Difícilment s’hi cabrà, avui, a la gurdwara, el temple sikh d’Olot. Fidels de tot arreu acudiran a la capital garrotxina per celebrar el Vaisakhi, una de les cites més importants del calendari festiu de la comunitat. La celebració inclou treure en processó el seu llibre sagrat i repartir menjar per a tothom durant una desfilada plena de cants i de música.

La població d’origen estranger censada a Olot voreja el 22%. La nacionalitat més representada, amb 1.505 persones i a molta distància de la següent, és l’índia, sikhs en la seva immensa majoria. Si hi suméssim la població flotant, aquesta xifra s’incrementaria notablement. És la concentració més elevada de població sikh, en percentatge, de l’estat espanyol. En altres punts de Catalunya, com Vic, Salt i Barcelona, també n’hi ha molts, però més dispersos i barrejats amb altres comunitats. 

Aproximadament amb 25 milions d’adeptes, el sikhisme és la cinquena religió més practicada al món i la confessió monoteista més jove que existeix. Va ser creada pel guru Nanak Dev Ji a finals del segle XV, com una via entre l’islam i l’hinduisme, i va anar reforçant el seu missatge amb les aportacions de nou gurus més. El desè, el guru Gobind Singh, va instituir el culte sikh el 1699 i va dotar-lo d’entitat com a religió independent. Tots els principis del sikhisme estan recollits al llibre sagrat dels sikhs (Guru Granth Sahib Ji). Aquest volum, de 1.400 pàgines, és considerat com el guru definitiu i el tracten com un ésser viu, una ànima, una persona. Durant la cerimònia religiosa dels diumenges se’n llegeixen fragments, però després es torna a guardar sobre el llit d’una habitació especial que té totes les comoditats, climatització inclosa. Qui en vulgui un exemplar a casa també l’ha de cuidar: ha de tenir el seu propi armari. I quan es transporta, com en el cas de la celebració d’avui, s’ha de seguir un protocol molt exigent.

El desè guru va establir que tots els sikhs formarien una única família amb dos únics cognoms, Singh (que significa “lleó”) per als homes i Kaur (que significa “princesa”) per a les dones, en un intent d’igualar tothom i rebutjar el sistema de castes.

L’univers sikh és ple de rituals i símbols, resumits en el que es coneix com “les 5 K”: kes (cabells, no es poden tallar ni afaitar), kanga (pinta especial per cuidar-los), kirpan (espasa, navalla o daga, només per a la defensa), kara (braçalet metàl·lic identificatiu) i katxera (roba interior de cotó), que s’observen segons el grau d’ortodòxia de cada practicant. En general el sikhisme és bastant tolerant i relaxat amb les expressions externes de les seves tradicions.

Un diumenge al temple

Els sikhs olotins viuen majoritàriament entre el barri de Sant Miquel i el carrer Palà. El diumenge no és sagrat per a la seva confessió però, al ser festiu, és el dia en què la comunitat es reuneix al temple del carrer Morrot.

Quan el visitem nosaltres, un matí plujós, l’assistència de fidels és constant però fluida. Els congregats ens observen amb curiositat relativa i ens acullen amb mirada i somriure oberts. L’espai és gran, dividit en nivells i sales diferents per a les dues activitats principals del temple: l’espai de culte i l’espai de menjador (langar). A l’entrada, una sala petita amb lleixes per deixar-hi les sabates: a les gurdwares cal entrar-hi descalç, amb els cabells coberts i els peus i les mans netes. Al pis superior hi ha la cuina, on un grup de voluntaris ja estan preparant el menjar, i la sala, on ja s’està fent la cerimònia. A la sala gran, una veu masculina recita fragments del llibre sagrat dels sikhs, que presideix l’espai. Un altre home el venta amb un ampli ventall de plomes per mantenir-lo a una temperatura adequada. 

Tothom que arriba, nosaltres també, s’hi agenolla al davant i toca amb el front a terra en senyal de respecte. Després, evitant donar-li l’esquena, els homes seuen a una banda i les dones a una altra. La canalla sembla no tenir lloc predeterminat. És un festival de colors: vestits tradicionals elles; turbants o mocador al cap ells. 

Un senyor de certa edat prepara una massa de farina, aigua, sucre i oli (karah) i les persones que en volen li acaben de donar forma amb les mans abans de menjar-se-la. També circula la beguda dels sikhs, el txai, un te que es pren amb llet, espècies i herbes aromàtiques. Cap a la una hi ha el dinar popular, on hi està convidat tothom, amb independència de la seva confessió i extracció social. Els sikhs són vegetarians. És lògic: el Punjab, la regió entre l’Índia i el Pakistan d’on són originaris, és un territori fonamentalment agrícola on gairebé tothom té terres i menja el que conrea: blat, blat de moro i arròs que s’exporta a la resta del país.

Al temple, el vegetarianisme es respecta escrupolosament, però a la vida privada tothom fa de més i de menys, com veurem. En teoria els cabells no es poden tallar mai, perquè ets perfecte tal com t’ha creat Déu, però veurem que hi ha qui no segueix aquest principi sense que el compromís amb la seva fe se’n ressenti. I tot i que el llibre sagrat proclama inequívocament la igualtat de gènere, ser home o dona sikh configura dues realitats completament diferents, com també veurem.

L’activisme de l'Apri

Parlem amb l’Apri, de 25 anys, tot just arribat dels Estats Units. Va estudiar enginyeria informàtica però no es veia tancat en una oficina treballant de programador. Va muntar una consultoria de temes d’alimentació, sector on van treballar els seus pares abans de dedicar-se a la fibra de vidre. Va estudiar a Barcelona i viatja molt però viu a Olot, on té la seu de l’empresa. 

Va néixer el 1996 a Rurki, un poblet del Panjab, i va arribar a Catalunya als 4 anys. El seu germà petit ja va néixer a Olot, el 2007. Intenta tornar al Panjab un cop a l’any mínim, i des dels 13 i 14 anys ja hi va tot sol dues o tres setmanes a passar l’estiu. Va estudiar a l’escola olotina Petit Plançó, un centre concertat d’una sola línia, amb 25-28 nens per curs. “Vaig ser el primer nen sikh, amb el monyo i tot, que hi entrava. La meva integració va ser molt fàcil. L’escola estava molt oberta a la meva cultura i a explicar-la als alumnes”, diu. Allà van retallar-li el llarguíssim nom indi, Aprinderjot Singh Baidwan, i des de llavors tothom el coneix com a Apri.

Les primeres persones que van arribar a la capital de la Garrotxa i que encara no sabien si s’hi quedarien van apostar més pel castellà que pel català, però la generació de l’Apri ja té el català com a llengua de socialització: “Els joves sikhs garrotxins utilitzem el català com a llengua vehicular”, afirma. Sentint-lo no en queda cap dubte. Ni llegint-lo: els seus missatges demostren un domini absolut de la llengua del país que els seus pares van escollir per viure. I té molt clara la seva identitat: “En considero tant panjabi-sikh com català”.

A principis del segle XXI es va produir un cert boom de la població sikh a Olot, coincidint amb l’increment de la indústria càrnia, que facilitava feina. “Un cop entren al mercat laboral tot flueix i es van donant veus”, explica l’Apri. En paral·lel, la comunitat va anar treballant per aconseguir els permisos legals de la Generalitat per poder obrir centres de culte d’una religió “nova” en aquest entorn. La gurdwara d’Olot, el primer temple sikh de les comarques gironines, es va inaugurar l’any 2006 i la seva ubicació actual data del 2015.

De la cultura sikh, l’Apri en destaca dos valors principals: tot el que tens s’ha de compartir i tothom és igual. “Jo crec que això és el que més ens diferencia, no només de l’hinduisme, sinó de qualsevol altra religió”, afirma. No és vegetarià, però no menja mai vaca. Respecta la tradició dels cabells i no se’ls talla: porta un monyo discret, lleuger. “Jo crec que m’ha decrescut”, comenta. Però el seu pare, per qüestions laborals, se’ls va tallar perquè resultava molt estrany i aparatós aparèixer a la feina amb turbant. “Si no coneixes l’idioma i tens aquesta aparença tot es complica: es tracta de fer-ho fàcil”, considera. Ara això ja ha canviat i hi ha molta gent a Olot que va a treballar amb el turbant i la barba llarga: “Mentre es respectin les mesures de seguretat, no hi ha cap problema”. Ell només se’l posa en ocasions especials, com, per exemple, quan l’hi hem demanat nosaltres. No porta el braçalet metàl·lic perquè per la feina ha de passar molts controls de seguretat i és difícil de treure.

La seva colla és bastant catalana, per l’escola on es va educar. També té amics sikhs, sobretot els que van arribar a Olot a la mateixa època. Creu que cada cop és més habitual veure colles mixtes però no tant com en altres països, com el Regne Unit o els Estats Units, on la cultura sikh està més arrelada: “Aquí falta una generació”.

L’Apri és un activista de la integració. Es va presentar a la llista per l’Ajuntament d’Olot per ERC i també és el secretari general de la sectorial de ciutadania i migracions. Ajuda els nouvinguts a superar la barrera idiomàtica i agilitzar els tràmits burocràtics per evitar la marginalitat. “La política és una de les eines que tenim per visibilitzar-nos. M’agradaria que els òrgans de poder fossin representatius de la ciutadania de Catalunya amb gent de tot arreu, que el Parlament fos tan divers com Catalunya, això m’encantaria”, proclama. 

Admet que el seu físic i el monyo encara provoquen sorpresa, sobretot quan ve a Barcelona: “A les persones els surt més parlar-me en castellà. Jo em limito a respondre en català”. I una sorpresa a la inversa. Tot i haver crescut aquí, encara li costa això que cadascú es pagui la seva pròpia consumició: “En la cultura de l’Índia en general i entre els sikhs en particular sempre paga un, independentment del nombre de persones”. No he tingut ni temps de convidar-lo al cafè. 

L’espiritualitat d'en Sukhjit

En Sukhjit Singh Boparai Kooner va néixer al Panjab, al poble de Hussain Pur, a prop de la ciutat de Nakodar. Va viure els primers anys amb la seva família extensa (avis, tiets, cosins) a la mateixa casa. Va venir a Catalunya als 15 anys; ara en té 32. Porta, per tant, més de mitja vida aquí. “Primer va venir el pare, perquè un amic li va comentar que aquí hi havia feina, més ben pagada que allà, i perquè aquí hi ha més facilitats”, explica.

En Sukhjit no menja ni carn, ni ous, ni peix. Només llet i els seus derivats, verdures i llegums. Porta el braçalet però du els cabells curts i s’afaita. No acostuma a dur turbant. És practicant però no necessàriament va al temple cada diumenge. Intenta aplicar els principis de la seva religió a la vida quotidiana: “El que compta és ser bona persona”. Està solter i viu amb el seus pares. Té una germana, dos anys més gran, que viu amb el seu marit sikh també a Olot. La família del seu cunyat va contactar amb la del Sukhjit perquè l’ajudessin a adaptar-se. Però no va ser un casament concertat. “No estava preparat”, assegura.

Ens explica que el primer Guru va agrupar totes les coses bones de les religions ja existents i va rebutjar les que no li agradaven. Sovint recorre a proverbis en el seu idioma que després tradueix. Com aquest: “Tota la humanitat té la mateixa religió”, que significa que tots venim del mateix lloc i que tot som iguals. El sikhisme, diu en Sukhjit, “és molt igualitari”. Des del temple es proclama la igualtat absoluta: tothom seu a terra, independentment del seu origen i riquesa. Però admet que el sistema de castes no està abolit de tot; depenent de les famílies es poden barrejar o no. 

La família va arribar a principis del 2005 i la seva primera impressió no hauria pogut ser més impactant: “Era ple hivern i estava nevat”. Li va costar quasi un any poder-se escolaritzar. A tota la seva escola només hi havia un altre noi sikh, més gran. Ell era l’únic de la seva classe. “Em van rebre molt bé, m’ajudaven molt. Només sabia dir «sí»”, explica rient. No va fer el batxillerat, però té un gran record d’una de les seves mestres de l’ESO, la Dolors. Va anar a l’escola taller, amb tres nois sikhs com ell: els feien parlar en català i ell, que ja tenia una base, el va acabar d’aprendre. “A més dels idiomes he après moltes coses aquí, sobretot la igualtat entre homes i dones. Això en la cultura sikh encara no està assolit. Com més educació més igualtat”, opina. I recorda que el Llibre Sagrat elogia la dona: “Fins els mestres i els gurus neixen d’una dona”.

Va treballar un any i mig de paleta però, amb la crisi del 2008, l’empresa va tancar i va anar a la fàbrica amb el seu pare. Llavors va decidir treure’s els carnets de conduir, primer el de cotxe (“em va costar molt”) i després el de camió i autobús, sense dificultat. Durant uns anys va fer ruta amb camió voltant per tot Europa. El principal problema era trobar menjar vegà. “Al principi només menjava fruita per dinar i sopar. Esmorzava boletes de farina i fruits secs, que portava de casa, per tenir prou energia”, recorda. Fa tres anys va entrar a TEISA, l’empresa d’autobusos gironina, i ara té una ruta fixa Olot-Girona que li va molt bé. És l’únic sikh de la companyia i ha fet amics de totes les procedències. 

El Sukhjit és un home molt espiritual i familiar. És calmat i transmet molta pau. No li agrada gaire sortir; prefereix estar a casa amb els pares o llegint. “Cal distingir entre la ritualitat, allò que fem per imitació o tradició, i l’espiritualitat, que és el que tu practiques”, adverteix. Li agrada estar dins seu. “Sikh vol dir aprenent. Mai deixes de ser sikh i, per tant, mai deixes d’aprendre”, explica. Sentint en Sukhjit sembla un camí fàcil, però ell mateix reconeix que no ho és gens: “No es pot deixar mai de practicar. Som aquí per anar evolucionant, la perfecció no existeix”. I alerta contra els falsos gurus, en temps convulsos en què la gent necessita respostes. Torna al panjabi per recitar i traduir: “L’espiritualitat es troba allà on només es parla d’espiritualitat”. Píndoles de saviesa que parteixen de no fer mai cas a comentaris enutjosos: “Només podem controlar les nostres reaccions; si ens deixem endur per la ràbia de l’altre, hem perdut”. I de considerar-se, alhora, individu i col·lectiu: “Pots ser gota i pots ser oceà”. 

La dualitat de la Kiran i la Dil

L a Kiran (17) i la Dilpreet (18) ja van néixer a Olot. Els seus noms en panjabi signifiquen raig de sol i cor, respectivament. Els vestits tradicionals que duen contrasten amb un perfecte català d’accent garrotxí. Representen la fusió entre la cultura d’origen i la del país que els seus pares van escollir per viure: “A ells no els agrada que ens barregem amb gent que pensa i actua diferent”. Però elles ja pensen diferent: han nascut i s’han fet aquí. Això és imparable. 

Respecten la família i reverencien la tradició, però la seva mentalitat ha evolucionat en contacte amb els valors i principis del país d’acollida. Viuen en una mena de pensament dual permanent. “Això ens fa ser de dues cultures i de cap a la vegada”, diu la Kiran. “A casa hem de ser una persona i a fora una altra”, rebla la Dil.

La Dil fa segon del cicle mitjà de gestió i administració d’empreses i la Kiran fa el batxillerat social i vol estudiar màrqueting. Totes dues compaginen els estudis amb feines a temps parcial i, en la mesura que els pares veuen que s’obren camí a la vida, van adquirint petites quotes de llibertat: “Però encara no podem ser nosaltres mateixes davant d’ells”. La seva és una amistat autèntica, sincera i còmplice. Tenen sort que els seus pares siguin amics, tot i que ni així els és fàcil veure’s. “Sembla que es tracti d’una reunió de l’ONU”, ironitza la Dil. 

Han anat veient com la població d’origen sikh s’anava incrementant tant al barri com a les aules, però a vegades encara han d’explicar que “ser sikh i ser hindú són coses completament diferents” i que el seu déu “no té ni un nom ni una forma concreta” sinó que és “més espiritual que per identificació”. Tots dues defensen els principis igualitaris de la seva religió però afirmen que no veuen “per enlloc” els drets que atorga a les dones.

“La cultura sikh no marca diferència de casta i de gènere però el dia a dia és diferent. Les noies continuen sent les que s’encarreguen dels nens i de la casa i l’home el que proveeix per a la família i fins i tot qui permet o no a la dona o a les filles tenir un perfil a les xarxes”, afegeix la Dil. Parlar amb un diari és, doncs, un acte de reivindicació i de valentia alhora.

La Dil té un germà que l’ajuda a obrir la mentalitat dels seus pares, però considera que “encara falten moltes generacions”. La germana de la Kiran, però, no és cap aliada: “S’ha casat amb un noi sikh criat a l’Índia i és una fotocòpia de la meva mare”. 

El matrimoni continua sent el destí comú de la dona sikh, visqui a l’Índia o a la Garrotxa. “I ha de ser amb un noi sikh, alt i guapo, de bona família, amb terres a l’Índia, advocat o metge i escollit per ells!”, s’exclama la Kiran. El grau d’obertura depèn de les famílies: n’hi ha de més permissives, però els casaments concertats continuen a l’ordre del dia. 

“La nena és la reputació de la família. El nen pot fer el que vulgui però la noia és la que dona la cara pels seus pares”, diu la Dil. “Et controlen fins que et cases; llavors se’n despreocupen”, afirma la Kiran. Amb el component afegit del xantatge emocional: “No volem morir abans que et casis”, els diuen.

Mentre no arriba el casament, els pares exerceixen un control ferri sobre les seves filles: “Diuen que ho fan pel nostre bé, perquè no ens passi res”. La cultura diu que se les ha de tractar com a princeses però “ni de lluny”. També tenen restriccions pel que fa a la roba i al menjar. I també les controlen quan passegen, per si miren algú o algú les mira. Si al temple coincideixen vestides del mateix color que algun noi, pot passar que la gent es pensi que comparteixen un codi secret. “Jo als meus fills no els educaré ni de lluny d’aquesta manera”, assegura la Dil. Trencar amb la família no és una opció per a ella: “No m’importa el que pensi la gent però sí els meus pares. I a ells els importa el que pensa la comunitat”. Però tampoc ho és rendir-se: “El que vull és ser jo i no decebre’m a mi mateixa”.

La igualtat que el sikhisme proclama com a valor suprem està molt lluny d’assolir-se en qüestions de gènere. La dona sikh no disposa de la llibertat de l’home sikh i encara és considerada com la dipositària de la reputació de la família. I la Kirndeep Kaur Virk i la Dilpreet Kaur Kumar venen de famílies molt tradicionals. Són les primeres, han d’obrir camí. Miren el món de cara amb l’esperit de les pioneres.