Cuba, després del dol

Arribem a l’Havana l’endemà de l’últim dia de dol per Fidel Castro. Davant del seu retrat gegant a Sierra Maestra, de jove, amb uniforme verd oliva, gorra revolucionària i motxilla a l’esquena, a la Plaza de la Revolución, preguntem per Fidel. Una gran pérdida. Quedará para la historia. És el que ens diuen, amb aquestes o altres paraules, aquells a qui preguntem. No són amics ni coneguts nostres, és una resposta estàndard, per si de cas, ni massa entusiasme ni massa poc, la podria subscriure l’admirador del castrisme i el crític. No saben què som nosaltres. No es tracta ara de discutir. Una resposta que no comprometi. Mitjana aritmètica, una mica tèbia. Les apassionades, en una direcció o l’altra, demanen més confiança, més complicitat. Nosaltres som turistes.

· · ·

Som turistes, és evident. No pas turistes de l’ideal, en la feliç expressió d’Ignacio Vidal-Folch: els qui van als llocs a buscar els paradisos construïts a la terra per les grans ideologies. Tampoc turistes amb mala consciència: amb edat d’haver viscut el franquisme, sentim que a Espanya el turisme va obrir més esquerdes a la dictadura que no pas la va consolidar. Va portar aires de llibertat. I diners, que també feien falta. Som turistes i ho sabem. Potser aquesta és la diferència amb altres turistes.

· · ·

Els dies de dol? Les llàgrimes eren sinceres. Les cues, llargues. Però això vol dir el que vol dir: també eren llargues les de davant del fèretre de Franco i quatre dies després ja gairebé ningú no es proclamava franquista. La gent ho sentia de veritat, però no era una cosa ben bé política. Era humana, familiar, comenta un català que viu a Cuba. Potser no és ben bé política ni la tristesa ni l’escepticisme durant el dol. Quan ja han passat uns dies, un altre comentari: Lo del luto fue insoportable. Nueve días sin bebida, sin música, sin que dieran nada por la televisión, ni unos muñequitos para los niños. Nada interesante: alguien que un día había visto a Fidel de lejos... Bebida, al final, siempre acababas encontrando alguna cosa... Lo bueno es que limpiaron todas las calles por donde tenía que pasar. La Habana está muy sucia. No és un comentari dissident. Com no totes les llàgrimes eren castristes. Una cosa és la vida, una altra la política.

· · ·

Una cosa aprendimos: tener una botella de ron en la despensa, para cuando se muera el otro. I això no és l’ampolla de xampany a la nevera per quan es mori Franco. És que l’experiència de no poder comprar rom durant el dol obliga a tenir-ne a casa per quan hi hagi un altre dol. Com les àvies que acumulaven sucre al rebost per si venia una guerra. M’ho diu algú parlant dels dies de dol, però hi posa un aire d’estar dient una veritat central, que va més enllà d’aquesta setmana, que serveix per a tota la història del país. Quien mejor nos ha explicado fue un dominicano, Máximo Gómez [el generalíssim de l’exèrcit revolucionari cubà del XIX]. Dijo: «El cubano, cuando no llega, se pasa».

· · ·

Després de tantes converses, tinc la sensació que si aconseguís tancar una dotzena de cubans triats a l’atzar i els fes parlar sobre el passat acabarien barallats a crits. Per a alguns, Fidel seria un dictador, per a d’altres, un heroi... Per a la major part, més d’una cosa, que va canviant amb el temps: un revolucionari simpàtic al principi, que esdevé a partir d’un cert moment un traïdor o algú que s’equivoca o algú que cedeix a la temptació de l’autoritarisme i l’egolatria. Quin moment? També discutirien sobre això. Quan se’n va el Che, quan cau el règim soviètic. Per a alguns el mal Fidel ja ve de Sierra Maestra. Per a d’altres, el bon Fidel dura fins fa deu dies. Parlant del passat, impossible posar-se d’acord. Però si aconseguís que aquesta mateixa dotzena de cubans parlessin obertament del futur, obviant el passat, la sensació que es posarien aviat raonablement d’acord. Esto tiene que cambiar. I que els canvis fonamentals que dirien, si més no la majoria, no serien gaire diferents. (Potser això també passaria aquí. Potser passa arreu.)

· · ·

¿Si Fidel ja no manava personalment, si el timó el duia Raúl i la seva gent des de fa temps, ¿pot ser que la seva mort sigui políticament significativa? Sí. Hasta ahora, Fidel estaba allí. Com una ombra. Una presència. Ara ja no hi és.

· · ·

A la sinagoga Beith Shalom, al Vedado, un membre de la comunitat jueva cubana respon a les preguntes d’un grup de turistes. Fidel era un amigo de la comunidad y manifestamos nuestra condolencia en el momento de su muerte. Però en aquests anys la comunitat ha decrescut, va marxar molta gent, viuen en bona part de les contribucions que arriben de les comunitats dels Estats Units (i alguna de Barcelona). Els joves se’n van, si poden, als Estats Units o a Israel. No creuen que el règim hagi estat especialment hostil als jueus, pel fet de ser jueus. En tot cas ho va ser amb persones concretes, professionals o comerciants. Però estamos a favor de que se produzcan los cambios necesarios y que el pueblo cubano se merece. Els turistes que visiten la sinagoga són californians. Molts dels canvis necessaris en què pensa aquest membre de la comunitat tenen a veure, esclar, amb la relació amb els Estats Units.

· · ·

Dicen que llegará cada día un ferry desde Florida con más de mil coches, que podrán pasear por toda la isla. Claro que esto puede traer problemas, pero también muchas oportunidades. Passem per davant de l’antiga ambaixada dels Estats Units prop del Malecón, que torna a ser ambaixada des de fa un parell d’anys, després d’haver-ne estat més de cinquanta sent només una Oficina d’Interessos. L’home que m’acompanya ho veu com un canvi feliç, etapa pròleg dels canvis que vindran. Què passarà a Cuba? Depende de si Trump deshace o continúa lo que empezó Obama. Quan preguntes què canviarà a Cuba, en les respostes sembla que sigui més important que estem en l’endemà de l’elecció de Trump que no pas en l’endemà de la mort de Fidel.

· · ·

És en el fons una victòria del discurs oficial: si tots els mals del que passava a Cuba no eren culpa del règim, sinó del bloqueig, tots els béns arribaran no pas quan canviï el règim, sinó quan s’acabi el bloqueig. Dit així de clar potser no t’ho acceptarien. Ho complementarien: La cuestión no es qué hará Raúl, sino a quién pondrán después de Raúl. Posar les expectatives (o els temors) més en Trump que en Raúl és una manera suau d’interioritzar el que ha estat la propaganda del castrisme. Tot el mal ve, sempre, de fora. I més concretament de l’únic veritable enemic: els Estats Units. (I, tot i així, els cotxes porten sovint una bandera nord-americana entrellaçada amb la cubana.)

· · ·

És un enginyer jove, professor a la universitat, al voltant de la trentena. La mayor parte de mis compañeros de curso en la universidad y la mayor parte de mi familia ya no están aquí. Se han ido a los Estados Unidos. Allí están profesionalmente muy valorados y encuentran trabajo enseguida. Però ell no se n’ha anat. Me siento comprometido con mi gente. No és un compromís polític, sinó més aviat moral. Ha vist Balseros, la pel·lícula de Carles Bosch i Josep Maria Domènech sobre la gent que es llançava a mar per arribar als Estats Units a començament dels noranta i sobre la vida que van fer allà. No es como entonces. No hay dentro de Cuba aquel grado de desesperación, ni mucho menos. Las cosas están mejor, no se pasa hambre. También somos conscientes de cómo es competitiva la vida de allá. También lo es aquí, de otra manera. El país està materialment molt millor que en el període especial, el pitjor moment, quan va caure el bloc socialista i van deixar de comprar-los el sucre a bon preu. I hi ha un factor nou.

· · ·

Con mis amigos y parientes en Estados Unidos yo hablo cuatro o cinco veces por semana. Internet lo ha cambiado todo, y lo cambiará mucho más. La gente sale de aquí con red, con contactos, y sabe qué hay al otro lado. Potser per això és tan complicat, a Cuba, connectar-se a internet. Complicat, però no impossible. I els cubans estan educats en l’enginy i la paciència.

· · ·

El turisme, alguns canvis econòmics del règim, l’obertura a una certa propietat privada, els diners dels exiliats, fan que la Cuba d’avui no sigui com la del període especial. La pobresa extrema ja no és tan visible. Però no tothom té internet. Com arreu, la pitjor pobresa és la de la gent gran. L’Havana és una ciutat molt dura per als vells. No hi ha ascensors. Les coses pugen en galledes pels balcons. Les persones, com poden.

· · ·

Internet ho canvia tot, però a poc a poc. En pocs llocs de l’illa hi ha wifi. Les connexions particulars són molt dolentes, lentíssimes. Els cubans fan els mails curts, per si de cas. I baixar-te la pàgina d’un diari de fora és moltíssima estona. Hi ha algunes places i edificis que tenen wifi, molt pocs. Es veuen d’una hora lluny: hi ha tot de gent asseguda a les escales i a les voreres amb els mòbils a la mà. No és gratuït. Per connectar-t’hi has de comprar unes targetes amb una contrasenya. Figura que les venen, per exemple, a les recepcions dels hotels. Lo siento, no nos quedan; problemas de abastecimiento. Al mercat negre et venen per cinc pesos les targetes que en valen dos. Fa vint anys, enmig del Parque Central, se t’acostava algú que t’oferia en veu baixa puros havans, canvi de dòlars i noies. Ara t’ofereixen primer, en veu baixa clandestina, connexió al wifi.

· · ·

Omnipresència de samarretes i banderes del Barça. Algunes del Madrid. Ens diuen que la relació és de vuitanta a vint a favor del Barça. Potser als del Madrid els diuen que a l’inrevés. Tothom sap de qui és. Veig marcar un gol a Suárez contra l’Osasuna al bar d’un antic ingenio azucarero a la vall de San Luis, entre una multitud contenta. A l’Havana, alguns bicitaxis porten estelades al costat de la bandera cubana, diria que per fascinació cromàtica, el mateix dibuix amb colors diferents.

· · ·

En la desesperació del període especial, a l’Havana va començar un fet clau. Fins llavors, les bellíssimes cases de La Habana Vieja o de Trinidad eren vistes com una solució al problema de l’habitatge: allà on vivia una antiga família benestant ara se n’hi posaven quinze de pobres. De qualsevol manera. I començava a aplicar-se la versió immobiliària de la manera cubana de resolver, és a dir, de sobreviure: la permuta, canvio casa per habitació, apartament per casa. El deteriorament del patrimoni era brutal. Però algú va tenir la intuïció que la sortida del desastre econòmic havia de ser el turisme i que això exigia posar en valor el patrimoni. L’Oficina del Historiador, Eusebio Leal, va esdevenir una mena d’ajuntament paral·lel, que anava restaurant, pactant amb estrangers per finançar les restauracions. Es va estendre com una taca d’oli. La Habana Vieja és plena avui d’hotels, restaurants, comerços, al gust del públic de fora, que remeten a l’Oficina del Historiador. Fins i tot els camions cisterna són aquí de l’Oficina del Historiador. Aquella intuïció ara és compartida gairebé per tothom: el canvi és el turisme. Alguns adverteixen: Somos un país que no produce nada. No habrá bastante con el turismo. Però avui el turisme és la terra de la gran promesa, el somni cubà.

· · ·

Esta casa es el sueño cubano, em diu el propietari d’una casa amb sis habitacions per llogar a Trinidad. De fet, em diu es el sueño americano, però corregeix i diu que es el sueño americano cubano. Tenien una casa als afores. La van permutar per una del centre. Van construir, amb la seva particular estètica. D’on van treure els diners? Gairebé sempre hi ha l’aportació inicial d’un parent de Miami. I, després, formes curioses de capitalitzar-se. Nos íbamos un par de días a Moscú o a la Guayana Francesa, los únicos sitios donde podemos ir sin visa. Comprábamos ropa y al volver la vendíamos. Todo legal, lo máximo permitido. En el viaje a Moscú ganamos, cubiertos los gastos, tres mil dólares. Ara tenen una casa, fan dinars o sopars per als turistes, mojitos i cancháncharas (boníssimes) i es guanyen la vida. I creuen que encara se la guanyaran millor quan arribin molts americans. El sueño americano cubano.

· · ·

Quan vaig ser a Trinidad fa vint anys, buscava grans cases de famílies catalanes com els Borrell¶. N’hi havia moltes, catalanes o no. Precioses cases colonials a punt de caure. Ara ja no estan a punt de caure, però tampoc no són cases: totes, totes, són bars o restaurants. Alguns privats, altres del Turisme de l’Estat. Estas tres casas eran de mi papá. Teníamos tierras, antes de la Revolución. Después hubo gente de aquí que se alzó contra Fidel y nos lo quitaron todo. Las casas no. Mi hermano la permutó con la Asamblea del Poder Popular para poner gente viviendo. Ahora es un bar del Turismo. En mi parte he puesto un paladar, un negocio familiar para servir comidas. No nos podemos quejar. Tothom que té una casa lloga habitacions. Totes les velles mansions són avui comerços. Com a Barcelona, dividit per molt en mida, multiplicat per molt en intensitat. Una mena de capitalisme tan incipient com silvestre.

· · ·

A la barberia, una senyora ens pregunta, mig decebuda, si som turcs. Turcs? No sembla el turisme més habitual a Cuba... Es que por televisión ahora sólo dan telenovelas turcas. Y salen unos hombres muy buenos mozos. D’aquí la decepció. Li agraden molt les telenovel·les turques, més aquelles on surten noies amb els cabells descoberts que aquelles on només porten mocador. Després de les veneçolanes, les turques. Curiosa visió del món exterior, veure només telesèries turques des del mig del Carib.

· · ·

En la propaganda de carrer, present però no tant com anys enrere, el règim proposa més eslògans nacionalistes que no pas comunistes, per entendre’ns. Hi ha més Patria o muerte que no pas Socialismo o muerte. I encara hi queden alguns eslògans patriòtics, que a Europa potser consideraríem d’extrema dreta: Consumir lo que el país produce es hacer Patria. Al costat d’això, en la banda privada, pots arribar a llegir als carrers de l’Havana alguns eslògans ben liberals. Un cartell en un petit bar del Vedado: Si mi prosperidad te molesta... haz como yo: TRABAJA!!!! El sueño americano cubano.

· · ·

Els dos somnis barrejats, una mica d’aquí, una mica d’allà. Un noi fa el taxi amb un cotxe rus propietat seva. Com tants altres que l’han comprat amb diners que han arribat de Miami. Però el seu no. Este coche lo ganó mi papá en una competición de cortar caña, antes del período especial. A quien cortaba más caña en cada provincia le daban un regalo, y al que ganaba de toda Cuba, un coche ruso. No deu ser fàcil trobar les peces per a les reparacions, vint anys després. De tanto en tanto se va alguien para Rusia y vuelve con piezas para vender. Ara fa el taxi per als turistes, a l’espera que arribin els americans. L’estakhanovisme a la soviètica del passat al servei del capitalisme a l’americana del futur. Tothom es prepara per al que ha de venir. Per als canvis.

· · ·

No es veuen pels carrers de Cuba gaires fotos de Raúl Castro. Moltes de Fidel. Força del Che. Cuba és un règim autoritari molt jerarquitzat, i Raúl és a dalt de tot de la piràmide. Però gairebé no està fotografiat enlloc. Una hipòtesi: en un règim tan iconogràfic com el cubà, que tant s’ha fonamentat en la força de les imatges de Fidel o del Che, una foto de Raúl amb gorra de beisbol és molt poc èpica, molt poc emocionant. Té poca mitologia potencial. Seria la foto de l’home qualsevol, del veí del costat. No un ídol revolucionari juvenil amb la cabellera al vent o la barba profètica. Un gerontòcrata.

· · ·

Sí que hay fotos de Raúl en muchos negocios privados. Con una frase suya que dice que la propiedad privada ha llegado a Cuba para quedarse. Aquesta imatge de Raúl, pragmàtica, poc èpica, massa normal, agrada a uns i desagrada a d’altres. A los fidelistas no les gusta Raúl. A mí me gusta precisamente por eso, porque me parece un hombre práctico, normal. Aquí hemos tenido demasiado gran líder. Però Raúl és gran. No és el lloc d’arribada, després de Fidel. És el lloc de pas cap a alguna cosa, no se sap quina.

· · ·

Quan et parlen del nucli dur del partit, dels seguidors més entusiastes de la Revolució, ja no parlen dels castristes. Parlen dels fidelistes. Castrista és ambigu: hi ha dos Castros, i no són ben bé iguals. Cuba es fidelista, proclama a Granma un antic combatent cubà a la guerrilla d’Angola.

· · ·

Contra els eslògans solemnes del règim, el recurs de la paròdia. Els clàssics: allò de Socialismo o muerte al qual algú va afegir valga la redundancia. Alguns d’actuals. Contra la propaganda de tota La Habana Vieja, un paladar proclama emfàticament a la porta Aquí nunca estuvo Hemingway. I en ple Malecón, sota una bandera roja gegantina de l’antiga URSS, un xicot amb gorra militar de mariner dóna targetes per a un paladar que et promet totes les delícies de la cocina soviética. (Suposo que és paròdia!)

· · ·

En la universidad no se discute de política. Ni de la de aquí ni la de ninguna parte. No tens la sensació que en la vida diària dels cubans es parli gaire de política. Hi ha una curiosa dissociació, que els qui vam viure l’últim franquisme podem entendre. Hi ha una mena de malestar contra els qui manen, però la gent no considera que això sigui política. La mateixa persona que va plorar tot el dia la mort de Fidel et comenta que no es pot refiar de la policia de la porta del seu negoci porque vienen los delincuentes, les ponen cinco pesos en el bolsillo y ellos miran para otra parte. I qui et diu que el règim va fer tantes i tantes coses per la salut i l’educació, et diu un segon després que sólo se inventan cosas para robarnos. Expliquen que quan surt alguna ordre del govern, la gent diu Estos se han vuelto locos. I si els preguntes qui són estos, no saben què dir, ni entenen la pregunta. El govern s’ha tornat boig. Però Fidel va ser un gran tipus.

· · ·

En aquest malestar de carrer, una de les poques coses que semblen esquerdar la pètria resignació i paciència dels cubans són els dobles circuits. Que les duanes, els policies, les autoritats, els bars, tractin millor els estrangers que els cubans, per sistema. Que la gent del règim tingui tractes de favor. Le iban a poner una multa de tráfico y les dijo: mi padre era uno de los del Granma... Que regirin l’equipatge dels cubans i no es mirin gaire el dels turistes. Que a ells els facin pagar per tot. Fa vint anys, vaig veure com feien aixecar uns cubans d’una taula en un restaurant perquè la volien uns estrangers. Ara, en un paladar, fan aixecar de taula abans d’acabar a uns turistes, perquè n’hi puguin seure uns altres. Les raons són diferents. L’instint, el mateix: hi ha gent de primera i de segona; tens dret a fer fora a qui vulguis; els afectats, a obeir i a callar. Abans ho feien els funcionaris de l’estat. I ara també en un paladar, privat. Una mateixa cultura de fons.

· · ·

La sensació és que a Cuba pot haver-hi dissidents, però no hi ha dissidència. I que els cubans de Miami pesen perquè envien tots els calés a la família, unos, veinte dólares, otros te compran el coche o la casa, però no tenen influència ideològica a l’interior. No hi ha una oposició organitzada. Cinquanta anys de règim han significat l’absència d’una societat civil externa a les estructures oficials, al Partit, als Sindicats, als Comités de Defensa de la Revolución. Fora del Partit, només hi ha una cosa organitzada: l’Església. Primer combatuda, després tolerada, en ocasions celebrada pel règim. Però de l’Església cubana no en sortirà ni un Walesa ni un Solidarnosc.

· · ·

El capellà, abans d’acabar la missa, fa una referència a les pròximes festivitats religioses. Abans de Nadal, Sant Llàtzer. Porque san Lázaro fue para los cubanos una luz incluso en los tiempos de tinieblas. Porque algunos quieren que olvidemos que hubo un tiempo en que la religión fue perseguida en Cuba, pero no lo consiguieron, la fe del pueblo cubano en san Lázaro fue más fuerte que ellos. El capellà es va escalfant mentre parla i el que ha començat com una agenda acaba sent un míting. Després torna a ser agenda. (I el més curiós és que aquesta fe en sant Llàtzer, que portarà un milió de persones a l’ermita de Rincón, és de fet una mica catòlica i molt santera: sant Llàtzer és la sincretització cristiana d’un orixá de la santeria, Babalú Ayé, relacionat amb la mort i la malaltia, que demana dur al damunt una peça de color morat. A l’església hi ha molta gent amb vestits morats. I més flors als sants que són sincretitzacions d’orixás: santa Bàrbara, la Mercè, la Virgen de la Caridad del Cobre...).

· · ·

Quan vaig venir a Cuba fa vint anys, et deprimia entrar en una botiga. No hi havia res. Ara ja no et deprimeix entrar als supermercats. Ara et deprimeix més, per contrast, entrar a les llibreries. Esperes trobar-hi els grans autors cubans que admires: Carpentier, Lezama Lima, Cabrera Infante... Res de res. Per descomptat, cap autor contemporani dels que trobes a totes les llibreries del món. Només algun Saramago. Només llibres, ben editats, amb poemes dubtosos, de quan una dona a Veneçuela va extasiar-se davant de la barba de Fidel. No llibres de teoria ideològica, sinó d’hagiografia del gran líder. A la secció infantil, dues grans novetats en règim gairebé de monopoli: Tiempo de cocuyos. Pasajes de la infancia de Fidel i Un niño llamado Fidel Alejandro. Esplèndidament editats. I això no és culpa del bloqueig.

· · ·

Pujo al darrere d’un taxi per fer un recorregut llarg per l’inferior de l’illa, en una zona d’un paisatge que recordo especialment atractiu. Les finestretes estan tintades de negre, pràcticament opaques. Intento abaixar-les i no es pot. Li demano al conductor i propietari del cotxe per abaixar-les. No se puede. (Vaig sentir l’altre dia, pel carrer, un senyor indignat cridant: Éste es el país del no se puede. ) ¿Y para qué quiere bajarlas? Per veure el que hi ha a fora. Aquí no hay nada que ver, em diu tot somrient. Fem el recorregut sense veure res. Quan arribem a lloc li insisteixo. No entenc per què ha amputat al cotxe la possibilitat d’abaixar les finestres, si el client ho vol. Em mira com si estigués sonat (potser té raó). Pongo el aire acondicionado a veces, otras veces viajan niños... Es mejor así. Li dic que potser és millor així, però que potser de vegades el client prefereix mirar el paisatge que tenir aire condicionat. I no sempre hi ha nens. Que hi ha una cosa fantàstica que és la possibilitat de poder triar lliurement, de decidir tu mateix què prefereixes, però cal llavors que existeixin diverses possibilitats, que no se n’amputi cap. Em mira amb perplexitat. Mañana las podrá bajar, se lo prometo, com qui contesta a una dèria incomprensible. (L’endemà torna i les finestretes continuen sense poder abaixar-se.) Em sembla significatiu. És una bona persona, inquieta, vol fer negoci amb el seu cotxe, però ell està convençut que és millor per al client que les finestretes no es puguin abaixar. Ni li passa pel cap que existeix una cosa que es diu llibertat: si ja he pres jo la millor decisió per tu, la que més et convé, per a què carai vols llibertat? Per triar el que no et convé? Penso que aquesta és potser la pitjor herència de cinquanta anys de Fidel. I recordo un poema de Joan Alcover, El voltor de Miramar, que explica la història d’un voltor engabiat que desitja sortir de la gàbia, però que quan l’hi obren després de molts anys no sap què fer. No és bo per a ésser lliure qui a servitud s’avesa..., escriu Alcover. Canvis a Cuba? I tant. Amb permís de Trump, després de Fidel, a l’espera de Raúl... Però el gran canvi de fons, l’aprenentatge de la llibertat, no serà senzill.