Coco Chanel va ser col·laboracionista nazi?

Des del 14 de febrer ja estan disponibles a Apple TV els tres primers capítols de la sèrie The New Look, una de les grans estrenes de la temporada. El càsting no ha escatimat en patums: Juliette Binoche com a Coco Chanel, John Malkovich en el paper del dissenyador Lucien Lelong i Glenn Close com la periodista Carmel Snow. New look és el nom de la tendència de moda que va dominar la dècada dels 50 i, per tant, digueu-me agosarada per haver esperat que la moda en seria el tema central. Doncs bé, contra tot pronòstic, en cap moment dels tres primers capítols es parla de tendències ni de costura, i amb prou feines s’esmenta cap vestit. En contraposició, l’argument versa sobre les experiències vitals i les postures ideològiques de Coco Chanel i Christian Dior sota l’ocupació nazi.

Christian Dior, provinent d’una família acomodada, va treballar durant la Segona Guerra Mundial com a dibuixant de figurins a la casa de Lucien Lelong, un dissenyador modest en creativitat però amb un gran pes polític en aquell moment històric. Davant la duresa de la guerra i d’una quotidianitat regida per un sistema de racionament, a més d’uns alemanys obsessionats a endur-se el sector de l’alta costura al pes, Lelong va saber nadar i guardar la roba per tal que el sector sobrevisqués a la guerra. I, amb tot, Dior dibuixava vestits de gala sense fer gaires preguntes sobre qui en serien les destinatàries, malgrat que no era gaire difícil d’intuir el bàndol en disposició de celebrar festes.

Coco Chanel, amb una posició més consolidada socialment i professionalment, va mantenir una relació sentimental amb un nazi i va valdre’s de les seves relacions amb els alemanys per obtenir favors econòmics i personals. Davant les dificultats, no va dubtar a enganyar, trair i perjudicar els seus amics més íntims per tal de protegir familiars, mantenir els seus privilegis i salvar el seu prestigi. Una activitat que, un cop acabada la guerra, va esforçar-se a esborrar, perquè havia guanyat el bàndol que ella no esperava. Però, vertaderament, és això el què hem d’explicar d’aquestes dues persones?

Tant Dior com Chanel van ser dues figures fonamentals per a la moda del segle XX, sense les quals el transcurs de les tendències hauria estat diferent. Chanel, durant els anys 20, va alinear-se clarament amb la versió més emancipada de la dona, juntament amb el fet de proposar una visió més democràtica del que havia estat la moda fins llavors. Dior, en canvi, va dibuixar l’estètica de la dona domèstica i decorativa de postguerra, però va contribuir a la recuperació del sector en un París totalment devastat i va protagonitzar l’esplendor creativa del que s’anomena etapa daurada de l’alta costura.

Amb tot, no estic dient que la seva excel·lència professional emmascari altres aspectes, però mai es poden perdre ni la perspectiva ni l’equilibri. Lluny de ser aspectes a silenciar, cal donar-los a conèixer, però mai centrar-se únicament a fer safareig del que és aliè a la seva vàlua. I, a més, evitar postures maniqueistes i presentistes jutjant amb lleugeresa dues persones en una situació límit, que cap de nosaltres ha viscut. Perquè, com bé diu Christian Dior en iniciar la sèrie: “Hi ha una veritat, però sempre hi ha una altra veritat que viu darrere”.