El decorat d’una utopia de formigó

El 1952, més de 1.000 avions van bombardejar durant hores Pyongyang. A la ciutat, que ja havia quedat mig destruïda durant la Segona Guerra Mundial, gairebé no hi van quedar edificis sencers després de la Guerra de Corea. Calia fer-la de nou. El règim de Corea del Nord ho va fer, i la va convertir en un camp de proves per a la creació d’una ciutat feta a mida per una ideologia, la de Kim Il-sung, el pare de la República Popular Democràtica de Corea. Una república que tenia poc de democràtica i que naixia de les cendres de dècades de guerres i violència. Un estat on tot es faria de nou després de reflexionar sobre les raons per les quals es feien les coses, passant pel sedàs de la ideologia Juche, la de Kim Il-sung.

Avui, Pyongyang és gairebé l’única ciutat construïda per una ideologia que segueix manant, i que, per tant, es manté com volen els seus ideòlegs. Als barris de Roma construïts pel feixisme hi trobes joves amb skates, i sota els frisos amb falços i martells de Moscou pots entrar en un Starbucks. Pyongyang, en canvi, és un “gran museu dedicat a la ideologia Juche i els Kims”, segons el fotògraf Oliver Wainwright, referint-se a Kim Il-sung, el seu fill Kim Jong-il i el seu net Kim Jong-un. Wainwright ha pogut visitar i fotografiar Pyongyang en diferents ocasions, i ha aplegat imatges d’una arquitectura que barreja la funcionalitat per als ciutadans i els excessos quan es tractat d’honorar els líders polítics. En el llibre que ara ha publicat Taschen, Wainwright també insinua amb imatges com és la vida quotidiana en un estat on la ideologia Juche decideix la poca oferta de pentinats autoritzats a les perruqueries, així com la roba que es pot portar. La ciutat, convertida en un “museu d’una ideologia” sense deixar de ser una presó, és un viatge en el temps en què els vells edificis, influenciats pels arquitectes soviètics que van arribar a Corea del Nord provinents de l’URSS de Stalin, es barregen amb alguns de més moderns, com els que ha anat promocionant Kim Jong-un, a la recerca de la seva pròpia utopia. Una ciutat ordenada i neta, de tons suaus, en què les persones semblen actors dins d’un decorat irreal. Una ciutat on sortir del guió no està previst ni permès.