El curiós espectacle de veure algú menjant a través de la pantalla

Primer van ser les imatges de plats de restaurants a la pantalla del mòbil: cafès amb dibuixets fets amb una escuma de llet molt densa, hamburgueses apetitoses i brunchs fotogràfics que funcionaven com postals gastronòmiques que semblaven convertir-se en estil de vida. El menjar entrava a les xarxes com a espectacle visual i com una estratègia de prescripció d’establiments. Després van arribar les receptes senzilles pensades per ser reproduïdes des del telèfon, una cuina domèstica accelerada gràcies al ritme d’un vídeo curt i eficaç. La pandèmia va contribuir a la seva popularització i la curiositat es va convertir gairebé en necessitat. La tendència va derivar en receptes molt més complexes que ningú tenia cap intenció de cuinar mai però que convidaven a mirar el procés com qui observa un ritual màgic: masses que fermenten, barreges inaudites, coccions lentes i maceracions sofisticades. L’espectador hi quedava atrapat, no perquè pensés provar-ho a la cuina de casa, sinó per veure en què es transformava aquella elaboració meticulosa. Saturats de propostes culinàries, el focus d’atenció de seguida es va desplaçar del plat a l’acte de menjar: persones davant de la càmera amplificaven el so de cada mossegada per provocar un estímul sensorial a l’espectador. Primeríssims primers plans de la queixalada, les salses regalimant, el cruixir d’alguns ingredients, el crepitar delicat de l’esponjositat del pa, el so de la cullera escurant el plat. Un fetitxisme alimentari en el qual l’interès ja no radicava en la cuina ni en el lloc, sinó en el gaudi de la textura i el so. Progressivament, el menjar ha deixat de ser una activitat plaent per convertir-se en un pretext de companyia: l’aparició dels vídeos eat with me, els menja amb mi. Aquí no hi ha recepta ni cal un plat excepcional. L’espectacle tampoc necessita ser suggeridor. Només és algú assegut en una taula amb la càmera al davant, com si mengés amb tu. Es posa un plat a taula o destapa un tàper com qualsevol dels que la gent s’emporta a la feina. Poden ser uns ous remenats bastant mediocres acompanyats d’un trist arròs bullit. No cal que sembli suculent. Fins i tot és possible que el menú ni tan sols formi part de la cultura gastronòmica pròpia. L’únic que fa la persona és convidar-te a compartir aquell moment. Ofereix companyia a qui ha de menjar sol. Fer-li més amena la pausa laboral per matar la gana o, senzillament, dissimular un silenci domèstic massa incòmode de suportar. Hi ha qui posa aquests vídeos de fons mentre dina davant l’ordinador de la feina, com qui encén la ràdio. Però és només la creació d’una il·lusió. En realitat, la interacció és inexistent. Hi ha vídeos en què el comensal menja a poc a poc i en silenci, marcant un ritme saludable d’ingestió que s’ha de seguir per imitació. D’altres expliquen circumstàncies vinculades a l’acte d’alimentar-se, com si donessin conversa. Parlen de la importància de mastegar un determinat nombre de vegades o de prendre consciència de cada cullerada. És una presència lleugera que no exigeix cap esforç a l’espectador. Només cal anar mastegant i familiaritzar-se amb un desconegut que fingeix dirigir-se a un hipotètic algú que hi ha a l’altra banda de la pantalla.

Hi ha persones que creuen que menjar sol és trist, i ho eviten perquè ho troben una derrota depriment. Però després de veure els vídeos de menja amb mi, potser canvien de parer: comparat amb simular que comparteixes taula amb un figurant digital, menjar sol els pot semblar, de cop, una opció sorprenentment digna.