Cossos trencats: "Amb 50 anys et veus inútil del tot"
Algunes feines exercides tradicionalment per dones ocasionen una sèrie de conseqüències físiques i psicològiques
Una altra jornada laboral. L'Amalia es desperta a les 5.30 h. Encara és negra nit. Ajaguda al llit pren un antiinflamatori i fa espetegar els dits un a un perquè desaparegui el formigueig. La grapa es va transformant en mà. Aconsegueix llevar-se quan ja clareja. Un autobús ple de gom a gom la deixarà davant la primera casa a la qual assistirà avui. És membre de Territorio Doméstico, un col·lectiu feminista que lluita per visibilitzar i dignificar el treball domèstic i de cura. Es donen suport col·lectivament davant les injustícies que viuen i vehiculen els seus clams a través de cançons: "Em fa mal tot el cos de no parar mai, no tinc ni un dia lliure ni per posar-me malalta. Si aquesta feina que fem és fonamental, per què la paguen tan malament?"
Altres col·lectius, com Les Kellys (Associació de cambreres de pis dels hotels) i Jornaleres de Huelva en Lluita, denuncien la mateixa falta de drets en salut laboral. Les aparadores, col·lectiu de dones que fabriquen sabates, van denunciar al Parlament Europeu l'explotació de la indústria del calçat. Treballen en espais amb poca il·luminació, sense contracte ni inspeccions laborals, i els afecten malalties silencioses d'anys de feina a preu fet. Tres setmanes encongides davant la màquina durant jornades maratonianes, les aparadores pateixen de cervicals inflamades, de mal d'ossos, columna i articulacions, escoliosi i artrosi degenerativa, a més de problemes de vista i mans adormides i inflamades. I ara, quan arriba el moment de jubilar-se, no tenen dret a pensió. Igual que les dones que treballen de cuidadores en domicilis, es tracta de feines feminitzades, perquè més del 80% del sector són dones.
Tenen en comú la inestabilitat laboral, una escassa formació en prevenció de riscos laborals, jornades llargues en què les tasques són dures i els ingressos baixos, una bretxa salarial del 18,7%, superior a les ocupacions que duen a terme tant homes com dones. Se senten poc valorades tot i ser fonamentals per al mercat econòmic. Pateixen el mateix tipus de lesions i riscos psicosocials, sense que es reconeguin que són derivats de la seva activitat, sinó que es cataloguen com a malaltia comuna i això en dificulta l'abordatge.
Sobrecàrrega física i mental
Després d'atendre dues persones dependents a les quals ha hagut de banyar sense grues elevadores, la Toñi, sociosanitària, es disposa a fer un descans. Però un missatge de veu de la coordinadora la porta a una substitució. La distància és llarga i durant els canvis de línia de transport públic fa un mos de menjar ultraprocessat embolicat amb paper de plata. Corrents. Controlades per l'empresa en ruta i el temps entre domicilis a través de Google Maps. "La salut és el primer que tens la sensació de perdre quan treballes d'aquesta manera". A banda de les conseqüències psicològiques, les sociosanitàries s'enfronten a una sobrecàrrega muscular a causa del pes que suporten i que generalment els acaba comportant trastorns com lumbàlgies o tendinitis, que a la vegada desencadenen lesions cròniques com l'artritis. L'Institut de la Dona assegura que els moviments repetitius, la sobrecàrrega i les exigències en els ritmes de treball són les causes del desenvolupament de lesions que arrosseguen de per vida i que les incapaciten de vegades per treballar i per a la vida en general.
Per a les cambreres de pis, que carreguen el turisme massiu a l'espatlla, les genolleres, les faixes i les canelleres es converteixen en part de l'uniforme. Les mariscadores, a mercè de les onades, s'enfronten a greus trastorns musculoesquelètics. El sol les envelleix prematurament, com a les temporeres de la fruita, cosa que pot derivar en càncer de pell.
Tampoc les malalties posturals o per exposició a productes químics que pateixen les treballadores domèstiques estan previstes a la llei de prevenció de riscos laborals. Les sociosanitàries s'uneixen a les sobrecàrregues musculars pels pesos que suporten i degeneren en trastorns crònics. Cuidar els altres fa que elles envelleixin abans. L'Uge, sociosanitària, va ser acomiadada després de patir un ictus mentre atenia un usuari a casa seva. Va acabar la jornada obligada abans d'anar a urgències. Un accident cerebrovascular "causat potser per l'estrès i l'aïllament de la feina".
La inspecció no és possible, perquè es tracta d'un domicili privat. Dinou dies a l'hospital i diversos missatges de veu de l'empresa perquè tornés l'informe i firmés l'acomiadament li van causar una depressió crònica. "Amb 50 anys et veus inútil del tot, perquè veus que no serveixes per a res. Qui cuida les cuidadores?"
"Què pots menjar en quinze minuts?"
Dolor i angoixa per la seva salut i incertesa pel futur d'un lloc de treball, vulnerabilitat a causa de la temporalitat, estrès pel ritme excessiu i sobrecàrrega de tasques, sotmeses a una supervisió constant que genera ansietat, amb control estricte de temps i pressió per aconseguir uns objectius elevats, desgast per falta de previsibilitat i alts nivells d'exigència, desmotivació pel poc temps lliure per al desenvolupament personal, sense desconnexió per jornades que s'allarguen. El col·lectiu Jornaleres de Huelva en Lluita torna a sentir impotència davant el conveni recent que rebaixa a la meitat el temps que tenen per menjar, que queda en quinze minuts. "Què pots menjar en quinze minuts? I descansar?"
La uberització de la feina ha arribat a aquests sectors feminitzats que depenien de l'estat del benestar i de grans corporacions, que han derivat la seva responsabilitat a empreses privades externalitzades. Aquestes últimes competeixen per aconseguir contractes abaixant els preus, cosa que fa que no es cobreixin costos i acaba incidint tant en les treballadores com en la qualitat de l'atenció, segons l'estudi de CuidémoNos Auxiliars d'ajuda a domicili a Espanya, 2022. Riscos socials i estat de salut de la UAB. Una alta competència que repercuteix en els cossos. Aquest model de negoci permet a l'Estat i a grans empreses desentendre's de les condicions laborals mentre que estalvia en formació i prevenció de riscos. Els col·lectius reivindiquen "l'increment del nombre d'inspectors laborals, inspeccions aleatòries, càstig als expedients irregulars i que aquests no puguin optar a les borses de feina institucionals". Els funcionaris d'Inspecció de Treball van convocar vagues a principis d'any, protestant per la falta de personal i mitjans, cosa que deixa els drets dels treballadors "en mans dels empresaris".
I les mútues, de gestió publicoprivada i supervisades pel ministeri de Treball i Seguretat social, atribueixen les malalties a l'edat, no a la feina. "Els donen tractament simptomàtic, però res més. No els donen baixa laboral perquè no està reconeguda com a malaltia professional", conclou l'estudi de la UAB.
L'Antonina ha netejat avui unes vint habitacions d'hotel. Mare de tres criatures, filla de la precarietat. Es mira al mirall i hi veu cansament. Sopa qualsevol cosa. Es treu la faixa i es pren un antiinflamatori, un somnífer i un antidepressiu. Posa el despertador a les sis del matí. "Crac". Quan s'asseu al llit el seu cos es lamenta: "Em trenco cada nit".