Realista, en català i cada cop més paritari: així és el millor cinema català del segle XXI

BarcelonaUna llista com la que surt de l’enquesta sobre cinema català a 200 experts que ha impulsat l’ARA no serveix només per posar o treure medalles a pel·lícules o directors, sinó també per estudiar i analitzar la fotografia que deixen les votacions. Si prenem les 25 pel·lícules més votades com a mostra representativa, una primera conclusió és que aquest cànon del cinema català camina cap a la paritat. Hi ha nou pel·lícules dirigides per dones en el top 25 de la llista, és a dir, un 36%; però si ens fixem només en les pel·lícules d’aquesta llista produïdes en els últims quinze anys, que són els de la gran arribada de les dones al cinema, el percentatge de direcció femenina puja al 50%. Val la pena assenyalar que entre les cinc pel·lícules més votades només n'hi ha una dirigida per una dona, i entre les deu més votades només tres, però aquest desequilibri en la part més alta de la llista es veu compensat, en part, per la significativa primera posició d’Estiu 1993, dirigida per Carla Simón.

També s’observa una gran riquesa lingüística entre les 25 pel·lícules més votades. El català és la llengua predominant: dotze títols, pràcticament la meitat de la llista, són en versió original catalana. A més, hi ha dues pel·lícules en versió original en francès, una en anglès i deu en versió original castellana; així com algunes amb un popurri de llengües, com El silenci abans de Bach (castellà, alemany, francès, italià) o Històries de la bona vall, en què es parlen una desena d’idiomes. Un altre tret ressenyable és la presència de set opera prima: que prop d’un terç de la llista siguin debuts cinematogràfics reflecteix la renovació de veus autorals que s’ha produït durant aquest segle. De fet, només hi ha vuit directors en el top 25 que hagin debutat abans del 2001: la majoria han fet tota la carrera durant el segle XXI.

La influència del documental

De la llista es desprèn el protagonisme del documental en el cinema català. Primer, per la presència en posicions altes d’obres com En construcció i De nens, però també per la influència del llenguatge documental en ficcions com My mexican bretzel –construïda a partir d’un arxiu de vídeos familiar– o en pel·lícules híbrides entre el documental i la ficció com La leyenda del tiempo, Els dies que vindran, La plaga o Entre dos aguas. L’influx del documental és evident també en el predomini del naturalisme en les interpretacions, tant en pel·lícules dramàtiques com Estiu 1993, Tres dies amb la família, Alcarràs o Estrany riu com, fins i tot, en experiments de terrorrealista com [REC]. Si hem de caracteritzar el cinema català a partir del top 25, podríem dir que tendeix cap al realisme i el documental però que també deixa espai per a l’experimentació i la recerca formal (El silenci abans de Bach, Honor de cavalleria, Pacifiction). Sobta l’escassa presència del gènere fantàstic, sent Catalunya la seu del festival de cinema fantàstic més important del sud d’Europa i existint a casa nostra una tradició significativa d’autors i empreses vinculades al gènere. Tampoc hi ha gaire comèdia: Sis dies corrents, escenes de [REC] i para de comptar. El cinema català és un assumpte seriós.

Per descomptat, una llista com aquesta pot servir per mesurar l’impacte dels directors que hi apareixen. En aquest sentit, val la pena destacar que hi ha cinc autors amb dos títols al top 25: José Luis Guerin, Carla Simón, Mar Coll, Isaki Lacuesta i Neus Ballús. Tanmateix, la figura més ubiqua és Albert Serra, que suma quatre pel·lícules entre les 25 més votades. Que hi siguin quatre de les seves set pel·lícules constata la influència i importància que ha pres l'obra d'Albert Serra en el cinema català contemporani; i no és poca cosa, considerant que, per al gran públic, és també el cineasta català més controvertit i divisiu del segle XXI.