obiols es veuen mig d’amagat pels jardins del castell, i a l’habitació d’Anna Murià, la nova amiga de l’escriptora, i passegen i festegen. La relació causa una divisió insalvable dins el grup. Els odis i recels que tot plegat provocarà, en la majoria dels casos, duraran tota la vida.

Publicada el 1962, La plaça del Diamant va ser en el seu moment obviada pel jurat del premi Sant Jordi, però ha sigut reconeguda amb el millor premi possible, la fidelitat de successives generacions de lectors, i amb el premi més llustrós, la posteritat canònica.

Ambientada en la Barcelona de la República, la Guerra Civil i la postguerra, el barri de Gràcia on viuen la narradora i protagonista, la Natàlia/Colometa, i el seu marit, el Quimet, és idoni perquè Rodoreda hi mostri totes les opressions i totes les adversitats que ha de superar una dona ingènua, supervivent i humil. La Barcelona popular i viva d’aquesta novel·la, amb els seus oficis menestrals, la casa austera, el terrat i el colomar, és també la literaturització d’una realitat que ha sigut minuciosament arrasada al llarg de l’últim segle.

La casa de Llemotges, al número 12 del carrer de les Filles de Notre Dame, és la primera on, breument, fan vida conjugal Rodoreda i Obiols. Hi arriben l’estiu del 1940, després –qui ho explica és Obiols– “d’un viatge de tres setmanes, entre les avançades franceses i alemanyes”: “Hem estat copiosament bombardejats i metrallats; hi ha dies que hem caminat dotze hores sense menjar pràcticament res. Hem estat dotze dies amagats en la zona ocupada i hem fugit, esquivant patrulles alemanyes, a través dels boscos”. A Llemotges, a la zona lliure, Rodoreda es relaciona amb nombrosos refugiats, molts d’ells jueus, i es mal guanya la vida fent de cosidora mentre escriu contes així com pot.

La feina la fa a disgust, però magistralment. “Faig camises de dormir i combinacions per a un magatzem –escriu a Anna Murià–. Tinc una màquina i un maniquí i el meu desig més fervent és de veure-ho tot en flames”. Té problemes de fetge i li han d’extirpar un ovari. Com sol passar, la convivència complica la qüestió romàntica amb Obiols, que al cap de poc és detingut i enviat a un camp de treball.

Després de ser alliberat, Obiols entra a treballar a l’Organització Todt, un opac entramat d’empreses al servei del règim nazi encarregat de construir centenars de fortificacions tot al llarg del mur atlàntic. És un episodi obscur en la biografia d’Obiols, però la necessitat, l’afany de supervivència, la violència de la bota nazi esclafant la dignitat humana de tot aquell que no s’hi doblegava, no permeten judicis extemporanis. Rodoreda i Obiols s’han traslladat i ara malviuen gairebé encofrats en una habitació de vuit metres quadrats de la casa del número 43 del carrer Chauffour, a Bordeus. Estoica i vulnerable, Rodoreda cus i escriu, sobretot contes en què es filtra la misèria de la vida francesa sota l’ocupació hitleriana.

Al cap de tres anys, Rodoreda i Obiols deixen Bordeus i s’instal·len al París alliberat. Tal com explica Neus Penalba a l’imprescindible Fam als ulls, ciment a la boca, els anys de París (1946-1954) són crucials per a Rodoreda. Llegeix de tot i molt, tant en anglès com en francès, va al cinema i a les galeries d’art i als museus: s’imbueix de tota la modernitat literària, plàstica i cinematogràfica que aleshores està sacsejant i revitalitzant una cultura europea encara en estat de xoc. Rodoreda i Obiols s’instal·len a una chambre de bonne, una mansarda, del número 21 del carrer de Cherche-Midi, precària i no gaire hospitalària, al barri de Saint-Germain-des-Prés.

Mentre absorbeix i processa tot el que l’envolta, escriu contes i poemes, pinta quadres i aquarel·les (en la línia del neoprimitivisme líric de Paul Klee i de l’art brut de Jean Dubuffet) i continua cosint. Igual que per a tants creadors d’arreu del món que van viure al París ferit però desbordant de postguerra, la capital francesa sempre va ser central per a Rodoreda, que hi va conservar el pis fins ben entrats els anys 70. És mentre viu a París i confirma que la dictadura de Franco no caurà aviat, segurament, quan l’escriptora, que mai no s’havia imaginat que el seu exili seria tan llarg i dramàtic, tal com diu Carme Arnau a Anys de barbàrie, entén que trigarà molt a poder tornar a Catalunya.

Després d’anys de penúria econòmica, que Rodoreda va mirar d’esquivar cosint i Obiols treballant per a la Todt i després fent de lector per a editorials i durant un temps revifant la Revista de Catalunya, ell aconsegueix per fi una bona feina. El 1951 és contractat com a traductor per la Unesco. És en part per la nova ocupació d’Obiols que es traslladen a Ginebra, l’any 1954. Viuen al número 19 de la rue de Vidollet, “en un estudi molt bonic, damunt d’un parc”, segons va explicar a Baltasar Porcel, des d’on veu un tros de llac i un tros de muntanya. Tot i que a Ginebra no s’hi arriba a sentir mai com a casa, a diferència de París, és aquí on floreix, explota, creativament.

Continua pintant, però sobretot escriu, com una fanàtica inspirada. Tot el que ha anat aprenent, sentint, pensant i vivint, aquí surt. En cascada. Entre altres coses, a Ginebra escriu –o si més no comença– quatre de les seves millors novel·les: Jardí vora el mar, Mirall trencat, La plaça del Diamant i La mort i la primavera. També hi escriurà El carrer de les Camèlies i hi reescriurà l’única de les tres novel·les primerenques que va acabar salvant, Aloma. En part, aquesta quasi miraculosa productivitat s’explica per la solitud de l’escriptora. A causa de la feina, Obiols cada cop passa més temporades a Viena, fins que a la fi s’hi acaba instal·lant. Continuen junts, però l’únic compromís total i absolut de Rodoreda ara ja és amb ella mateixa i la seva obra.

La relació de l’escriptora amb Barcelona havia estat difícil, travessada per l’enyor i la pena, des que n’havia hagut de fugir. El 1949 hi va fer una visita fugaç, però se’n va tornar a anar de seguida. El 1968, en canvi, va retornar amb la intenció de quedar-s'hi. Els temps estaven canviant. Va comprar un pis, a la cruïlla de Balmes amb Pàdua, a tocar del Parc de Monterols.

És allà on Pilar Aymerich li va fer la coneguda foto en què se la veu fumant davant la màquina d’escriure, amb un pòster a l’esquena que diu: Patriots stand erect. En l’única ficada de pota que hi ha al seu magnífic llibre, Penalba veu aquest pòster com una crítica presumptament irònica de Rodoreda contra el nacionalisme. No és així. Rodoreda era una catalanista insubornable, i una de les raons que expliquen que no se sentís a gust a la Barcelona de finals dels 60 va ser el fet de trobar-la tan lingüísticament i culturalment desfigurada, després de dècades de franquisme castellanitzador.

Per passar els seus últims anys de vida, Rodoreda va escollir fer-se una arcàdia particular, la versió espaiosa i floral de la cambra pròpia recomanada per Virginia Woolf. A Romanyà de la Selva s’hi va retirar per consagrar-se a escriure i a cultivar un jardí. Situada en un paisatge de ressons tel·lúrics, ple de “muntanyes d’alzines sureres”, tal com va escriure en una carta, des d’allà tenia vistes sobre “mig Catalunya, des dels Pirineus fins a Sant Feliu de Guíxols”.

A la casa de Romanyà, que ella trobava “preciosa”, vivia en un entorn antic i rude, rebia visites escollides i escrivia sense parar. Aquí va acabar Mirall trencat, va escriure Quanta, quanta guerra... i va continuar una novel·la que arrossegava des de principis dels 60, La mort i la primavera, en la qual treballava de manera inconstant però obsessiva i que, a l’hora de la mort, encara no havia estat capaç d’enllestir.

Mirall trencat, publicada originàriament el 1974, és potser la novel·la de concepció més ambiciosa de totes les que va escriure Rodoreda. Hi suma la naturalesa fulletonesca de les novel·les del XIX, la voluntat totalitzadora de captar l’evolució d’una nissaga familiar i la marca del pas del temps sobre uns espais i uns personatges, i la modernitat fascinant, sinistra i calidoscòpica d’una certa novel·la del XX. A banda de les tres generacions dels Valldaura, la torre i el jardí on habita la família juguen un paper central a l’obra: el saló, la cuina abundant, la sala de jocs... Rodoreda es va mig inspirar en la torre familiar del seu Sant Gervasi d’infantesa, a la qual va donar un toc senyorial, i va prendre com a model el seu jardí de Romanyà. Tot plegat va empeltar-ho d’elements fantàstics, d’onirisme i de fantasmagories que en distorsionen –en trenquen– el realisme.

Gràcies a la reedició que en va fer Club Editor l’any 2016, amb un epíleg completíssim, tan perspicaç com persuasiu, d’Arnau Pons, La mort i la primavera ha redimensionat, ha fet més complexa i alhora més profunda, la fama canònica de Mercè Rodoreda. A més de ser la novel·la més influent de la literatura catalana del que portem de segle XXI, un fet extraordinari si tenim en compte que es va publicar pòstumament l’any 1986, La mort i la primavera és l’expressió de la Rodoreda més experimental, més greu, més simbòlica, més transcendent i alhora més salvatge i brutal. La va començar a escriure a l’exili, en els anys fecunds i solitaris de Ginebra, lluny del seu país, marcada pel trauma de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial i del llarg exili, i potser per això és, entre altres coses, una gran novel·la sense llar, ambientada en una mena de no-lloc misteriós, entre el camp de concentració i el poble primitiu.

És, entre altres coses, una novel·la sobre el món com un indret hostil, sobre la sensació profunda de ser víctima d’un exili existencial. Potser durant els anys de Romanyà no va ser capaç d’acabar-la, tot i que ho va intentar, perquè llavors, per primer cop després de molt de temps, Rodoreda sentia que era a casa.