"Amb les cirurgies estètiques, tothom té el mateix nas"

BarcelonaSi no fos per una fotografia sensual en gran format d’una núvia submarina a punt de picar un ham, l’estudi de Philippe Shangti (Tolosa, 1983) passaria desapercebut per als vianants. Seria una més de les construccions de pedra i pissarra que inunden Andorra. Però una tarda de primavera, just als afores de la Massana, aquesta imatge col·locada a peu de carrer indica que allà s’hi celebra un esdeveniment: el fotògraf francès –resident al Principat des de fa una dècada– presenta una nova col·lecció. Una catifa vermella vesteix la rampa d’accés a l’estudi, l’entrada del qual s’ha convertit per uns dies en una galeria d’art de parets negres i il·luminació precisa. El mateix Shangti rep els convidats. Ell és l’encarregat d’explicar la gènesi de No judgement here, una col·lecció que tracta sobre els prejudicis físics i que segueix l’estètica provocadora dels seus treballs previs. Shangti sempre ha tingut tendència a dir les coses pel seu nom i a parlar de temes polèmics, com les drogues, el sexe i la prostitució, a través de les seves fotografies. I és que abans de poder-se dedicar a aquesta disciplina artística, va treballar en el sector de l’alta hostaleria de Saint-Tropez i va poder observar el món de la jet set de portes endins.

“Sempre m’ha agradat transmetre missatges forts, sacsejar consciències”, reconeix. Una temàtica com els prejudicis físics el va obligar a replantejar-se el seu càsting habitual i apostar per persones reals. “En aquesta col·lecció volia carn, volia veritat, volia emocions, volia cicatrius. I això em feia estar en una situació no necessàriament confortable, perquè estic acostumat a treballar amb models que tenen un estereotip ben definit. Però fer-ho d’una altra manera hauria estat fora de context”, confessa. Amb No judgement here, Shangti volia trobar aquella diferència que ens fa bells als humans. I això el va portar a fer-se preguntes: “Què és realment la bellesa? ¿Allò que ens han dit que és bell? ¿O potser avui el que és bell és allò que és rar?” Al nostre voltant, una dotzena de fotografies en gran format parlen de l’obesitat, de la trisomia, de l’edat, del gènere, de les races, de la lletjor, de les amputacions... conformant un micromon lliure de mirades jutjadores. “En realitat, la bellesa és la diferència. I que no ens assemblem els uns als altres és el més bell. Avui en dia, amb les cirurgies estètiques, tothom té la mateixa boca, el mateix nas... Tots tenim aquestes pressions i és una llàstima. Cal acceptar-se i no tenir por dels judicis”, afirma.

La simbologia de l'obra

A banda de la provocació, l’obra de Shangti és una bomba de color, està farcida de detalls i es concep d’una manera molt escènica, com la famosa sèrie Luxury dinners, inspirada en el format de l’Últim Sopar de Jesucrist i que li serveix de coartada per posar molts temes sobre la taula. En la col·lecció No judgement here s’ha esmerçat en la composició. “Em vaig inspirar en obres mestres, imaginant-me escenes com si fossin pel·lícules. Vaig voler congelar un instant, captar l’emoció i la intensitat d’aquestes grans escenes”, continua. Shangti cita les dones amb corbes de Botero, la peculiar habilitat de Van Gogh per convertir la lletjor en bellesa i la consciència social de Basquiat. Però a qui més admira és al fotògraf James Bidgood, un mestre de la llum. “Sovint em diuen que m’assemblo a David LaChapelle, però la meva font d’inspiració és Bidgood, que a la vegada va inspirar LaChapelle, Pierre et Gilles, Guy Bourdin... De fet, en una de les obres he inclòs un retrat del mateix Bidgood”, diu somrient mentre l’assenyala. Un joc metafotogràfic recurrent en una obra plena de simbologia i de significats ocults.

A Shangti –de formació autodidàctica– no li importa recordar els seus inicis a Saint-Tropez. “Amb 20 anys, vivia en un estudi de vint metres quadrats i tenia 10 euros a la butxaca. Els primers anys van ser molt durs. No sabia què passaria. Però el primer a creure en la meva obra vaig ser jo”, assegura. El que va passar és que li van deixar penjar fotografies a l’establiment on treballava –que comptava amb una clientela d’alt poder adquisitiu– i un dia la sort li va somriure. Shangti va saber conduir la seva carrera i actualment els seus clients són col·leccionistes privats d’art –entre ells, celebritats com David Guetta–, galeries i museus internacionals. També ha sabut apuntalar el seu prestigi: el 2019 va representar Andorra a la Biennal d’Art de Venècia i l’any passat una fotografia seva –una paradoxa sobre la bellesa del luxe i la degradació mediambiental– es va adjudicar per 290.000 euros en una subhasta celebrada a Mònaco, fet que el va convertir en el fotògraf francès contemporani més cotitzat. “Cada artista té la seva bombolla. Jo tinc la meva i al principi hi entrava sense tenir clar el camí. Però un cop vaig entendre que m’hi podia llançar de ple, que era un espai segur, m’hi vaig abocar per complet. Ja no em preguntava: «Puc dir això?», «Puc fer això?» És molt important entendre que avui dia podem arribar fins al fons de les nostres idees, aprofundir en els missatges que volem transmetre i no deixar-los escapar. Cal que ens surtin de les entranyes”, afirma.

La passió que Shangti sent pel seu ofici es transforma en una meticulositat obsessiva a l’hora de crear les seves escenes. “Una sèrie com No judgement here em pot portar un any de feina entre la reflexió prèvia, que és la part més dura, tota la producció i la sessió fotogràfica en si mateixa. Amb aquesta última col·lecció vam estar un mes seguit fotografiant”, explica. A tot això cal afegir-hi la postproducció de les imatges. I aquí s’enceta un gran meló. “Mai he tingut por de la IA. S’ha d’entendre que no és intel·ligent, és un accessori, és una eina com ho és el Photoshop o la mateixa càmera. És la tecnologia d’ara, i això és un fet que cal acceptar, no ens podem quedar obsolets per por d'utilitzar-la. Jo la domino i a vegades la utilitzo si haig de netejar alguna cosa de la imatge perquè em pot fer guanyar temps. Els fotògrafs que diuen que no la utilitzen són uns mentiders, perquè només les eines del Photoshop ja la tenen integrada. Hem de fer servir la IA com una esclava i explotar-la. No té res a veure amb la creativitat”, assegura.

De fet, una característica que fa l’obra de Shangti molt reconeixible és el seu costum de deixar una empremta tan personal com és la lletra manuscrita. “Sempre he tatuat els meus missatges directament a la pell dels models, potser per aquesta angoixa de no estar segur de si el missatge s’entendrà. També és la meva manera de ser més provocador, més contundent. Ho faig durant la sessió, quan sento la necessitat d’escriure, de col·locar el meu missatge dins l’obra. Per tant, en aquest gest hi ha intuïció, hi ha emoció i una connexió amb el model. És a partir d’aquesta frase que es desplega tota la composició i s’inicia la lectura de l’obra”, afirma. No age here. Aquestes tres paraules es llegeixen en l’escot pigat pel pas del temps d’una senyora de cabells blancs, enjoiada i perfectament maquillada que, amb tota la indolència del món, es vessa una copa de vi negre per damunt de la jaqueta blanca mentre amb l’altra mà sosté un cigar que fumeja. En totes les obres exposades es repeteix el mateix patró: No gender here, Noracismhere, No weighthere... “El que cal és aprendre a mirar i deixar de jutjar”, insisteix Shangti. “No m’importa tant que l’obra sigui bonica o agradable com que arribi ben endins, que toqui el cor. No és decoració”.