David Verdaguer: "Vaig guanyar el Goya gràcies a dues nenes: la Laia i la Paula"

BarcelonaPer celebrar que Estiu 1993 ha estat triada per 200 experts com la pel·lícula més important del cinema català del segle XXI, l'ARA va reunir fa uns dies, als Cinemes Verdi, dos dels seus actors: David Verdaguer i Laia Artigas. Ella era la nena que encara no sap gestionar les emocions per la mort dels seus pares, i ell el tiet que l'acull a la seva família com una filla més. Els dos actors comparteixen representant, però feia temps que no es veien. Artigas, que aviat farà els 18 anys, recorda amb un somriure la relació tan “especial” que tenia amb Verdaguer. “Era com un tiet guai; m’encantava”, diu. "Jo feia molt l'imbècil, jugàvem molt", recorda ell.

Quan Artigas torna a veure Estiu 1993 –i la deu haver vist una quinzena de vegades–, no veu la Frida, la nena que no plora. “Jo sempre em veig a mi mateixa jugant i passant-ho molt bé. Recordo el rodatge com un joc”. Després de la pel·lícula va fer més papers en cinema, teatre i sèries i ara vol estudiar teatre a La Bobina. “M’agradaria ser actriu, però no vull córrer. He anat a càstings, però m’agrada ser molt selectiva”. La pel·lícula també va marcar la carrera de Verdaguer: “Segurament em va canviar la vida –diu–. I vaig guanyar el Goya, però va ser gràcies a dues nenes, la Laia i la Paula [Robles]. No podien nominar-les perquè eren molt petites, i me’l van donar a mi”. Verdaguer recorda un rodatge feliç amb molts temps morts. “Com que treballàvem amb dues nenes rodàvem menys hores al dia; va ser un regal del cel –diu l'actor, que el 2016 tenia poca experiència com a actor dramàtic–. Jo venia de fer 10.000 km, de manera que em vaig donar a conèixer amb dues pel·lícules increïblement bones –reflexiona–. I tenir aquesta sort al principi de la teva carrera et dona tranquil·litat per afrontar projectes futurs”.

L’escena final d'Estiu 1993, en què Artigas havia de passar en pocs segons de riure a plorar, va ser un repte per a la jove actriu. “Jo aleshores tenia una gossa i em van dir: «Imagina't que la gossa s’està morint i que tu l'has de salvar» –explica Artigas–. I la Carla, des de terra, em deia: «Laia, no ho estàs fent bé, no l’estàs salvant». I a mi em va explotar el cap i vaig acabar plorant”. Verdaguer, que ja va plorar llegint el guió, defensa que “no hi hauria pel·lícula” sense aquesta escena. “És l’última cosa que vam rodar, l’última seqüència, i és tan bonica... A mi em mata”. Però també destaca l’escena en què una Artigas maquillada juga a fer de mare. “Te’n recordes, Laia? Cada vegada feies una impro diferent, em petava el cap. Em vas ajudar a adonar-me que la nostra feina no és tan important, i que es tracta de jugar, de mentir i que no t’enxampin”.