La ciutat sense cines

No acostumem a concebre els llibres com a objectes. Són “llibres”, o sigui, plecs de pàgines entintades, impreses amb textos que expliquen històries. En un hipotètic recompte dels objectes que tenim a casa, no crec que els incloguéssim dins del còmput. M’agrada entendre que un llibre és un objecte, que una primera edició, per exemple, és un objecte amb una història més fonda i complexa que no pas la de la segona edició. Hi ha editorials que els llibres visualment atractius, amb un component estètic i fotogràfic destacable, amb tapa dura, guardes treballades, sobrecoberta i solapa, els anomenen “llibre objecte”.

A casa hi tinc incomptables llibres objecte. De tota mena, de tota temàtica, de tota mida. Un dels que més em miro, dels que m’agraden i m’emocionen més, és Els cinemes de Barcelona, de Joan Munsó Cabús, editat per Proa l’any 1995. És un llibre -avui descatalogat i quasi introbable- preciós, documentadíssim i amb una feina de recerca visual i fotogràfica senzillament sensacional. Hi apareixen per ordre alfabètic totes les sales de cinema de Barcelona. Totes, totes. Des dels inicis de l’art cinematogràfic fins al moment de la publicació del llibre. Avui, amb un present especialment dolorós en el terreny de les sales de cinema, és un instant immillorable per recomanar i reivindicar aquest llibre i per posar en valor la feina de Munsó Cabús, que va ser un dels més rellevants periodistes cinematogràfics catalans.

Barcelona és un desert, un erm, un paisatge culturalment devastat, amb la història i patrimoni arrencats de soca-rel i substituïts per la buidor més absoluta. Amb aquest panorama, fullejar Els cinemes de Barcelona és un exercici trist, molt trist per a aquells que es miren la vida amb una mica d’esperit crític, de sentit comú. El sentit comú que porta a concloure, sense gaire dificultat, que una ciutat sense cines és pitjor que una ciutat amb cines. Igual que una ciutat sense llibreries és pitjor que una ciutat amb llibreries. Ho podeu aplicar també a teatres, sales de concerts, botigues de música, museus… Si continua el relativisme estem abocats a ser cada dia més enzes.